Una oportunitat històrica. O no

L’audàcia és un vici. Hi ha polítics que per donar a entendre que tenen un coratge extraordinari demostren una addicció constant al risc, quan en realitat únicament són temeraris. El temerari s’exposa i es llança als perills sense reflexionar, sense motiu aparent per fer-ho. Pedro Sánchez és un ionqui addicte a l’audàcia. Va tornar a demostrar-ho durant el debat d’investidura de la setmana passada. I va arriscar-se fins a situar-se en perill. Va mostrar-se, una vegada més, com un irresponsable. Un cop pactat el vot favorable de Junts, es devia sentir una altra vegada segur per frivolitzar sobre les raons que l’han portat a acceptar una amnistia per als lluitadors independentistes. L’acord del PSOE amb Puigdemont ha estat una obra d’orfebreria que té dues parts: una, que és estrictament política, i l’altra, que és la primera traducció legal d’aquest pacte: la proposta de Llei Orgànica d'Amnistia. Sánchez va voler portar l’aigua al seu molí en la seva intervenció inicial, diluint-ne la transcendència, per bé que al final, després de la intervenció de Míriam Nogueras, va haver de menjar-se les paraules i reconèixer que s’estava abordant la solució d’un conflicte polític.

Es pot veure més o menys clar, s’hi pot confiar amb més o menys escepticisme, però hauria de ser fora de tot dubte que l’acord signat aquest novembre per Junts i el PSOE és una veritable oportunitat històrica. Perquè, tot i que en té la forma, i que el pretext ha estat la necessitat de Pedro Sánchez de ser investit president del govern espanyol, no és un acord d’investidura ni, estrictament, només un acord entre partits. És evident que va més enllà. Els organitzadors del quart espai, amb Jordi Graupera com a nou líder, i Clara Ponsatí com a avaladora, ataquen ferotgement aquest acord perquè els redueix les expectatives polítiques que segurament tenien mentre qui dominava l’escena era el PSOE sense cap oposició independentista. L’acord de Pedro Sánchez amb Junts ha decantat la balança i ha donat ales a un Puigdemont que s’havia anat diluint a l’exili. Davant la frivolitat amb què Sánchez va presentar l’amnistia acordada amb l’independentisme, tant Rufián com Nogueras va posar-lo a lloc. Especialment Nogueras, perquè l’acord de Junts amb el PSOE té un calat polític que Sánchez vol amagar i una part de l’independentisme assimila a la rendició. De vegades sembla com si a alguns independentistes els costés saber guanyar.

L’acord de Pedro Sánchez amb Junts ha decantat la balança i ha donat ales a un Puigdemont que s’havia anat diluint a l’exili

Si l’independentisme tingués la capacitat de llegir el moment històric en què ens trobem i, en conseqüència, recuperés l’objectiu de fer la independència com a primera prioritat, si no única, de l’acció política el conjunt del moviment estaria ara mateix fent pinya al voltant del president Puigdemont. Perquè el veritable sentit històric d’aquest pacte és que va molt més enllà d’un acord entre partits: compromet, en realitat, el president del govern espanyol, i per tant l’Estat que ell representa, a seure amb el president a l’exili per trobar una solució negociada al conflicte secular entre totes dues nacions. Això és el que no se sap valorar. Que Pedro Sánchez vulgui tirar aigua al vi és normal, li cal minimitzar les conseqüències del que ha signat per aparentar fortalesa, però que l’independentisme ho menystingui per mera mesquinesa, em sembla un error. L’independentisme n’ha comès tants, d’errors, que ja no ve d’un més. És l’esport nacional, augmentat per la competència suïcida entre els partits actualment existents i els que estan en formació. L’espanyolisme sí que ha entès perfectament el significat del gir que Puigdemont ha aconseguit que fes la política espanyola. Potser així farà sortir de la paràlisi que té immobilitzat l’independentisme des del 2020. L’espanyolisme recalcitrant ho copsa, i per això es mobilitza per assetjar Ferraz cada nit, i per això fa que els poders de l’Estat es pronunciïn en contra d’una amnistia que, com totes les amnisties, té un motiu polític que s’acompanya d’un relat que la justifica. Ho han entès perfectament els periodistes Soledad Gallego-Díaz i Juan Luis Cebrián dos pesos pesants d’El País, i Manuel Valls, a qui no cal descriure, i l’historiador Benoît Pellistrandi, que des de la tribuna de Le Monde han blasmat amb preocupació l’acord. Tots s’exclamen i tiren amb bala contra Pedro Sánchez, perquè consideren que s’ha rendit a Carles Puigdemont.

