Ho dèiem a la primera manifestació històrica de Catalunya. No ens hauria de costar tant de recordar. Moltes hi érem. La gran manifestació del 10-J del 2010 portava per lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, i va ser la gran presentació i descoberta al món de la voluntat de tanta gent de Catalunya de canviar la història. No va ser sols un clam per la independència i el dret a decidir o autodeterminar el nostre futur, sinó que fins i tot en Joan Puigcercós, en aquell moment dirigent d’ERC, va declarar que la manifestació havia de servir per començar la transició cap a la independència. I no sols per Puigcercós, per molts polítics catalans la sentència del Tribunal Constitucional suposava la fi d’un autonomisme, d’un “cafè per a tots”, en el qual poca gent creia.

Jordi Miralles i Conte era un més del milió molt llarg de manifestants. Parlamentari d’EUIA, s’enorgullia de l’amistat amb el dirigent d’ERC. Gran amic, millor persona i molt bon polític, va ser diputat i secretari tercer de la Mesa del Parlament de Catalunya i va participar en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya vigent des del 9 d'agost del 2006 i modificat per sentència del Tribunal Constitucional de juny del 2010. Recordo quan en Jordi Miralles participava en les discussions parlamentàries sobre les transferències que l’Estatut havia de comportar. Li vaig preguntar aleshores com s’enfocava el traspàs de l’aeroport, un dels temes sobre els quals més enfrontament entre partits hi havia. Em va contestar amb una altra pregunta, molt seriós, però a la gallega: si eren millors les institucions aeroportuàries que el traspàs de Rodalies, que faria possible la puntualitat i asseguraria la seguretat de milers i milers d’homes i dones treballadores o estudiants.

Si hem esborrat de la memòria el lema del 10-J i la gesta de l'1-O, tenim una memòria de peix que ens empresona en els límits de vidre de qualsevol peixera de quincalla

Sembla que la possibilitat d’opció va entrar en el debat, i ara torno a sentir a parlar del traspàs integral de Rodalies com si aquest país tingués memòria de peix, i recordo amb tendresa com en treia pit en Jordi Miralles, en els primers anys del segle XXI, d’un traspàs de Rodalies que mai s’ha concretat —i ara, pel que sembla, tampoc—. Les condicions de desgast i degradació de la xarxa a mesura que el finançament és més gasiu, l’alta velocitat més potent i els corredors mediterranis menys mediterranis, fan més il·lògic tornar a caure en les velles ensarronades. En canvi, ara, ni una paraula sobre el traspàs de l’aeroport del Prat, ja rebatejat Tarradellas sense consens.

Per dissort de la política, Jordi Miralles ens va deixar molt jove encara, el 2015, amb 53 anys. Però voldria preguntar-li ara què en pensa de les 13 pàgines sobre el procés de diàleg, negociació i acord entre el PSOE i ERC, on es “materialitzen les visions que comparteixen ambdues forces en l’àmbit polític, econòmic i social”. I potser compartiria amb mi que o bé els tres àmbits són molt esquifits de mena, o la materialització molt mesquina. I en cap moment em sembla trobar-hi cap parentiu ni a l’altura ni en la sintonia del 10-J del 2010, ni tampoc de l’1 d’octubre.

La davallada em sembla, per ara, l’única fita històrica a destacar. I si hem esborrat de la memòria el lema del 10-J i la gesta de l'1-O, tenim una memòria de peix que ens empresona en els límits de vidre de qualsevol peixera de quincalla. En aquest país nostre hi ha algunes constants que perduren per a bé i d'altres que per a no tant, i entre les darreres en destaca un patiment innat per gairebé tot, que no s’adiu amb una absència gairebé congènita d’autocrítica. Tendim a veure, i fins i tot celebrar, les derrotes com a victòries, i a amagar sota les pedres els moments màgics en què com a poble ens hem alçat per donar-nos i retornar-nos el poder que la mala política ens treu.

Per saber-ne més: