Com l’any passat, aprofito la primera Pantalla de l’estiu per recordar —i de pas recomanar— el millor que vaig veure el 2021. La majoria va de sèries, gaudides a les diverses plataformes de TV, que esmento. Així, amb una mica de distància, podem recordar els trets de qualitat més importants.

Òbviament, no ho he vist tot; i contra gustos no hi ha res escrit. És una llista tan personal i arbitrària com es vulgui i, també, llevat d’alguna excepció que esmentaré, no hi ha cap negativitat. Si no m’ha agradat el que he vist —en moltes sèries no arribo a superar el primer capítol o, fins i tot, el primer quart d’hora—, doncs tal dia farà un any. Hi ha tanta oferta com estels al cel, o més diria. En tot cas, mai faig espòilers, llevat de les obvietats. Tampoc tenen un ordre de preferència, llevat de les dues excepcions que també diré al principi.

I per damunt de tot, no són crítiques televisives. A tot estirar, s’ha d’entendre aquesta llista com a notícia d’un espectador amb certa curiositat pel món de la ficció televisiva i alguna pel·li que hem gaudit a la petita pantalla. En tot cas, les vacances són una bona època o excusa per repescar el que ens va passar o no vàrem conèixer.

Aquí hi ha un primer lliurament de les sèries preferides del 2021 (vistes —i noves per a nosaltres— el 2021, no necessàriament produïdes/emeses originalment el 2021); com dic, sense ordre, amb una doble excepció.

Per damunt de tot, tenim El cuento de la criada i Hierro. Comencem per la primera, El cuento de la criada (2017-2021, 4 temporades, 46 capítols, a HBO Max), que, després de les quatre sentències de la Cort Suprema ha esdevingut un futur plausible: les armes per damunt de tot, les dones no tenen dret al seu cos, el prec públic ja no suposa cap prohibició a les escoles i el medi ambient es pot reduir a competències entre òrgans legislatius i administratius.  

Vista d’una tacada. Resultat: exhausts emocionalment, trasbalsats. És simplement brutal. Diria que d’obligada visió, però amb l’omeprazole anímic preparat en dosis massives.

La sèrie és l’adaptació televisiva de la novel·la de Margaret Atwood [The handmaid's tale, 1985; versió en castellà a Bruguera (2008) i Salamandra (2017); i versió en català a Quaderns Crema (2018)], que ja va ser portada al cinema el 1990 per Volker Schlöndorff amb guió de Harold Pinter. Antecedent gens dolent.

És una distopia molt propera —com exposo més amunt— i gens eixelebrada, d’ací els seus efectes pertorbadors. Un grup de fonamentalistes cristians (el mot fonamentalista és originari precisament de protestants nord-americans gens partidaris dels matisos) pren el poder als Estats Units després d’una crisi econòmica colossal derivada de desastres ecològics. Sona, oi? Primer, acorden l’abolició de la llibertat d’expressió, de premsa, d’associació... i cosifiquen les dones: han de deixar de treballar, els seus béns són requisats o administrats pels marits. I, si tenen fills, els hi prenen (ja es veurà amb quina finalitat). Les fèrtils, bé escàs, per la contaminació, tenen un destí terrible, destí que és l’argument central de la narració. Els nous Estats Units han esdevingut en aquesta distopia una barreja entre l’Iran i l’Aràbia Saudita (algú ha dit que també amb la Romania de Ceausescu). Finalment, després d’una guerra civil, els fonamentalistes, triomfadors, aconsegueixen el poder i creen una tirania teocràtica i misògina: Gilead, nom bíblic, encara que el correcte fora Galaad. Els Estats Units “oficials” queden reduïts a Alaska i Hawaii i a algun reducte resistent.

'El cuento de la criada' és una distopia molt propera i gens eixelebrada, d’ací els seus efectes pertorbadors

La nova societat, lògicament, és classista: els comandants —que és la casta dominant i sense control, on els uns es mengen als altres—, el poble sense drets, les esposes dels comandants, les ties —les tutores de les dones fèrtils, autèntiques harpies—, les serventes —vestides com els pelegrins puritans—, les minyones —dites les Rites, moltes, antigues dones fèrtils—, els ulls —espies i xivatos— i els soldats. Cap dona té dret, ni tal sols, a llegir llibres ni posseir cap mena de bé; detall no menor que es palesarà al llarg de la sèrie, amb càstigs brutals, fins i tot, als mateixos dirigents.

Bé, les dones dels comandants, una subcasta vicària, de fet sí que tenen un dret: el de tenir un fill. Ara bé, com que la majoria són estèrils, si no tenen ja un fill segrestat, se'ls assigna una dona fèrtil —la serventa— que és fecundada en “la cerimònia” pel marit —ergo, violada—, en una escena amb la família al davant i l’esposa tot mantenint agafada en la seva falda la serventa mentre és penetrada. Si resulta embarassada, els parts són tragicòmics: qui és omplerta amb totes les atencions és la dona del comandant, que no està embarassada. Un cop es produeix el part, els fills són apartats brutalment i radicalment de la mare; només els nadons hi restaran puntualment per alletar-los. En tot moment, són considerades mares les dones dels comandants i elles, en la bogeria institucional que regna a Gilead, també es consideren mares de totes les criatures robades.