Cal desconfiar de Sánchez, perquè ja ha demostrat moltes vegades que, servint-se d’una audàcia temerària, intenta desfer-se dels compromisos. No té cap escrúpol. És pitjor que José Luis Rodríguez Zapatero, aquell que es va comprometre amb Maragall a defensar l’Estatut del 2006 i després va fer tot el contrari. Sánchez i Rodríguez Zapatero s’avenen perquè estan fets de la mateixa pasta i perquè tots dos són odiats per la vella guàrdia socialista del règim del 78. Però aquest odi no els fa millors. Cada vegada que Pedro Sánchez ha enganyat l’independentisme és perquè els seus dirigents s’han deixat arrossegar i enganyar. Ara podria passar el mateix, certament, però, de moment, vistes les intervencions al Congrés, almenys Míriam Nogueras no està disposada a posar-li fàcil la legislatura. M’agradaria creure que Esquerra tampoc, però el plantejament dels republicans és de confrontació amb la dreta espanyola i amb Junts, com va quedar palès en el discurs de Rufián, i d’advertiment a Sánchez, a qui considera aliat. Aquesta és l’Esquerra de Joan Lluhí i Vallescà i Lluís Companys, tots dos ministres en governs espanyols, que ja als anys trenta batallaven amb Francesc Macià, encara que fossin del mateix partit, perquè l’«Avi» republicà era nacionalista i refractari als encants de l’esquerra espanyola. Per resumir-ho gràficament: Puigdemont és avui més macianista que mai.

Encetar la negociació que Puigdemont va exigir al PSOE i que ha de començar aquest mes de novembre hauria de comptar amb Esquerra. No hi confio gaire. Les estratègies dels dos partits majoritaris entre l’independentisme són massa allunyades, tot i representar el gruix de la desaprofitada majoria del 52% aconseguida en les eleccions del 14 de febrer del 2021. La desarticulació de l’independentisme no cal atribuir-la tan sols a la repressió. Hi ha contribuït tothom, començant per l’ANC, que si encara tingués la voluntat de cohesionar, abans que de cap altra cosa, la base àmplia de la societat catalana amb la seva provada capacitat de mobilització, almenys en el passat, estaria fent crides a la ciutadania perquè es manifestés a favor de l’acord com fan en contra els espanyolistes. Però no, la senyora Dolors Feliu i les restes del que abans era Solidaritat Catalana es dediquen, amb els diners dels afiliats, a organitzar un nou partit polític, que no sé si competirà amb el de Graupera. Aquest partidisme destrossarà l’ANC i debilitarà una mica més l’independentisme. Així doncs, si la unitat no és possible, crec que el president Puigdemont ha de tirar pel dret i explicar millor a tothom en què consistirà aquesta negociació. La discreció no és incompatible amb generar confiança. Al revés, la confiança permet que tothom comprengui per què cal actuar discretament.

Potser caldria pressionar per avançar les eleccions autonòmiques i dirimir d’una vegada el suport que té cadascú

Malauradament, som aquí. I, per tant, podria ser que l’oportunitat històrica es malmetés per les mentides dels uns i les disputes dels altres. Potser caldria pressionar per avançar les eleccions autonòmiques i dirimir d’una vegada el suport que té cadascú. De moment, l’única opció és que el president Puigdemont i Junts cerquin la complicitat de personalitats i institucions que, en nom de tots i sense interès partidista, facin possible la resolució del conflicte per la via democràtica amb l’exercici del dret d’autodeterminació. Ho he intentat explicar moltes vegades, potser amb poca traça, però la situació en la qual ens trobem ara és conseqüència que el 2017 no es va acabar la feina i, per tant, Catalunya no és un estat independent. Assumir aquesta realitat i aprofitar les oportunitats que t’arriben, com ser decisiu en la investidura del cap del govern que t’ha volgut derrotar, no és incompatible. No és cap derrota. La pau es construeix amb els enemics, com saben tots els mediadors del món.

La independència de Catalunya no serà per a demà, però no serà mai si la solució és tornar al resistencialisme dels anys setanta o bé confiar que l’esquerra espanyola esdevingui generosa amb l’independentisme. Això no passarà, però caure en la denúncia permanent de l’acció política de Puigdemont és, simplement, negativisme tòxic. Tan falsa era la idea que escampava Esquerra que Junts rebutjava la negociació, tot i que sí que va refusar el diàleg tal com van plantejar-lo els republicans, com dir ara que l’acord entre Junts i el PSOE és un pacte per reformar Espanya i, en conseqüència, una traïció a l’independentisme. De moment, guanyar drets dins l’estat que durant segles t’ha menystingut no pot ser mai vist com una derrota. Al contrari. És una victòria. O no ho és que Míriam Nogueras faci el seu discurs íntegrament en català en un fòrum que li és hostil? L’ús de la llengua al Congrés també diferencia juntaires i republicans. Cada posició és legítima, però també és reveladora. Expressa una mentalitat i una manera d’entendre l’acció política. Que tingui èxit o no el canvi històric que vol encapçalar Carles Puigdemont dependrà de la força que obtingui la seva estratègia, que serà avaluada en les pròximes eleccions europees i autonòmiques, i de la capacitat de trobar “còmplices” fora del partit. També hi ajudaria la cohesió de Junts, que finalment hauria d’enfortir-se amb el reconeixement del seu pluralisme intern, que és precisament una de les seves riqueses. Ara ja “no toca” caure en la pulsió convergent de comprar qualsevol cosa. Només demostrant determinació i gosadia Junts podrà doblegar Pedro Sánchez, l’audaç, i fer-li complir el que li va costar tant de pactar amb Carles Puigdemont.