El soroll ambiental i en particular el nocturn és un tema que fa temps que m’interessa per una raó molt senzilla: afecta la meva qualitat de vida. Des dels gossos que borden al pipicà de davant de casa a mitjanit, fins als grups que segueixen les seves celebracions enmig de la cridòria a les 3 de la matinada, passant pels camions de les escombraries que fan la seva feina a les 4 de la matinada. Si a això hi afegeixes el soroll de les terrasses a peu de casa fins avançada la nit, la veritat és que el silenci en hores de descans dels qui tenim uns horaris més aviat normals resulta quasi una excepció.

La naturalesa del problema és molt elemental: aquells que fan soroll en hores de descans generen una externalitat negativa a la intimitat i al descans, provoquen molèsties, obliguen a tancar finestres i dormir amb aire condicionat, etcètera, a persones que no tenen res a veure amb els que fan el soroll. El problema no és específic del nostre país, és bastant general, però que no es gestioni raonablement sí que és bastant específic.

Per bé que lluitar contra això figura en les agendes de la política, en la pràctica el soroll encara no ens l’hem pres seriosament. Celebrar com es fa la Setmana Sense Soroll (25 d’abril a 1 de maig recents) o el Dia Internacional de Conscienciació sobre el Soroll (27 d’abril), és un brindis al sol.

L’OMS considera perjudicials per a la salut nivells de 53 dB Lden (nivell ponderat dia-vespre-nit) i 45 db Ln (nit). Segons la UE, la contaminació acústica és el segon factor ambiental amb més impacte sobre la salut després de l’atmosfèrica. El soroll excessiu afecta el nostre benestar emocional, sociològic i social i augmenta el risc de patir molèstia intensa o trastorns del son, entre altres. L’Agència de Salut Pública de Barcelona va publicar fa poc un informe sobre el soroll ambiental i els seus efectes sobre la salut i la qualitat de vida dels barcelonins. La meitat dels barcelonins percep que el seu barri és molt sorollós.

El problema del soroll lligat amb l’oci nocturn ve de comportaments incívics individuals i de grup, de gent que es veu legitimada a fer soroll sense considerar que perjudiquen altri

Ara mateix, és sobre l’oci nocturn on hi ha centrada l’atenció de molta gent que se’n sent perjudicada, entre els quals em compto. Un dels casos de més actualitat a Barcelona es dona al carrer Enric Granados, que ha passat de ser un carrer residencial tranquil a ser una terrassa sorollosa contínua, fet que ha provocat infinitat de queixes dels veïns i fins i tot una manifestació a la plaça Sant Jaume.

Una visió personal desapassionada i el màxim objectiva possible del problema, em dona com a resultat alguns paràmetres molt bàsics que poden ajudar a entendre’l, i potser a resoldre’l en la mesura del possible. El problema del soroll lligat amb l’oci nocturn ve de comportaments incívics individuals i de grup, de gent que es veu legitimada a fer soroll sense considerar que perjudiquen altri. I com que encara que existeix normativa sobre sorolls, com que no s’aplica és com si no existís i, per tant, no serveix.

Hi ha qui culpa del soroll nocturn l’excés de terrasses (n’hi ha per tot arreu, fins i tot en els carrers més inversemblants pel trànsit que suporten, tot acumulant doble contaminació: atmosfèrica i acústica). No ens enganyem, per bé que també crec que n’hi ha massa i que se n'ha facilitat l’augment de superfície en excés, les terrasses no fan soroll, el soroll el fa la gent en una mostra de falta de respecte per la resta de ciutadans i d’incompliment de la normativa.

El soroll de l’oci nocturn té un cooperant, la guàrdia urbana, que almenys a Barcelona tinc la percepció que no existeix, ni en aquest problema ni en d’altres. En l’època Colau és un cos quasi invisible, més encara en conflictes lleus i de gestió difícil com és el soroll.

Comptat i debatut, entre uns i altres, el soroll de l’oci nocturn hi és per quedar-s’hi. El país troba en la nit una vàlvula de fugida. A una part de la ciutadania li importa un rave molestar el veïnat, més encara si no es fa ni el mínim esforç per fer complir la normativa. Qui busqui el silenci en la nit que tanqui finestres o que se’n vagi a zones despoblades; la resta, que es carregui de paciència i resignació. Qualitat de vida en caiguda lliure, imperi del sarau en un país al qual no li aniria malament fer menys vida de terrasses i discoteques i fer-ne més a les biblioteques i a les sales de concerts.  

 

Modest Guinjoan, economista