En política, com en els negocis, el que compta són les expectatives i, naturalment, si, en acabat, aquestes expectatives es compleixen. És des d’aquesta perspectiva, doncs, que estaria bé abordar el pacte, la transacció, que s’ha produït fa només uns dies entre Esquerra Republicana i Gabriel Rufián. Els republicans són una organització política amb una llarga història, mentre que Rufián ha esdevingut també una organització en si mateix. Ho vaig escriure així en aquest mateix diari, en un article titulat "Una pime anomenada Gabriel Rufián" (20 de febrer del 2026). Amb això volia dir, vull dir, que Rufián funciona al marge d’ERC. Que té els seus propis objectius i les seves estratègies corresponents, els quals, de vegades, coincideixen amb els interessos dels republicans, i altres vegades no. Provem de calibrar la transacció, el suposat negoci que s’ha produït, des de la banda d’ERC, que em sembla que és, en termes polítics i de país, el més rellevant. Les preguntes són òbvies. Hi guanya ERC? Si hi guanya, hi guanya poc o molt? Agafada en conjunt, aquesta operació compensa? Mirem a continuació d’escatir-ho a partir de tres dimensions: l’electoral, la parlamentària i representativa i, finalment, la reputacional. (A l’hora d’escriure aquestes ratlles, encara es desconeix si es produirà també alguna mena d’acord entre ERC i l’anomenat Front Ampli).
Dimensió electoral. Aquí ens hem de preguntar si Rufián és realment un actiu electoral absolutament colossal, com sembla que creuen Oriol Junqueras i la cúpula republicana. En aquest punt, cal recórrer necessàriament als resultats d’ERC amb Rufián com a cap de cartell. A les últimes eleccions municipals a Santa Coloma de Gramenet, l'"efecte Rufián" es va materialitzar en un increment d’un sol regidor. ERC va passar de tres a quatre. A les eleccions al Congrés de Diputats del mes de juliol del 2023, l'"efecte Rufián" no va poder evitar una caiguda abismal. Es van perdre sis dels tretze diputats del grup parlamentari. Val a dir, per ser justos, que el context en què això es va produir va ser el d’un cicle electoral nefast per a ERC a tot arreu i a totes les conteses. Aquestes són les dades, unes dades que no neguen necessàriament que Rufián pugui ser un bon candidat, però que, em sembla, ho matisen. Ho posen tot més al seu lloc. També cal recordar —per si algú a ERC ho ha oblidat enmig del tràngol— que ser famós, ser un influencer o ser aclamat per la premsa espanyola no es tradueix directament ni mecànicament en cabassos de vots a Catalunya. Igualment, no és impossible que algú tingui molts seguidors a X i que, a l’hora de la veritat, no el voti ni la padrina. Finalment, pel que fa a Podemos, realment algú pensa que l’aliança aportarà gaires vots a ERC? S’ha tingut en compte que aquesta mateixa aliança potser també tindrà un cost en vots?
El fet que la cúpula republicana hagi semblat que tolerava els reiterats desafiaments de Rufián més enllà del que era raonable i que, finalment, hagi cedit al que es pot interpretar com un xantatge no ajuda gens la reputació del partit
Dimensió parlamentària. Quan, fa temps, Rufián va començar la seva campanya a favor d’unir les forces situades a l’esquerra del PSOE per aturar el tàndem PP-Vox i salvar Pedro Sánchez, ja tenia entre cella i cella que havia de treure’n almenys una cosa: poder depurar el grup d’ERC al Congrés. Rufián no sap liderar ni dirigir, ni tan sols coordinar persones. El fet que no es parlés amb la majoria dels seus diputats ja ho diu tot. Ara tindrà uns nous companys de banc. Ha aconseguit perdre de vista tots els diputats i diputades que no li queien bé. Però res no garanteix que el nou grup —amb algun diputat de Podemos— sigui millor ni funcioni com una seda. No crec que el de Santa Coloma hagi entès que el problema era ell. Tot al contrari: em temo que haver aconseguit el que volia encara agreujarà la seva malaptesa a l’hora de treballar en equip. D’altra banda, res no fa pensar que els nous diputats seran millors que els que tenia ERC fins ara. Senzillament, perquè fer-ho millor o pitjor no ha estat un criteri que s’hagi tingut en compte a l’hora de treure o posar persones. Tot plegat abona el pessimisme pel que fa a una possible millora del grup parlamentari republicà al Congrés. No sembla que el nou grup, amb Rufián de nou al capdavant, pugui fer una feina millor que la que feia fins ara. És a dir, no sembla que pugui defensar millor les idees i els interessos dels votants d’ERC.
Dimensió reputacional. Aquesta dimensió va més enllà dels guanys o les pèrdues electorals. La pregunta és aquesta: un pacte tan exòtic com el que s’ha fet amb Podemos —que inclou Rufián fent mítings per aconseguir vots de Podemos a les Espanyes— afavoreix la reputació, el prestigi i el bon nom d’ERC o els perjudica? Farà que la gent confiï més en el partit o que hi confiï menys? I als votants i als militants —a qui ningú no ha consultat—, quin efecte els ha fet l’operació? Com l’han vista? Expressat en termes de màrqueting: la marca ERC val més ara que abans o s’ha devaluat en el mercat de valors polític? Trobo que el fet que la cúpula republicana hagi semblat que tolerava els reiterats desafiaments de Rufián més enllà del que era raonable i que, finalment, hagi cedit al que es pot interpretar com un xantatge no ajuda gens la reputació del partit. Cedir als xantatges en política, com en la vida, comporta un gran perill i, tard o d’hora, pot acabar sortint molt car. En definitiva, s’ha transmès una imatge de debilitat excessiva. I, encara pitjor, de poca solidesa tant en les conviccions polítiques com en els principis que han de definir el caràcter i dirigir el comportament d’una organització.