Avui acabem les pantalles estiuenques, amb una sèrie i dues pel·lícules vistes en estrena a la TV i no al cinema. A les sales, si no recordo malament, van arribar o tard o no hi van arribar. La pandèmia en va ser la culpable.

Comencem per la sèrie. Els fets d’Utoya, a Noruega, a l’estiu del 2011 s’han portat a l’audiovisual en diversos formats i suports i molt especialment com a documental més o menys dramatitzat. Trio per a aquesta ocasió la impactant, excel·lent i molt recomanable sèrie 22 de julio [(22. Juli), 2020, 6 cps.], servida a Filmin. És una producció de la tele pública noruega, en col·laboració amb altres cadenes nòrdiques. Tot partit d’un guió sòlid, unes interpretacions de primera i unes sòbries localitzacions, es crea el clima d’haver menjat un camió de paper de vidre a causa de la matança terrorista a l’illa d’Utoya, on tenia lloc una escola d’estiu de les joventuts del Partit Socialista noruec. El fet de no sortir l’Oslo de postal turística i el desconeixement dels actors i actrius —si més no per part meva— ajuda a la versemblança del relat.

És el relat d’un assassinat en massa, del seu responsable, de la seva a rauxa, de la seva filiació feixista i el moviment en què se sustentava, però també la sèrie palesa l’impacte inesperat de l’atemptat en una Noruega socioliberal, que es creia al marge del fanatisme de l’extrema dreta.

No es tracta d’una història d’herois salvadors o d’hagiografies de malèfics assassins. No hi ha efectes especials espectaculars: només els necessaris. La detallista escenografia ja és prou impactant. Les escenes, però, no ens retraten ni víctimes recognoscibles —només insinuades— ni tirotejos ni rescats especulats de cap mena; res truculent i cap recurs fàcil. La filmació és com una enorme el·lipsi d’uns fets per tots coneguts, per això permanentment presents, tot començant per les imatges de l’assassí, que són les reals del judici i, per tant, sempre en escorç, mai de cara. Així no se’l fa més protagonista del compte i se subratlla el sotrac emocional dels nòrdics —i també de la resta de persones civilitzades—.

La minisèrie va dels sentiments de dolor, de frustració, d’incredulitat i d’una ràbia profunda, que traspassa el cor i que cadascú mal porta a les diverses vides quotidianes, alienes a la massacre dels diferents protagonistes; vides que es ressalten d’allò més. La ràbia dels supervivents, de la ciutadania espectadora incrèdula davant el que estava patint, és del que, al cap i a la fi, va aquesta obra mestra: de ràbia per les pèrdues, de ràbia perquè el sistema que es creu totpoderós —i que és un model llegendari per la resta del món— falla estrepitosament, amb unes errades molt similars a les que patim en la nostra realitat. Un sistema tan autoconsiderat segur, que, de fet, ni es protegeix.

En conseqüència, també va de capacitat d’anàlisis i de crítica que no són vistos bé ni pel sistema ni per molta gent. La sèrie està plena d’imatges, de mirades i d’algun diàleg que deixa glaçat l’espectador i moralment esmicolat. Tot això sense deixar de plantejar una enorme interrogant: per què l’extrema dreta amb les seves superxeries com la de la complicitat del sistema per lliurar Europa a la islamització campa lliurement? Un interrogant que no té resposta, però que avança. Assalta doncs l’espectador en el seu confortable sofà una pregunta, en mig de tanta devastació: les errades del sistema o una part d'aquestes tenen quelcom a veure amb les atrocitats de l’extrema dreta? L’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021 també planteja un interrogant similar. En fi: de visió inexcusable.

Ara la primera de les pel·lícules al·ludides. La primera va també de terrorisme. Però terrorisme d’estat. A parer meu un document cinematogràfic imprescindible. Així és The Mauritanian (2021), presentada, primer, per MovistarPlus i fa relativament poc per TV3. Som davant una curosa, acurada i gens demagoga pel·li que va del verídic patiment del maurità Mohamedou Ould Slahi, qui, entre una cosa i altra, malgrat haver guanyat l'any 2008 el recurs contra el govern americà, no va sortir de Guantánamo (GTMO, en clau oficial) fins al 2016, on va ser hoste —és un dir— des de 2002. La vida dona històries que els narradors no poden imaginar.

