La corrupció és tan freqüent a la vida com a la pantalla. Aquesta no deixa de reflectir un cop i un altre aquesta xacra. La novel·la negra ha estat un mitjà molt habitual dels comportaments il·legals dels poderosos, tant si són autoritats o funcionaris públics com si són particulars. Mantes vegades aquests dos grups estan units en potents sindicats del crim, parasitant, fins i tot, les institucions i posant-les al seu servei personal i polític. Una variant del deep state, si no la seva primigènia manifestació.

Una de les obres mestres en aquest àmbit, seguint fil per randa les regles de la sèrie negra, la tenim en Bosch (7 temporades x 10 capítols —la 7a només 8—, a Prime Video). Vaig dir —tunejo— a la nota de juny del 2020, amb ocasió del final de la 6T: som davant una bona sèrie de polis, tirant a molt bona i rodona en la 7T. Neopolar (certs tocs existencialistes són palesos) de la mà de l’autor de les novel·les que la sèrie adapta, Michael Connelly, i del productor Eric Overmyer, un exproductor de la suprema The Wire. Es recrea un món social, polític i policial on la corrupció és present, l’ètica professional és de geometria variable i no sempre tot amb un sentit de justícia natural compartible. I una moral, diguem-ne, funcional. Los Angeles, ara només la ciutat, sense el seu desert, ja no és tan protagonista. Però, en tot cas, recorda la Bay City de Chandler.

Compta amb quatre protagonistes. El principal, el cara de pal Titus Welliver (Hieronymus "Harry" Bosch), Jamie Hector (el seu company: Jerome "Jerry" Edgar), el també hieràtic Lance Reddick (el peculiar cap de policia Irvin Irving) —els dos importats de The Wire— i l’espectacular (la persona està sincronitzada amb el personatge, d’adolescent a dona jove) Madison Lintz, subtil, elegant, d’intel·ligència sense estridències. Continuo sense saber, llevat de Lintz, si són grans actors que porten al límit la inexpressivitat o els han contractat perquè aquest és pràcticament l’únic registre que dominen a la perfecció. Vistes algunes altres intervencions seves, em decanto per la segona alternativa. Però sigui com sigui, la producció —esplèndida, amb un munt de productors executius (Welliver, com sol passar amb els protes, també n’esdevé), guionistes i directors— dona el que vol donar, distanciament i estoïcisme, segons com, furiós.

Continuo sense saber si són grans actors que porten al límit la inexpressivitat o els han contractat perquè aquest és pràcticament l’únic registre que dominen a la perfecció

L’elenc de secundaris —en papers, no en categoria— és literalment brutal. La, per a mi, gran Amy Aquino aquí està de massa bon rotllo, fins i tot quan és plena a vessar de cabreig —segurament el que li demanaven— i el personatge resulta forçat i massa perifèric, un xic menys a la 7T. Així, Sarah Clarke, Brent Sexton, Jeri Ryan, Paul Calderón (prota a la 7T), Matthew Lillard, Winter Ave Zoli, John Getz, John Ales, Ryan Hurst, Jacqueline Obradors, Chris Vance, Richard Brooks i, ara —i en el futur spin-off, ja estrenat el 2022— més protagònica, Mimi Rogers, com a advocada penalista Honey "Money" Chandler. I a més Bess Armstrong com a jutgessa Dona Sobel. Atents a la banda sonora —excel·lent jazz, passió pel jazz!—, una traducció superior i un doblatge com pocs.

Finalitzada per sempre, si la veieu, veureu per què hem esperat l’spin-off amb Welliber, Rogers i Lintz, com a mínim, de la mà d'IMDbTV via, un cop més, de Prime Video. Recomanable cent per cent.

Seguint amb la corrupció, tenim aquí una variant que és la corrupció d’estat per interessos que només uns saben i que dissenyen un teatret en el qual els presumptes protagonistes són les seves figuretes, intercanviables i amb valor ínfim —per descomptat—, figuretes que, de tant en tant es rebel·len.

Així, molt interessant i convincent, la sèrie noruega Nobel (2016, 8 capítols, a Filmin). Va ser guardonada, entre d’altres, amb el Prix Europa a la millor sèrie de l’any. Una direcció impecable (per Olav Sørensen: Operación Telemark, també a Filmin), un guió sòlid (Mette M. Bølstad & Stephen Uhlander), congruent i ple d’interpel·lacions, i una producció —ampla coproducció, millor dit: noruega, sueca, islandesa i txeca— amb potents exteriors al Marroc i amb molt creïbles efectes especials. Tot coronat per unes sòlides interpretacions que encaixen com un guant en la història; de l’extens elenc en destaco el prota Aksel Hennie (primer tinent d’operacions especials, Erling Riiser), la magnètica Tuva Novotny (la seva dona, Johanne, i alt càrrec al Ministeri d’Afers Exteriors), Anders Daniels Lie (primer tinent Jon Petter Hals), Danica Curcic (la també tinent i intèrpret, Adella Hanefi), Dennis Storhøi (general Ekeberg) o Hallvard Holmen (el tenebrós Rolf Innherad, dirigent d’una mena d'ONG “Petroli per a tothom”). La banda sonora original (Kristian Eidnes Andersen) no deixa indiferent.

La història és simple. Un destacament avançat noruec a l'Afganistan, sota el comandament de l'OTAN, ha d’intentar l’eufemística guerra denominada missió de pau. Però es tracta d’unes forces especials, no d’una ONG. A més de contenir els afganesos, talibans i no talibans, sense saber ben bé qui és qui, han de protegir unes aparentment benintencionades inversions noruegues en aquelles terres en competència amb la Xina. Comença a veure’s el llautó del pacifisme noruec —en paraules d’un dels soldats—. Tornada aquesta força expedicionària a casa de permís, Noruega es demostra per a ells i alguns altres, si més no políticament, tan perillosa i intrigant com en el remot altiplà asiàtic. Ni els Premis Nobel de la Pau, encara que sigui de resquitllada, resten immunes a l'elegant, gens sorollosa, però eficient visió crítica de la sèrie. Paga molt la pena.