En un gest audaç —ja veurem si suïcida— Sánchez, Pedro, va convocar dilluns, abans de les 24 hores d'haver-se tancat els col·legis pels comicis que els francesos denominen administratius, eleccions generals per al 23-J(uliol).

Malgrat manifestar cert acontentament per la boca petita, el fet és que agafa tothom amb el pas canviat, fins i tot, alguns ja sense pas per sempre més. Un dels retrets dels polítics institucionals més estesos és la data en (relatives) plenes vacances. Com si votar, la festa de la democràcia —recorden?—, fos una cosa que es fa només en horari d'oficina. Les eleccions s'anuncien i es convoquen en directe, i no a la pepera, en diferit. I les eleccions o s'anunciaven dilluns o la ranera hauria estat insuportable. Si en resulta un govern possible i mínimament estable, no es tornaran a repetir i no torpedinarà la presidència espanyola de torn de la UE. Si no hi ha entrebancs, el nou govern, encara que, potser, amb el mateix president, podria estar constituït abans del 15 d'agost. Si cal repetir els comicis, nou govern per Santa Llúcia, com a aviat.

Aquestes eleccions generals tenen un efecte secundari molt rellevant. Així és: influiran decisivament en la formació dels governs locals més importants —Barcelona, al capdavant— i de molts governs autonòmics. El PP voldria que la seva inevitable, i gens indesitjada, aliança amb la genuïna extrema dreta, es retardés, però a aquesta no li interessa que se li passi l'arròs. Al contrari, li interessa marcar perfil com més aviat millor. D'altra banda, intentar sostreure Espanya —de moment amb les excepcions de Catalunya, País Basc i Galícia— de l'ona de profunditat del parafeixisme que envaeix Europa, tot començant per les modèliques democràcies nòrdiques (o això ens deien), no serà una tasca fàcil i, en tot cas, requerirà l'ineludible compromís de les nacionalitats històriques.

Serà molt difícil posar d'acord en el tauler local els contrincants en el tauler de les generals, on es preveuen uns enfrontaments que deixaran en un joc de nens els mals moments que ens han ofert les municipals

Fem una ullada al panorama barceloní amb el raquític triomf, però que pot ser decisiu, de Trias —no, com ell expressament ha reiterat, de JuntsxCat—. Hi ha dues possibilitats de governança a la capital. Una amb Trias, que té dues vies per ser el primer magistrat de Barcelona. Ho pot ser en absoluta minoria, un cop cap candidat obtingui majoria absoluta i s'alci amb l'alcaldia la llista més votada —la seva—. També, Trias pot ser alcalde si hi ha un pacte de la sociovergència, és a dir, entre ell i Collboni, que dona la xifra màgica de la majoria absoluta, 21 escons. Que Collboni s'hagi d'empassar les seves paraules que qui perd se'n va a l'oposició no és un gripau ni tan sols mitjanet per a un polític permanent a l'escena pública. Experiència de segon de bord ja en té.

L'altra alternativa és un alcalde diferent de Trias. Aquest nom hauria de sortir del pacte entre PSC-EnComú-ERC amb els que siguin en el moment del pacte primers de llista. Aquest pacte donaria una majoria de 25 escons, és a dir, una folgada majoria per governar si s'acorda un programa realista i factible. Que no sigui alcalde qui guanya les eleccions, en un sistema parlamentari, és la cosa més normal de món. Que ho demanin, per exemple, a Ernest Maragall. O recordin l'admirada sèrie Borgen, que es va elevar a prototip de la política amb majúscules.

Però aquestes dues grans alternatives poden quedar aigualides per la convocatòria de les generals. Fer pactes entre adversaris no ja imminents sinó absolutament coetanis suposa un exercici de contorsionisme polític segurament impossible. La llista unitària que proposa ara Junts —en nom de Trias també?—, ja rebutjada quasi a l'instant per ERC, va néixer morta, ja que no era creïble sis mesos després de la sortida del govern de coalició i el ritual de desqualificacions de tota mena de Junts cap a ERC —sense descomptar alguna sonora retorsió—. Les actes del Parlament i les xarxes socials, en especial Twitter, en són testimoni.

Per altra banda, el front comú que va proposar ahir el president Aragonès tampoc deixa gaire marge a la seva implementació, vista la seva indefinició. Més enllà d'un gest simbòlic de cert unitarisme sobiranista, sona, precisament per la necessitat de formalitzar els pactes municipals abans del 17 de juny, a buit i, segurament, o no era necessari o requeria una concreció digna de la situació d'emergència que es diu que el motiva.

Així doncs, si més no a casa nostra, la constitució d'ajuntaments —no tant de les diputacions— està en l'aire avui més que ahir. En efecte, serà molt difícil posar d'acord en el tauler local els contrincants en el tauler de les generals, on es preveuen uns enfrontaments que deixaran en un joc de nens els mals moments que ens han ofert les municipals. Caldrà fer de la necessitat virtut. En sabran els nostres representants?