Amb ben col·locats flashbacks, de la vida predetenció, és l’eina que permet al protagonista sobreviure a la tortura sistèmica de la detenció amb aïllament en, irònicament, un paradís caribeny. En paral·lel tenim una doble història processal, la de la defensa i la de l’acusació. Dit això, la pel·li està basada en les memòries de Slahi (Guantanamo Diary, 2015), que va publicar abans de sortir del cau cubà, que encara els nord-americans pretenen aliè, en principi, a la seva jurisdicció. Un frau constitucional i legal en tota regla. Amb aquest material tenim un guió magistral a mans dels tres acreditats: Michael Bronner (en la vida civil M. B. Traven), Rory Haines i Sohrab Noshirvani. Una mostra: la conversa al bar de l’aeroport de Guantánamo entre la defensora i el fiscal; sintètica, brillant, dura, però sense sang personal. Llàstima que no surtin els interrogatoris que va dur a terme en la realitat l’expolicia de Chicago Richard Zuley, amb un historial idoni per fer joc amb el presidi illenc. Però segur ha inspirat algunes de les escenes més crues.

La direcció és de l’escocès i oscaritzat Kevin Macdonald, amb un currículum de nivell en la direcció de documentals i de ficció. Som davant una producció multinacional (RU, Sudàfrica i Mauritània, capitanejada per la BBC), sense presència oficial de productores nord-americanes, que compta entre els seus productors executius al mateix coprota (el fiscal militar), Benedict Cumberbatch com el coronel Stuart Couch. Jodie Foster, també oscaritzada, com a Nancy Hollander, és la seva oponent processal, en exercir la defensa legal del detingut. És sòcia d’un despatx d’advocats de Nou Mèxic que, com és habitual als EUA, exerceixen pro bono, dins d’uns límits. Va ser advocada també de Chelsea Manning i és membre de l’ACLU (la Unió Americana de Drets Civils, en anglès). El tercer prota, que de fet és el primer i sobre el que pivota la pel·li, és el propi Slahi, encarnat pel francès Tahar Rahim, l’home de les mil cares i que comença a ser imprescindible en les bones pel·lis i sèries. Els tres estan simplement sublims; la tasca de Foster va ser guardonada amb un Globus d’Or. Finalment, destacar una cabdal banda sonora obra de Tom Hodge.

L’última peça d’aquestes pantalles. Enllaça amb l’incompressible que resulta reviure el nazisme —apaivagat o no— sabent com sabem el que va dur a terme. Per aquesta raó cal (re)veure una més que agradable sorpresa: La canción de los nombres olvidados (The song of names, sense forgotten!), 2019, 1 h. 53’, de la mà de NetflixES. El títol original d’aquesta pel·li canadenca és l’escaient. Sense espòiler, és un film que va dels sentiments de culpabilitat per un fet del qual no ets ni pots ser-ne culpable, però que et sobrepassa: sobreviure a l’Holocaust. Una història que dura cinc dècades, abans de la guerra, en la postguerra i en una actualitat d’abans-d'ahir.

Una sàvia combinació de flashbacks —aquí l’elasticitat de la línia temporal és un element central de l’escriptura de la història— ens va desvelant per què els sentiments ens poden turmentar o alliberar i són alhora el motor i el fi de la vida. Basada en l’exitosa novel·la homònima del polifacètic Norman Lebrecht, traduïda la pantalla per l’acreditat Jeffrey Caine, l’ha dirigida François Girard, apassionat per la música, com demostra la seva trajectòria fílmica i teatral, música que aquí té un paper primordial. Els protes adults, Tim Roth (com a Martin Simmons) i Clive Owen (com a Dovidl Rapoport), queden empetitits per Misha Handley i Luke Doyle, que els interpreten de meravella en la seva infantesa. De la resta d’adults, Catherine McCormack, com a Helen, la dona de Martin, compleix; sobresurt, tot dotant el seu personatge d’una naturalitat que flueix com si res, Stanley Townsend com a Gilbert Simmons, pare de Martin i promotor musical. Res en aquesta pel·li ni és gratuït ni resulta sentimentaloide. Ajuda una enorme banda sonora —amb la cançó original que dona nom a la pel·li— de Howard Shore, un dels puntals actuals de la música per a cinema.

Bé. Aquí acaba per aquesta temporada la meva aportació personal, ni ortodoxa ni heterodoxa, personal, del que hem vist o hem pogut veure a la TV durant l’any 2021. Lamento omissions d’algunes referències que no puc afegir. Així també m’estalvio les divergències, en algun cas radicals, de la crítica oficial respecte d’algunes produccions i allisades més que merescudament unànimes a falsos grans productes, als que ja se’ls veu el llautó des del minut u.