L’ONG Oxfam ens ha fet sentir culpables a tots aquesta setmana titulant de forma molt xocant el seu informe sobre la pobresa, pensat per impressionar els potentats que s'apleguen aquests dies al Fòrum de Davos: “62 persones al món tenen la mateixa riquesa que la meitat del planeta”. La nota de premsa afegia: “els rics són cada cop més rics a expenses dels més pobres”. No és així. Tres casos ajuden a veure-ho. L’Abraham. Fill d’una família de classe mitjana de Nova Jersey, tot just ha acabat econòmiques a la Universitat de Harvard. Es prepara per entrar a treballar en algun dels grans bancs de Nova York. Tot un triomfador de la globalització. És el torn de la Belle. Casada per la força als 15 anys, embarassada del seu quart fill, viu a la regió de Casamance, al Senegal. El seu marit surt cada dia a pescar. Amb prou feines aconsegueix prou peix per alimentar la família, així que es guanya quatre rals passejant turistes. Finalment, la Cátia. És una noia de El Salvador que fa de prostituta a Los Angeles. Bona part del que guanya cada mes ho passa a la seva família, que viu al nord del país centreamericà i es pensa que treballa de dependenta. La setmana passada van assassinar el seu germà a plena llum del dia en un carrer de San Salvador, la capital, una de les ciutats més perilloses del món. Qui és més ric, l’Abraham, la Belle o la Cátia? Abans, una petita pausa metodològica. Oxfam treu les dades del seu informe d’un treball previ de Crédit Suisse, basat en una estimació de la riquesa individual entesa com a actius menys deutes.
Qui és més ric?
L’Abraham no té cap actiu al seu nom, però té un deute de prop de 50.000 dòlars, resultat d’haver pagat les despeses de la carrera en una universitat privada d’elit. L’Abraham és, doncs, el més pobre de la nostra llista i part dels desheretats del món, segons Oxfam. La Belle no té cap actiu, però tampoc té cap deute formal. La raó evident és que els bancs no presten a famílies com la seva al Senegal. Això fa que Crédit Suisse (i per tant Oxfam) situïn la Belle en una confortable classe mitjana mundial. I la Cátia? La nostra treballadora del sexe fa servir el sistema financer dels EUA per enviar diners a la seva família, que té accés a un compte al seu nom –perquè és l’única que treballa– que està denominat en dòlars, la moneda d’ús corrent a El Salvador. Aquest compte suma uns 6.000 dòlars. Com que Oxfam només té en compte els actius nominals i no el poder de compra, gràcies a la pujada del dòlar en els últims dos anys aquests diners acaben de situar la Cátia en la classe mitjana-alta mundial, per sobre de qualsevol advocat brasiler. Les preguntes clau són aquestes:
Si estem tan malament, on són aquests milions de depauperats, perdedors de la globalització? En quin país? Perquè no poden ser només els refugiats de Síria...
Si els pobres són cada cop més pobres, com es pot ser més pobre que un mort de gana? Com pot haver-hi un grau de pobresa superior a les fams massives de la dècada dels anys vuitanta?
Més bàsic encara: per què estem parlant de riquesa i no de renda, per exemple?
On són els pobres?
A menys llocs que mai. Al 1980 hi havia 2.000 milions de persones en situació de pobresa extrema al món. Avui en són 700 milions. Són molts, massa encara, però molts menys, i és el percentatge més baix de la història. Si ens deixen triar quan néixer, però no on, néixer avui mateix seria la millor aposta per viure bé. Mai tants nens i nenes han estat escolaritzats, mai s’ha patit menys gana i mai la humanitat ha gaudit d’una esperança de vida tan llarga. Per països la foto és encara més espectacular. Són comptadíssims els països que tenen una renda per càpita més baixa avui que al 1990: Burundi i Gabon, a l’Àfrica, per exemple. En canvi, bona part dels països que abans es qualificaven de “subdesenvolupats” han més que duplicat la seva renda per càpita i són membres de la classe mitjana mundial. Botswana, Ghana, Ruanda, Malàisia, Tailàndia, Perú o el Brasil són exemples espectaculars de creixement. En general, després del sotrac generalitzat dels anys vuitanta, a la dècada dels noranta la majoria de països “pobres” han tendit a créixer molt més ràpidament que els “rics”. És a dir, lluny d’augmentar, la desigualtat entre la majoria de països s’ha reduït substancialment. Qui es vulgui entretenir pot cercar l’històric de la renda per càpita al projecte Maddison, que va pilotar fins a la seva mort el conegut economista britànic Angus Maddison.
Són els pobres més pobres?
En certa manera sí, però no com ens fa pensar Oxfam. L’oenagé fa servir la mesura de capital menys deutes per comptar la riquesa, així que, en realitat, la persona més pobra del món seria Jerôme Servion, un broker de Societé Générale que deu... 6.000 milions de dòlars a la seva antiga empresa. Per tant, els “pobres” entesos com a persones endeutades sí que poden ser cada vegada més “pobres” perquè, en una economia cada vegada més bancaritzada que creix, sempre hi haurà persones que s’endeutin més i més. Però això no vol dir que passin gana. Si no, que li ho preguntin a un altre “pobre”, el multimilionari brasiler Eike Batista, que tot i que deu 1.000 milions de dòlars “vol tornar a fer negocis”.
Per què riquesa i no renda?
Una comparació com la d’Oxfam, feta amb renda familiar disponible, no tindria el mateix impacte. Al contrari, ens faria veure que el món és raonablement igualitari. De fet, la renda per càpita del país més ric del món, Qatar, és només 10 vegades més alta que la mitjana mundial. Una mitjana que, a més, no deixa de pujar. Cal pensar que la renda de Bill Gates és només un petit percentatge dels seus actius, una xifra similar al salari de milers d’alts executius de tot el món. Un altre factor: la “riquesa” d’Oxfam no mesura l’impacte corrector dels impostos, que sí s’inclouen en la renda familiar disponible. Per tant, Oxfam utilitza una dada sense impostos per reclamar... que s’apugin els impostos. Per acabar-ho d’adobar, ho barreja amb estimacions no provades de capitals dipositats en paradisos fiscals. Perquè... a qui no li agrada pensar que si el veí ric pagués una mica més d’impostos –ben mirat, ni se n’adonaria– tots els altres viuríem molt millor? No és com pensar que fent-te soci d’una ONG que viu de la pobresa acabaràs amb la pobresa?