Si fos a la sala de màquines del Partit Popular, em preguntaria quin és el millor curs d'acció en aquest moment com a principal partit estatal. No hi soc ni se m'hi espera, però això no impedeix analitzar el que passa i com s'hauria d'actuar.
El primer seria separar l'ansietat de l'estratègia. L'ansietat empeny a moure's i a produir un efecte immediat; l'estratègia pregunta quin moviment acosta a l'objectiu i quin, tot i semblar brillant a curt termini, enforteix l'adversari. Si l'objectiu del PP és governar sense dependre de l'extrema dreta, la pregunta central no és com desgastar més Pedro Sánchez —aquesta tasca ja la fa el mateix govern espanyol—, sinó com convertir aquest desgast en una alternativa àmplia, transversal i creïble, capaç de permetre una majoria estable, encara que segurament no absoluta.
La temptació d'una moció de censura és comprensible —escàndols, fatiga, sensació de final de cicle—, però la millor jugada no és la que més soroll fa, sinó la que obliga l'adversari a consumir les seves forces mentre hom prepara la posició decisiva. Una moció avui, segurament, està condemnada al fracàs, i fallar reforçaria el govern espanyol. Sánchez té una habilitat singular per convertir cada atac en oportunitat narrativa i cada derrota parlamentària en resistència davant d'una dreta que, segons el seu relat, mai va acceptar la legitimitat del "govern més progressista de la història". Se li oferiria en safata el paper del dirigent assetjat, justament el marc èpic que necessita.
El seu problema no és que li faltin adversaris, sinó que li falta projecte. Necessita ordenar el caos, refer els seus i replantejar la política com a batalla existencial entre progrés i reacció. Una moció fallida seria subministrar adrenalina al pacient quan la lògica aconsella deixar que la malaltia segueixi el seu curs: cada setmana, cada nou cas de corrupció —i en vindran més—, cada contradicció i cada esquerda a la coalició el desgasten de manera natural. Precipitar un acte que li permeti recol·locar-se seria difícilment defensable.
Això no significa renunciar a la iniciativa, sinó concentrar-la on produeixi efectes reals. El primer terreny fèrtil és Andalusia: un laboratori estratègic estatal on es juga la possibilitat de demostrar que el PP pot construir majories pròpies, governar des de la moderació i reduir la utilitat política de Vox.
Les urnes van deixar Juanma Moreno a dos escons de la majoria absoluta i les enquestes diuen que una majoria absoluta d'andalusos voldria un govern en solitari. La lectura a curt termini convidaria a buscar el suport de Vox; l'estratègica, si l'objectiu és una alternativa autònoma de l'extrema dreta, porta a una altra, que consisteix a no acceptar la drecera i forçar una repetició electoral. La política, pensada en cicles i no en moments, exigeix riscos calculats. En unes segones eleccions, Moreno acudiria amb un argument difícil de combatre: va demanar majoria per governar en solitari, no la va obtenir per poc, no va voler dependre de Vox i torna a demanar-la per mantenir una línia moderada, autònoma i sense servituds.
El votant moderat ho entendria. I una part de l'electorat de centreesquerra —desencantat amb el sanchisme, aclaparat per la caiguda als inferns de Zapatero i sense referent socialista sòlid a Andalusia— podria trobar-hi un port temporal; no per conversió ideològica, sinó per veure en Moreno una opció d'estabilitat davant d'un PSOE en descomposició i un Vox innecessari. El PP no necessita convertir-se en una altra cosa per atraure aquest vot orfe: necessita semblar capaç de governar sense dependre dels qui produeixen rebuig al centre i viuen de la confrontació, però no de la construcció d'un projecte real. Aquest vot no busca adhesió emocional al PP, sinó garantia de normalitat.
Una majoria absoluta del PP a Andalusia, sense Vox, marcaria a més el sostre de l'extrema dreta. Vox necessita el PP per mantenir rellevància institucional, ja que la seva força resideix menys en els seus vots que en la seva capacitat de condicionar governs. Si el PP demostra que pot governar sol i amb solvència, molts votants conclourien que Vox ja no és imprescindible. El distanciament no requereix grans discursos, es pot fer amb fets. Governar sol a Andalusia, després de rebutjar la dependència, seria un missatge estatal més potent que qualsevol declaració: que el PP pot ser majoria sense assumir l'agenda de l'extrem i que existeix alternativa a la política de blocs tancats que ha asfixiat la vida pública.
Andalusia no és només una batalla autonòmica, sinó la prova general d'una estratègia estatal. Si el PP hi demostra que pot governar sense Vox, podrà començar a construir, en el conjunt de l'Estat, una majoria menys dependent del bloc de la dreta extrema.
El segon element és el valor del temps: en política és un recurs. Sánchez, en el seu projecte personalista, no té incentius per convocar eleccions immediates, motiu pel qual intentarà resistir. Encara queda legislatura, potser més d'un any. Usat per insistir en una moció impossible, serà temps perdut; usat per preparar una alternativa àmplia, serà temps guanyat.
Aquesta preparació hauria de tenir tres tasques: consolidar l'espai propi al centre, demostrar autonomia respecte de Vox i reconstruir, pacientment i professionalment, les relacions amb els actors independentistes decisius en una futura investidura. La geometria política estatal fa molt difícil que el PP assoleixi la majoria absoluta en solitari. Pot guanyar les eleccions —ja ho va fer el 2023— i, així i tot, no poder governar, si queda atrapat en una suma insuficient amb Vox. La qüestió no és només guanyar, és poder governar.
