Un observador extern procedent d’un país llunyà a qui podríem posar de nom John Doe va aterrar a Barcelona el dia de Sant Jordi i es va quedar meravellat i convençut que els catalans viuen en el millor dels mons possibles. Exterioritzant el seu enlluernament amb les flors, els llibres, el sol i l’alegria de la gent, va ensopegar amb un indígena que li va voler explicar que no tot són flors i violes i que el país viu immers en un greu conflicte polític. De seguida el visitant va dubtar de les intencions del seu interlocutor com per inventar-se una realitat tan poc evident. Un dels motius que van portar John Doe a Barcelona era assistir al primer dels concerts de Bruce Springsteen i es va trobar amb els Obama, Spielberg i Hanks participant d’aquella eufòria col·lectiva i es va preguntar per què no s’havia interessat abans per aquella ciutat que li deien que era la capital d’un país que no coneixia anomenat Catalunya, diferent d’Espanya i on la gent parla un idioma que no és l’espanyol, fins al punt que el feia servir el Boss per saludar el seu públic. Interessat per la qüestió va cercar un quiosc —això li va costar una mica— va demanar un diari en català i el quiosquer li va oferir un exemplar del diari Ara. John Doe tenia algunes nocions de castellà que no li van servir de gaire per entendre el titular de portada: “L’economia catalana accelera més del doble que l’espanyola”. Al seu hotel va trobar un compatriota fill de catalans expatriats que li va traduir l’article sencer que signava Albert Rigol i que entre d’altres coses deia: “El creixement trimestral de l'1,2% també se situa molt per sobre de l'increment registrat a la zona euro (0,1%) durant els primers tres mesos de l'any, així com la variació interanual del PIB català, del 3%, que també és força superior que l'experimentada pel conjunt de països de l'euro (1,3%). De fet, és el vuitè trimestre que l'economia catalana experimenta un ritme de creixement per sobre de la zona euro”. Després de visitar Montserrat, el far de Sant Sebastià, les ruïnes d’Empúries i banyar-se a la preciosa cala del davant, encara sense gaires turistes, John Doe va arribar a la conclusió que Catalunya era un paradís on es podia gaudir de la vida més bé que enlloc.
El país és viu, però té un problema de lideratge polític, i també de dimissió del que abans en dèiem les forces vives. A diferència dels seus avantpassats del segle XIX i del segle XX, les elits catalanes s’han rendit als poders polítics i financers interns i externs i s’han desentès del país. No hi ha referents i però això es governa com es governa
John Doe tenia un germà bessó que va aterrar al Prat per les mateixes dates. L’aterratge es va demorar perquè els controladors no donaven l’abast. El desembarcament va ser lent i les maletes van trigar més d’una hora a sortir. Li van suggerir que no agafés un taxi per anar a la ciutat, que millor i més barat era el tren de rodalia, però es va trobar una estació a rebentar de gent que esperava un tren que no va arribar mai. Ningú sabia ben bé per què no s’informava de res, només corria el rumor d’un incendi. Suat i assedegat se’n va anar a agafar el metro que el va deixar a la Diagonal i quan va emergir a la superfície i va caminar una estona es va trobar una gernació de gent cridant i protestant, “Desastres!!! Incompetents!!! Es va espantar i va preguntar: What’s going on? I un interí li va respondre. Som treballadors de l’administració i portem cinc hores esperant per un examen que fa anys que estàvem esperant. Hi havia una parella amb un nadó, que plorava. La mare el va agafar per donar-li el pit. Ella es presentava a les oposicions que havia preparat durant l’embaràs i sense deixar d’anar a treballar i el pare la va acompanyar per fer-se càrrec del nadó entre presa i presa de llet. Una dona de la mateixa edat la mirava amb els ulls humits. “Enhorabona, tu que has pogut, jo he ajornat la maternitat per les putes opos i guaita ara quin desastre, no haurà servit per a res”. El germà de John Doe no entenia res de tot plegat, però li arribaven tan males vibracions d’aquell ambient crispat, que es va decidir a agafar un taxi i marxar cap a l’hotel cèntric on havia fet la reserva. Malauradament, el taxista no estava de gaire bon humor i no va parar de rondinar durant tot el viatge, primer en un carrer col·lapsat de vehicles amb un sol carril, després perquè havia de frenar bruscament per no atropellar gent que traspassava en bicicleta o en patinet per on ningú se’ls podia esperar. Arribat a l’hotel, l’home demana un got d’aigua i es pren una estona de relax. Es queda mirant una pantalla de televisió que ensenya paratges secs, rius sense aigua, pantans buits i pregunta els seus veïns de què va allò. Es va trobar amb un enginyer que havia vingut a participar en un congrés i coneixia l’assumpte i li va explicar que el país patia la sequera més gran de la seva història, que els pagesos tenien prohibit regar i aviat hi hauria restriccions de consum. L’enginyer va dir que el problema era que el país no estava preparat per fer front a la sequera i que els polítics no es posaven d’acord en les mesures que calia prendre. El germà de John Doe va pensar que havia aterrat en un país pobre, trist i dissortat.
L’endemà, John Doe i son germà es van trobar esmorzant a l’hotel. I John Doe li va cantar al seu bessó les excel·lències del país que estaven visitant. El bessó va mirar si s’havia carregat el suc de taronja amb algun destil·lat. Escolta, John, que no has vist que aquest país és un desastre? Que res no funciona, que la gent protesta, que no van els trens, ni els avions, que la gent juga a la ruleta russa en bicicleta o en patinet, que no tenen aigua i els polítics en comptes de buscar solucions es barallen? Que no ho veus?
Una periodista catalana que havia esmorzat a l’hotel perquè havia de fer-li una entrevista a la Susan Sarandon va estar escoltant la conversa i no es va poder estar d’intervenir-hi quan tots dos germans aixecaven el to de la seva discrepància. Em perdonaran, però*- els haig de dir que tots dos tenen raó, va dir la noia. Aquest és un país que va endavant, que sempre ha anat endavant i tot el que depèn de la societat funciona i progressa, la cultura, l’economia, la iniciativa emprenedora. Si van al Poble Nou veuran Ca l’Alier una insòlita exposició d’idees per fabricar el futur. Tot el que ha vist vostè, John, és la força de la gent i tot el que ha vist son germà, és la incompetència dels governants d’aquí i el maltractament dels governants espanyols. El país és viu, però té un problema de lideratge polític i també de dimissió del que abans en dèiem les forces vives i que ara fan el mort. A diferència dels seus avantpassats del segle XIX i del segle XX, les elits catalanes s’han rendit als poders polítics i financers interns i externs i s’han desentès del país.
John Doe i el seu germà es van mirar la periodista i li van agrair la seva explicació: Molt interessant el que vostè diu. Per cert, sap com podem arribar al Park Güell sense ensopegar amb ciclistes ni manifestants?