De l'acte d'investidura dels nous consellers de la Generalitat de Catalunya se n'ha destacat bastant l'expressió que el president Aragonès va fer servir quan s'hi va adreçar: allò de "penseu i treballeu pel país sencer, per la Catalunya sencera". La polseguera aixecada pel comentari deu raure en lo fet que, dient-ho justament ara, d'esta manera i posant-hi tant l'accent, sembla que estiga insinuant que fins ara no s'havia estat fent així. Com vulguent dir que menys parlar d'independència i més adreçar-mos a tothom, com si treballar per tindre un nou Estat no fos voler millorar la vida de la gent tota. Sencereta.

Segons los càlculs fets pel periodista de la SER Albert Prat, i que va publicar al seu perfil de Twitter, en la presa de possessió de conselleres i consellers, Aragonès va usar fins a 5 vegades l'expressió "la Catalunya sencera" i 3 més "el país sencer". Això durant escassos 7 minuts. Déu n'hi do la proporció: surt a més d'una vegada per minut. Està clar que era un missatge que ell i el seu equip volien destacar, tal vegada també per a espolsar-se la pressió i les cansoses crítiques dels sectors desvinculats del procés català, que sempre estan amb la cançoneta enganyosa que els partits separatistes ho són tant que no pensen a governar pels qui no els voten (lo lladre es pensa que tots roben, sembla ser).

 Al Govern no hi ha cap conseller/a de l'Ebre, del Camp de Tarragona o del Pirineu

Lo cas és que potser el president en va fer un gra massa però, tot i esta febrada d'insistir en lo fet d'allò sencer, tampoc no és ben bé nova la fal·lera. Fent una petita cerca t'adones que d'un any ençà, pam dalt pam baix, ho ha fet servir en una desena d'ocasions, pel cap baix, començant pel mateix debat d'investidura i acabant per qualsevol acte solemne on pogués encabir-hi el lema de la discòrdia o la concòrdia, depèn de com es mire o de qui ho mire. I ho ha fet en diferents formats: hem de parlar de país sencer, som el govern de la Catalunya sencera, avancem cap a una proposta que es dirigeix al país sencer, hem vingut a representar el país sencer. I així anar dibuixant lo mapa. Ben íntegre i absolut.

Dixant de banda el contingut polític de la qüestió —qui diu polític diu partidista— i la velada deslegitimació d'altres companys de viatge o d'hemicicle, la veritat és que l'afirmació fa de mal creure perquè per a adreçar-te al país sencer, primer hauries de tindre al teu propi govern una representativitat del seu tot i això no passa. Una vegada més i ja en van moltes —massa, quasi totes de fet— a l'executiu no hi haurà cap conseller o consellera de les Terres de l'Ebre i, si la memòria no em falla i l'hemeroteca no m'ha enganyat, l'última persona en tindre un càrrec d'esta envergadura va ser Marta Cid, l'ampostina d'ERC que va dirigir la cartera d'ensenyament del 2004 al 2006, al primer tripartit i en substitució de Josep Bargalló. Des de llavors, res de res, i ja no mirem més enrere, abans que ella, perquè mos esborronaríem.

En esta darrera remodelació tampoc no hi ha cap molt honorable del Camp de Tarragona ni del Pirineu i l'única minsa representació de recau en lo conseller Josep G. Cambray i la reincorporada Meritxell Serret, del Segrià i la Noguera, respectivament. Difícilment es pot governar un país sencer si la mirada que se li llança és esbiaixada. Perquè si el prisma és centralista, aleshores l'ona expansiva dels cercles concèntrics del poder arriba només on arriba i ja amb la força minvada.

De res servix dir país sencer vuit vegades en set minuts si després, a l'hora de la veritat, la pàtria no es veu tan completa com la somiava Pere Quart

La credibilitat es guanya també donant exemple i la veritat és que dubtem molt que la nul·la presència de consellers del sud puga ser justificada per manca de talent existent. Costa d'empassar que el president no haja trobat ningú —però ningú ningú— amb capacitat per a governar que siga de fora de l'àmbit metropolità i voltants o que no siga del nord. Més si, com és lo cas, la configuració de l'executiu no s'ha cenyit només a criteris de partit i ha obert mires a ideologies i maneres de fer diferent. Posat a obrir el focus, la variable de territorialitat no l'hau tingut en compte. Teníeu més on pescar, però no hau tirat la xarxa a tot arreu.

Així les coses, la realitat és que s'ha deixat perdre una nova oportunitat de demostrar que l'equilibri territorial és més que un concepte que es va amollant als discursos de tant en tant per a quedar bé quan se viatja a comarques. Si el feminisme reivindica tindre dones als llocs de poder perquè llavors la mirada sobre les decisions és diferent, lo mateix passa amb la territorialitat. No és només tindre ocasió d'escoltar al govern i amb tota normalitat diferents accents de la parla i dignificar-los (que potser així dixarien d'estar estigmatitzats o de ser motiu de certa burla), és també tindre un major coneixement de la realitat i de les necessitats més allunyades del rovell, és vertebrar el Principat amb bones comunicacions —i no com a compensació o xantatge a canvi d'uns Jocs Olímpics insostenibles—, és invertir el flux que uns sempre pugem i els altres poques vegades baixen —com si no hi hagués la mateixa distància—. És, en definitiva, dotar de contingut les paraules amb un fet en conseqüència. De res servix dir país sencer vuit vegades en set minuts si després, a l'hora de la veritat, la pàtria no es veu tan completa com la somiava Pere Quart.