No es tracta de coalicions estables ni de compartir programa amb forces independentistes, sinó de crear condicions per a una investidura: un vot favorable o una abstenció que obri la porta a una majoria simple. Aquesta possibilitat no s'improvisa, es treballa abans. Aznar ho va entendre i també diferents governs socialistes sense majoria absoluta. La política espanyola ha funcionat moltes vegades sobre la base d'acords amb forces nacionalistes. Això no és renunciar a les pròpies posicions, sinó reconèixer la realitat plural de l'Estat. La política útil no nega l'aritmètica, la converteix en governabilitat.
Si el PP tracta Junts i el PNB com a enemics, només li quedarà Vox
Si el PP tracta Junts i el PNB com a enemics, només li quedarà Vox. Si es desacomplexa i els accepta com a interlocutors parlamentaris, malgrat les profundes discrepàncies, s'obre un espai diferent, no còmode, però políticament fèrtil. La clau és oferir garanties, respecte institucional i una agenda negociable que no obligui a renunciar al que és essencial.
En tot cas, aquesta reconstrucció no pot fer-se com si res hagués passat. Si el PP vol cicatritzar ferides, ha d'entendre que es parteix d'un terreny devastat per anys de negació i de lectura exclusivament penal del conflicte català. Després de l'1 d'octubre del 2017, van optar per tractar l'independentisme no com a adversari polític amb base social real, sinó com a anomalia a reprimir, aïllar o derrotar judicialment. A això s'hi suma la llei d'amnistia, concebuda per tancar la persecució penal i retornar el conflicte al terreny polític, que continua sense desplegar tots els seus efectes per la seva inaplicació o bloqueig des de determinats òrgans judicials. Qualsevol reinici exigirà garanties que no es pretén prometre diàleg mentre es manté intacta la lògica de l'excepció i la judicialització permanent.
Obrir una etapa nova exigiria un missatge diferent: no d'adhesió a l'independentisme ni de renúncia als respectius projectes, sinó de reconeixement que els conflictes polítics no es resolen per la via penal, que Catalunya no pot ser tractada com a problema d'ordre públic i que qualsevol majoria estable ha d'assumir la pluralitat nacional de l'actual configuració estatal com a realitat, no com a concessió vergonyant. Reconèixer la naturalesa política del conflicte no equival a acceptar la solució independentista. Equival, simplement, a admetre que un problema polític no desapareix per ser traslladat als tribunals. Reiniciar no significa oblidar, sinó recordar prou per no repetir els mateixos errors.
Aquí apareix la pregunta central: vol el PP governar amb independència de l'extrema dreta o condicionat per ella? Governar amb Vox tanca la porta al centre, enrigideix la política, dificulta els acords territorials i converteix el PP en ostatge d'una força, la utilitat de la qual consisteix precisament a condicionar. El PSOE paga avui el preu d'haver buscat la seva supervivència en els extrems i d'haver abandonat el centre; seria paradoxal que el PP cometés el mateix error en sentit invers. Les majories sòlides es construeixen des del centre, ja que els extrems mobilitzen, però poques vegades eixamplen, i, sense eixamplar, es pot guanyar, però no sempre governar.
La gran oportunitat del PP és, sobretot, en els errors dels altres: corrupció del PSOE, projecte personalista, govern espanyol sense rumb i esgotament ciutadà per la confrontació permanent. Però aquesta alternativa no pot limitar-se a negar Sánchez, ha d'oferir estabilitat, moderació, gestió solvent i una idea recognoscible de projecte polític. Si el PP es deixa arrossegar per la urgència o per l'abraçada identitària de Vox, desaprofitarà la millor oportunitat estratègica des de fa anys. Si administra el temps, consolida Andalusia com a exemple d'autonomia, reconstrueix ponts amb l'independentisme i es presenta com a força capaç de governar sense extremismes, pot convertir l'esfondrament del sanchisme en una majoria de canvi real.
Des de fora, la conclusió sembla clara. Al PP no li convé precipitar-se ni regalar a Sánchez una moció fallida, ni quedar atrapat en la dependència de Vox, ni abandonar el centre quan comença a quedar disponible, ni descobrir, després de guanyar unes generals, que no té amb qui construir una investidura fiable.
La paciència, en política, no és passivitat, és una forma superior d'iniciativa. Consisteix a saber quan no moure's per moure's millor després; a permetre que l'adversari es desgasti sense oferir-li una taula de salvació narrativa; a preparar les condicions de la victòria abans de proclamar-la. I, sobretot, a entendre que governar no és només sumar escons, sinó construir legitimitat per exercir el poder sense quedar pres de qui pot fer-ho inviable.
Construir el futur exigeix deixar enrere les pors del present i saber quin estat es vol i, també, quin país vol cada actor, amb qui i a quin preu. Si jo estigués a la sala de màquines del PP, començaria per aquí, per decidir si vol ser una alternativa de govern o només una alternativa de bloc. Perquè no és el mateix. I, en l'estat actual de la política estatal, aquesta diferència pot decidir-ho tot.