Les serventes han estat prèviament segrestades, detingudes o literalment caçades i sotmeses a una reeducació sota cura i vigilància sàdica de les ties —recordeu tia Alicia— i maltractades a dojo. És a dir, tortura física i psicològica, detencions i violacions són la base de la procreació del nou estat. La base, per dir-ho així, rau al Gènesi, 30, 1-7: a causa dels precs i indicacions de la seva dona, Raquel, que era estèril, Jacob pren com a concubina la seva serventa, Bilhà, qui li va donar dos fills. Amb aquesta justificació els fonamentalistes tiren pel dret i basen el seu estat en la repressió i terror cru i sense límits.

Com tota societat totalitària, la corrupció està a l’ordre del dia pels poderosos i amb tolerància quasi oberta, que, arribat el cas, es gira contra els infractors en les pugnes polítiques i revoltes de palau. En veurem un munt.

Dins d’aquest aterridor marc, El cuento de la criada és la història de June Osborne, reanomenada Defred. Primer, amb ganes de fugir, més tard amb un munt d’intents de recuperació de la seva filla —ja que els fills són el bé preuat final—, també segrestada, i més endavant, dins del moviment de resistència als dos costats de la frontera. La despersonalització és brutal: el seu nou nom, com el de totes les serventes, es forma, per accentuar la idea de propietat, d'esclavatge, amb el prefix de seguit del cognom del comandant que la posseís, literalment, en tots els sentits.

La seva història és presentada en quatre moments: la prèvia, als Estats Units, ja prou escalabrats; la subsegüent de la ginecofòbia radical, d’arrel bíblica —com no?—; el moment actual a Gilead i al Canadà. Això comporta tants flashbacks (inclosos records tan reconstructius com tenebrosos) com retrats a la vida en paral·lel d’un Canadà hospitalari i liberal, on són acollits generosament els americans que han escapat a la repressió. Atwood, l’autora de l’obra, és canadenca i coneix a la perfecció els Estats Units perquè s'hi va formar. La narració està plena de picades d’ullet culturals, en el sentit més ampli de la paraula.

La sèrie, obra del llorejat especialista en sèries on el sobrenatural o el poc convencional és protagonista, Bruce Miller, la clava. Ha produït la sèrie sencera i ha escrit o coescrit la majoria dels 46 capítols. Conjuntament amb altres productors, hi han participat la prota, Elisabeth Moss —a més, directora de 3 capítols—, i la mateixa Atwood.

Atesa l’extensió de la sèrie, l’elenc és extensíssim i altament competent. La prota absoluta és la pròpia Moss com a June/Defred: la seva mirada diu molt més que mil paraules i reflecteix a la perfecció tant el seu estat d’ànim com els seus propòsits, no sempre franciscans. Yvonne Strahovski, com a Serena Joy Waterford, la pèrfida esposa del seu comandant (“quan és amable, vol alguna cosa”, diu una de les protes) és una bona personificació de la banalitat del mal. A Joseph Fiennes com el comandant Fredrick Fred Waterford, llop amb pell de corder i oportunista, com tots els totalitaris, entre la barba tancada i la seva natural inexpressivitat, no li costa encertar el paper; tot el contrari de Moss, que, reitero, fa un autèntic tour de force interpretatiu.

Per no estendre'm. El marit de June/Defred, Luke Bankole, un autèntic sant, encarnat per O. T. Fagbenle. La tia Lydia —la reina de la perversió i, arribat el cas, del mesquí oportunisme— és interpretada de manera magistral per Ann Dowd. L’amiga de l’ànima de June/Defred, Moira Strand, amb una vida molt, però molt atzarosa, a la qual dona cos Samira Wiley. I tres personatges femenins a destacar: Madeline Brewer com a una altra serventa, Janine/Ofwarren/Ofdaniel/Ofhoward, amb una història duríssima a Gilead que suporta amb una puresa d’esperit inenarrable. Una altra: Alexis Bledel com a Emily Malek/Ofglen/Ofsteven/Ofroy/Ofjoseph, ex professora universitària, amb una història pre i post Gilead impressionant, i el llarg interregne terrorífic de serventa al mig. La Rita de June/Defred, còmplice reservada seva, a qui dona vida Amanda Brugel, resulta altament convincent.

Tres personatges masculins. D’una banda, l'inicialment xofer del comandant Fred, ull i posteriorment comandant, Nick Blaine, interpretat per Max Minghella. Bradley Whitford encarna el comandant Joseph Lawrence, artífex, en el poder i/o a l’ombra, de Gilead, cínic i oportunista, aposta sempre a guanyador i guanya, faci el que faci. Tanca aquest resumidíssim elenc Sam Jaeger com a Mark Tuellom, agent dels Estats Units al Canadà totpoderós i julivert en totes les salses.

Tres darreres notes: la cinematografia de Colin Watkinson és absolutament impactant i realça el dramatisme de la sèrie. La imatgeria de la sèrie és absolutament captivadora. La banda sonora —amb especial atenció als crèdits inicials o finals— amb estratègics silencis, és obra de l’autodidacta Adam Taylor. I no es pot deixar d’esmentar el disseny de la producció amb les seves localitzacions —Toronto és Cambridge—, que en bona part és obra de Michael Derrah. Tot perquè tot encaixi amb la precisió tràgica requerida.

Nota: atenció al nom de la filla de June/Defred, fruit de la violació per part del seu comandant.