En la política catalana, els acords són sempre paper mullat. Del pacte entre la CUP i ERC que havia de fiscalitzar el funcionament de la taula de diàleg aquesta primavera a canvi de la investidura d’Aragonès, no se’n canta ni gall ni gallina. Els setze folis del pacte ERC-CUP, signat el 21 de març de 2021, han tingut menys valor que el famós tovalló amb quatre gargots amb el qual es va formalitzar la contractació de Leo Messi a les instal·lacions del Reial Club de Tenis Pompeia, a Montjuïc. Almenys l’argentí, que llavors tenia tretze anys, va jugar amb el Barça més de dues dècades. El pacte entre cupaires i republicans, en canvi, ni tan sols ha estat reivindicat per cap de les dues parts, tot i que el redactat era ben clar: “La CUP, des de la crítica i l’escepticisme, es compromet a donar un cert marge de temps a la taula de negociació. […] ERC proposa que els treballs de la taula se sotmetin a una rendició de comptes que en permeti l'avaluació i el desenvolupament. Durant la primera meitat del 2023 la taula valorarà la feina feta”. El destacat és meu. En el document la paraula “confiança” s’esmenta set vegades, com les vides dels gats, i el darrer cop que surt és per recalcar el compromís d’Esquerra: “ERC es compromet a sotmetre a la consideració del Parlament de Catalunya la renovació de la confiança que hagi rebut en la seva investidura abans d’acabar la primera meitat del 2023”.
La CUP, que el 2015 no va dubtar a enviar Artur Mas a la “paperera de la història” i que el 2018 no va fer president Jordi Turull per la mateixa raó, sense copsar la importància d’investir president a una persona que l’endemà hauria ingressat a la presó amb la condició de Molt Honorable, no piula ni diu res. La “confiança” de la CUP en Esquerra està trencada, però no mouen ni un dit per pressionar els republicans. Cap de les múltiples faccions dels anticapitalistes, ni tan sols la que treballa amb Puigdemont al Consell de la República, reacciona davant la paràlisi del procés. La història els jutjarà, per dir-ho a la manera clàssica dels “revolucionaris”, encara que només ho siguin de pa sucat amb oli. La falsedat s’acaba pagant. La mala maror entre els votants independentistes és tan forta, que amenaça de fer naufragar el suport que tenien fins aquest moment al Parlament els tres grups independentistes tradicionals. El 28 de maig no ho podrem visualitzar del tot, perquè les eleccions municipals no es comptabilitzen de la mateixa manera que les nacionals, però l’amenaça de l’abstenció no és irrellevant i pot indicar el desafecte independentista per a les noves cites electorals. L’ensorrada electoral de l’independentisme pot ser històrica.
L’extrema esquerra tracta amb “superioritat moral” totes les opcions que no siguin la que ells defensen
El pacte d’Esquerra amb la CUP es va signar molt abans de l’acord dels republicans amb Junts. El mètode era el missatge. Els de Junqueras volien fer pressió sobre Junts, que es resistia a claudicar davant les exigències de “rendició” imposades pel PSOE i que ells havien d’imposar a Catalunya. La negociació amb Junts ja saben vostès com va acabar: amb un pacte, com qui diu, unipersonal entre Jordi Sánchez i Pere Aragonès a la masia d’un conegut republicà. Les ferides que va deixar aquell acord va esdevenir el corc que ha anat debilitant els de Junts fins a arribar a la situació actual. Elsa Artadi està retirada de la política, Laura Borràs està ferida, qui sap si de mort, i els antics convergents estan lliurats a la reconstrucció de la centredreta autonomista, a costa d’excloure tots els altres, a l’espera que tard o d’hora trobaran un nou Cambó, si pot ser amb faldilles. Jordi Sánchez tampoc s’ha salvat de la foguera, perquè, amb els seus tics autoritaris de lideratge, va aconseguir que totes les faccions de Junts es posessin d’acord per tombar-lo. No se l’escolta ningú. El desig de poder sovint uneix els adversaris més que no pas l’ideal d’arribar a la independència, per dir alguna cosa que ara sembla que no té gaire importància en l’acció política de segons qui. No exagero. La repressió ha assolit l’objectiu de desballestar el moviment sobiranista que va mostrar-se sòlid durant una dècada, però les disputes entre els partits —nominalment independentistes— també hi han contribuït.
