Hem caigut tan baix que l’únic tema important de la política catalana torna a ser la immigració. Tornem a estar igual que fa 65 anys, quan Jordi Pujol començava a forjar la seva idea de país. Llavors Catalunya havia quedat atrapada entre l’exèrcit espanyol i les onades migratòries promogudes pel franquisme. Pujol va ser l’únic polític que va entendre l’abast del canvi social que s’albirava i d’aquesta visió en va sortir la seva hegemonia.
Mentre la resta de dirigents del país es llepaven les ferides de la guerra i miraven d’ofegar els seus fantasmes en les ideologies de l’antifranquisme, Pujol buscava un discurs propi que pogués projectar cap al futur. Es poden dir moltes coses de Pujol, però si el seu virregnat ha estat tan llarg, i si encara vivim entre les runes del seu món, és perquè va ser l’únic polític que no es va deixar arrossegar per la melancolia quan tot el país encara vivia de l’enyor de la república o de la Catalunya de Prat de la Riba.
Ara estem igual, però sense cap polític com Pujol a la vista. La Vanguardia i les seves imitacions donen peixet a Puigdemont, igual que fa uns anys reien les gràcies a la rendició d’ERC. Els partits processistes, com els supervivents de la derrota republicana, busquen sortides fàcils per justificar-se, i Madrid mira d’ajudar-los per evitar que el país trenqui amb el passat en els seus propis termes. Amb la presidència de José Montilla, semblava que la política catalana assoliria el nivell de maduresa necessari per poder remuntar la història, però hem rodolat muntanya avall just quan semblava que havíem fet el més difícil.
La darrera dècada hem tractat la immigració amb la mateixa demagògia que vam tractar la corrupció quan Pujol va confessar que tenia deutes amb hisenda. Tornem a estar amb el fang al coll. Divendres, un lector em va enviar un whatsapp amb la notícia que Catalunya arribarà als vuit milions d’habitants abans del que es preveia. “I els nois de Junts dient que el Hard Rock de Tarragona s’ha de fer com sigui”, es lamentava. Vaig somriure, perquè el govern d’Artur Mas ja defensava el projecte quan es dedicava a impulsar la independència els caps de setmana i a vendre’s el país els dies laborables.
La immigració tornarà a estar cada cop més al centre dels nostres problemes perquè és el catalitzador de tots els tabús i de totes les impostures dels partits i dels diaris. Com ja va passar el segle passat, la immigració s'intentarà utilitzar per justificar totes les autocensures del país i totes les agressions a l’economia i a la cultura catalana. Fa un segle vam passar de donar la culpa de l’ensulsiada republicana als murcians que "cremaven esglésies" a utilitzar els andalusos per no haver de reclamar responsabilitats a l’Estat per les polítiques d’extermini promogudes per la dictadura.
La darrera dècada hem tractat la immigració amb la mateixa demagògia autodestructiva que vam tractar la corrupció quan Pujol va confessar que tenia deutes amb hisenda
Durant el segle XX, la immigració va servir per dissoldre la identitat catalana i per frenar la força del país, que va donar, a pesar de tot, una quantitat d'artistes internacionals sense precedents. Ara, si badem, els immigrants serviran per treure personalitat a Barcelona i convertir Catalunya en una deixalleria de la globalització. L’altre dia, sense anar més lluny, era en una plaça del Masnou amb un lector que treballa a l'estranger i m’explicava que els noruecs viuen en un món tan automatitzat que fins i tot els mestres aviat veuran reduïdes les hores de feina. De sobte va assenyalar un robot que es movia entre les taules d’un restaurant de cuina asiàtica, i em va preguntar “Què en farem, aquí, de tants cambrers, taxistes, repartidors i dependents?”
La cosa ve de lluny. Mentre el govern de CiU parlava de convertir Catalunya en la Dinamarca del Mediterrani, o en el Massachusetts del sud d’Europa, els seus empresaris es dedicaven a importar mà d’obra barata sense cap control, ni cap estratègia econòmica a llarg termini. No és una casualitat que l’antifeixisme de Joel Díaz s’hagi apropiat de Catalunya Ràdio, igual que no va ser cap error que el president Quim Torra gravés la transmissió de patrimonis només d’ocupar el tron de la Generalitat. Per poder perpetuar-se, el règim de Vichy no sols necessita empobrir la classe mitjana que va impulsar l’1 d’octubre, també ha de liquidar la seva idea de civilització.
L’automatització i la intel·ligència artificial arribaran tard o d'hora a tot arreu i el que destruirà la immigració descontrolada no serà pas el català, sinó les bases de la nostra cohesió com a país, que tant havien costat de refer. ERC intenta convertir la Generalitat en una gran menjadora pels pobres, però amb això no n’hi haurà prou, quan la història s’acceleri. Tampoc n’hi haurà prou amb el coratge de Sílvia Orriols, que invoca els valors d’Occident amb el mateix oportunisme frívol que els polítics antifranquistes invocaven el comunisme o el socialisme en el moment àlgid de l'URSS.
Fa pena que continuem pensant que en tindrem prou d’engreixar els serveis per absorbir els contingents de mà d’obra barata, mentre les flotes de taxis sense conductor proliferen a les grans ciutats del món. O que patim pel català com si estiguéssim al segle XIX, quan hi ha plataformes de podcasts com Riverside que et transcriuen les locucions o te les tradueixen a l’anglès pràcticament sense cap error. Fins i tot un negoci aparentment tan humà com el de fer companyia a la gent gran acabarà trobant el suport de la intel·ligència artificial.
Hem posat pallassos a tot arreu per combatre el feixisme, i l’únic feixisme que haurem de combatre és el de la ignorància, la sordidesa i la violència de carrer. Tant que es parla de la baixa natalitat dels catalans i ningú no diu que el país només convida a procrear als que venen a establir-s’hi sense res a perdre. D’altra banda, si els catalans no estem disposats a imposar les bases del nostre país a casa nostra, per què les han de respectar els immigrants que no tenen res a perdre?
Les onades migratòries ja no són un problema específic de Catalunya, com en el segle XX, però els catalans som els europeus que més haurem de saber gestionar-les, si no volem que se'ns girin fatalment en contra. Per fer la viu-viu en un sistema democràtic, un govern autoritari necessita o bé una homogeneïtat com la que busquen a Hongria i a Castella, o bé un país atomitzat, ple de guetos impenetrables, a l’estil de França o de Suècia; per cert: els dos estats nació més antics i més influents del món.