Si no vigiles l’olla que tens al foc, si et refies massa, el dinar se’t crema. Si confies excessivament en les bones paraules de la propaganda política acabes amb el futur ben carbonitzat. De la mateixa manera, dins del xat federalista al que vaig ser convidat a participar fa poques setmanes, les proclames de fraternitat no acabaven de correspondre’s amb la realitat. L’excessiva confiança en les bones intencions dels suposats amics de Catalunya no ens assegura res de concret. El que és autèntic i concret és una altra cosa, i és una cosa ben feridora: que no ens accepten ni ens respecten. Menyspreen la voluntat política, majoritària, de la societat catalana. Tampoc no ens estimen gens com a ciutadans lliures, preocupats com estan només en l’enorme percentatge del PIB espanyol que avui suposa l’economia catalana. Si els catalans volem dibuixar una nova frontera, si volem bastir un nou estat, no és per cap altre motiu que protegir-nos, per deixar de viure a la intempèrie, amb un estat que financem amb els nostres impostos però que sempre actua en contra dels ciutadans catalans, considerats súbdits sense capacitat de decidir sobre el seu futur. Quan en el xat dels horrors, en la conversa amb aquestes persones tan dialogants i fraternalment federalistes, vaig expressar, per exemple, enorme preocupació per la pervivència del català, de seguida li treuen importància. Que la nostra llengua mil·lenària s’estigui morint en molts territoris sota administració espanyola no els preocupa gens. Més aviat els satisfà. Perquè no veuen la llengua catalana com una riquesa espanyola, com un fabulós patrimoni cultural que s’ha de preservar amb rotunditat. El català el veuen com una nosa rural, com una curiositat del passat, una llengua estranya i estrangera, que hauria de desaparèixer gràcies a l’evolució, a la selecció natural. I no, el català no es mor de manera natural sinó gràcies a la mort induïda per l’imperialisme castellanista. Gràcies al genocidi cultural que la societat espanyola continua exercint sobre totes les llengües peninsulars diferents al castellà.

Eixerit com sóc vaig intentar un últim recurs. Vaig mirar de fer entendre que Catalunya s’independitzarà tant si com no, fruit d’un procés inevitable, que caldria que fos acceptat i respectat, perquè és el que volem la majoria dels catalans. “Millor que us ho agafeu bé perquè ens independitzarem sense cap dubte” vaig afirmar per exigir respecte. “Oh, va respondre’m una senyora, això només serà si us deixem que marxeu. Què et sembla la resposta que t’acabo de donar?” va afegir. “Em sembla, francament, li vaig fer jo, em sembla la resposta d’una imperialista negrera”. Sí, de fet veuen així Catalunya, com un territori riquíssim que els pertany, al que no volen renunciar i del que en sobra la població catalana. “Podeu marxar, la frontera és oberta”, van dir-me encara, com si els federalistes fossin el Faraó concedint la llibertat al poble nòmada d’Israel. Que infeliços. Cecs. Babaus. No se n’adonen que l’autèntica riquesa, l’única riquesa de Catalunya és la seva gent, una de les societats més obertes, dinàmiques, innovadores, creatives i democràtiques del planeta.      

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Darth Vader lego (Tookapic)
Quioscos & Pantalles La portada del pànic a la reforma de la justícia Antoni Maria Piqué
Gonzalo Boye
Opinió Allò de Kennedy també? Gonzalo Boye