Els republicans tindrien raó si al·leguessin que no han complert el pacte de reavaluació a mig mandat perquè els cupaires no van complir el seu tot just començar la legislatura. L’acord d'investidura preveia que la CUP es comprometia a votar a favor dels pressupostos del 2022. No va fer-ho, amb els mateixos arguments ideològics que havia emprat contra les investidures de Mas i Turull. L’extrema esquerra tracta amb “superioritat moral” totes les opcions que no siguin la que ells defensen. Per als extremistes de sofà, Esquerra deu ser un partit tan social-traïdor com ho eren a ulls dels maoistes i de les altres sectes extremistes els eurocomunistes. Després de votar en contra dels pressupostos, el president de la Generalitat ja va avisar que aquell acte de deslleialtat el deslligava del pacte amb la CUP. El deslligava tant de l'horitzó de dos anys per a la taula de diàleg com d'haver-se de sotmetre a una qüestió de confiança a mig mandat. La majoria del 52% que va catapultar Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat tenia els fonaments podrits. Per començar, perquè va construir-se malament. Estava fundada sobre el recel. La llàstima és que ni els polítics reten comptes de les seves promeses ni els ciutadans els obliguen a fer-ho. Aquest és un gran dèficit de la democràcia catalana.
L’extrema esquerra tracta amb "superioritat moral" totes les opcions que no siguin la que ells defensen
La majoria parlamentària actual s’ha desplaçat cap als grups teòricament federalistes, per bé que a la pràctica els seus partits-mare a Espanya no ho són, amb una especial rellevància del PSC. No acabo d’entendre l’estratègia d’Esquerra, que em sembla tan surrealista com que algú que diu ser demòcrata presenti una moció de censura avalada per l’extrema dreta, que per definició és antidemòcrata. Si realment Esquerra vol competir amb els socialistes per l’hegemonia dins el bloc esquerrà, la pitjor estratègia és donar-los aire. A ells i als comuns. El més oportú seria deixar-los fora de joc. Esquerra repeteix en l’àmbit nacional l’error que ha comès amb Ada Colau amb la seva oposició tova a l’Ajuntament. Va donar-li ales, i ara, quan les eleccions municipals a Barcelona es plantegen com un combat entre la dreta i l’esquerra autonomistes, els republicans ni tan sols compten com a opció independentista, perquè han congelat la proposta. La candidata dels cupaires va al seu rotllo, com sempre. Quan l’esquerra, centrada o extremista, no té capacitat de transformar res, llavors fomenta discussions perifèriques o inclús aberrants, com l’última “pensada” de Basha Changuerra (que normalment utilitza el nom abreujat de Changue) sobre el suposat colonialisme català (com si Catalunya fos un Estat als segles XIX i XX) i la necessitat de demanar perdó per tal cosa. La bestiesa és tan grossa, tan fake, que no paga la pena entretenir-s’hi. Només diré que la participació d’alguns catalans en l’aventura colonial va ser feta en tant que espanyols.
El govern Aragonès només compta amb el suport dels trenta-tres diputats d’ERC i no té cap aliat estable. Hi ha qui veu en això una jugada mestra dels republicans, que així poden pactar a la carta amb qui els convingui. Segons la CUP, aquest govern ni és d’esquerres ni ha posat les bases per avançar cap a l’autodeterminació. Suposo que això ja ho sabien quan fa dos anys van pactar a correcuita amb Esquerra amb l’únic objectiu realment compartit de “carregar-se” Junts. D’acabar amb la dreta per retornar als anys setanta, quan els “il·luminats” asseguraven que “l’independentisme serà d’esquerra o no serà”, en una reinterpretació del conegut lema del bisbe Torres i Bages sobre el futur de Catalunya i el cristianisme. A ERC i la CUP no els calia signar cap pacte per aconseguir desestabilitzar Junts. Ells s’estan destruint solets, encara que estiguin recollint a correcuita els saldos que els permetin mantenir una certa força municipal. Com a partit nacional —o sigui, com a pal de paller—, Junts està amortitzat. El tsunami serà fort per als tres partits del procés. Tanmateix, llençar el barret al foc no és l’opció.