Mai no he estat partidari de reformes legals fetes a correcuita, principalment, perquè l'ordenament jurídic necessàriament ha de ser un tot harmònic i les coses fetes amb pressa sempre es deixen assumptes que, tard o d'hora, s'acaben transformant en autèntics problemes. No canviaré d'idea pel sol fet que una reforma pugui o no beneficiar algun dels meus defensats i, molt menys, quan estem parlant de delictes de tanta rellevància com ho és el de malversació en un estat amb una preocupant tendència a la corrupció.
No tinc cap dubte que les intencions dels qui s'han endinsat en aquesta dinàmica grapejadora del Codi Penal són bones i que pretenen uns resultats molt concrets. El problema és que reformar normes penals sense ampliar l'objectiu és el caldo de cultiu per a nous i més complexos problemes de cada vegada més difícil solució.
Reformar el delicte de malversació —ja ni parlo del de sedició, que com quedava més bé era simplement derogant-lo— és una tasca que s'havia d'abordar des de diferents perspectives i tenint molt present les disfuncions existents en el nostre sistema jurídic, en el qual, a més de la sanció penal pròpiament dita, hi ha la derivació de la responsabilitat penal que comporta sancions que també tenen la naturalesa de penals i, per tant, que impliquen la vulneració del dret de tot ciutadà a no ser castigat dues vegades pel mateix fet (non bis in idem).
Si algú té dubtes referents a això, recomano un repàs de la darrera jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i la del mateix Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que, sens dubte, qualificaran de vulneració del dret a non bis in idem el que aquest mateix divendres emprendrà el Tribunal de Comptes pels mateixos fets que ja van ser jutjats pel Tribunal Suprem. Aquesta anomalia democràtica no queda solucionada amb la reforma del delicte de malversació i és un altre dels greus errors tècnics produïts a partir de la grapejada del Codi Penal.
Els polítics, amb els seus càlculs i escenificacions, moltes vegades s'aparten de la realitat i, en moltes d'altres, acaben torçant la realitat, fins i tot la que ells mateixos han creat prèviament. Segurament l'afany per controlar el relat els impedeix de veure que s'estan disparant al peu, però el temps els enfrontarà amb la realitat. Provaré d'explicar-me.
La reforma del Codi Penal buida de sentit les demandes davant del TEDH i deixa a l'arbitri del Tribunal Suprem com han d'aplicar-se o no al cas d'uns condemnats parcialment indultats
Als efectes del que aquí estic plantejant, em limitaré només a dos exemples que demostren prou bé com s'està provant de canviar una realitat gestada pels mateixos actors que ara tan alegrement creuen haver trobat el sant greal de la pau política, sense ni tan sols solucionar l'autèntic problema polític del qual tot això prové.
Primer exemple:
Tots els condemnats pel Tribunal Suprem van anar al TEDH per demandar Espanya per una sèrie d'irregularitats comeses durant el judici del procés i, també, en la seva sentència de 14 d'octubre de 2019. El TEDH és, en essència, un tribunal que, entre altres funcions, té la d'establir si ha existit violació de drets reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans i buscar la reparació o restauració en els casos de vulneracions d'aquests drets.
No podem oblidar que una de les vies d'acabament dels procediments davant del TEDH és la de la justa satisfacció amb acord amistós per les parts i que impedeix el dictat d'una sentència sobre el fons.
Per això imagino que, força aviat i amb independència de com es pronunciï el TEDH sobre la vulneració de drets generada pel Suprem, la representació del Regne d'Espanya farà veure al TEDH que els demandants han estat ja reparats per via de la concessió dels indults i la posterior reforma legislativa i, sens dubte, el TEDH tindrà molt present aquesta actuació de l'executiu espanyol a l'hora d'estudiar o no aquestes demandes que, en gran manera, quedarien buidades de contingut. Em costa imaginar un altre escenari.
Segon exemple:
Els càlculs electorals que han fet els gestors d'aquesta reforma precipitada del Codi Penal passen per la revisió de les sentències dictades pel Tribunal Suprem i per l'extinció de la part que resta per complir de penes d'inhabilitació. Fins i tot, en grans titulars ja s'anuncia qui es podrà presentar a unes pròximes eleccions i coses així.
Segurament, cap d'aquests gestors de la reforma ha tingut en compte que qualsevol reforma legal acaba quedant a l'arbitri i interpretació que en facin els jutges i tribunals, però, en aquest cas, l'encarregat de fer-la, que guarda un preocupant silenci sobre la reforma, és el Tribunal Suprem contra les sentències del qual no hi ha lloc a recurs en la via ordinària.
Doncs bé, a aquests gestors també sembla que van oblidar, d'una part, que la revisió de sentències, que és el que tocaria fer una vegada potinejat el Codi Penal, és una competència que recau en el Tribunal Suprem i que el que haurà de revisar no és la sentència de 14 d'octubre de 2019, sinó la realitat jurídica sorgida a partir dels indults gestionats per aquests mateixos polítics que ara han grapejat el Codi Penal.
El que es va pensar per solucionar un problema personal d'uns quants, encara que es presenti com la solució a un problema polític encara no abordat, potser n'acaba generant un de més important
Dit més clarament: la base sobre la qual s'haurà de fer la revisió no és l'existent a partir del dictat d'aquesta sentència, sinó la resultant a partir de la concessió dels indults i, en aquesta última realitat, resulta bastant complex pensar que es farà un procés matemàtic de descompte de penes perquè, en definitiva, la "pena ara existent" és l'establerta en les resolucions d'indult i no les imposades en sentència.
Els criteris de revisió, per a aquest cas, estan ja definits en la disposició transitòria sisena del vigent Codi Penal i que haurà de compassar-se amb el proposat en la futura disposició transitòria segona de la reforma. Aquesta definició permetrà un marge de discrecionalitat que anirà fins als 6 anys d'inhabilitació, temps amb què ningú no sembla comptar.
Fins i tot, i veurem per on surt el Suprem, i com interpreta el concepte d'"indult parcial" a l'hora de revisar aquestes sentències i l'abast que d'això doni a les penes d'inhabilitació resultants; també, els temps que es tardin en aquest procediment de revisió que no té terminis taxats.
Interpretar els silencis del Tribunal Suprem és sempre un error, però veure els escenaris pels quals pot discórrer el debat jurídic no ho és tant i, en moltes ocasions, ajuda a avançar-se a situacions que després acaben per produir-se i el que aquí estic plantejant és un dels escenaris probables, potser el que més.
En resum: la reforma del Codi Penal, d'una banda, buida de sentit les demandes davant del TEDH i, d'una altra, deixa a l'arbitri del Tribunal Suprem com han d'aplicar-se o no al cas d'uns condemnats parcialment indultats i arran dels indults dels quals les penes ja han estat transformades en altres de noves... si això no és disparar-se al peu, la veritat és que no sé què ho pot ser.
Amb tot això no pretenc dir que la reforma no tingui conseqüències de futur, sens dubte que les tindrà i en seran moltes, però el que es va pensar per solucionar un problema personal d'uns quants, encara que es presenti com la solució a un problema polític encara no abordat, potser n'acaba generant un de més important i, sens dubte, un de tecnicojurídic que quedarà, una vegada més, en mans del Tribunal Suprem, que és just el contrari del que crec que es pretenia. Tard o d'hora hauran d'assumir que aquesta reforma ha estat "fer un pa com unes hòsties".