Quan pesco declaracions de Gabriel Rufián a la televisió, m’adono que el portaveu d’Esquerra al Congrés dels Diputats (continuaré amb la forma ancestral de referir-m’hi, ho sento pels wokes) és un dels polítics catalans que menys ha patit físicament els estralls del procés i la seva posterior cagarrina de renúncies. Mercès a viure apartat del soroll barceloní i al fet d’haver guanyat prou pasta per anar endreçat pel món, a Rufián fins i tot se’l veu més jove que quan venia de Sumar i Catalunya era terra de macromanifes. Però la progressió en la imatge no és només imputable a la cosa material; Oriol Junqueras fitxà el colomenc quan els republicans necessitaven sang espanyola per ampliar la base d’indecisos i allunyar-se del fantasma racial d’Heribert Barrera; després de malbaratar l’1-O, Rufián només podia esdevenir un pragmàtic amb més glamur estètic que en Joan Ridao.

En el nou context d’intent de pax autonòmica, cal reconèixer que Rufián ha complert la missió encomanada per Junqueras de substituir la influència convergent a la capital del regne. En aquest sentit, i posats a ser pragmàtics, és lògic que Rufián encengués la militància republicana amb la proposta de crear un nou bloc progressista a l’Estat que podria calcar l’experiència europea del partit. Conscient que la seva formació i el mateix Junqueras no ho veurien amb bons ulls, Rufián ja va presentar l’invent amb una certa ambigüitat irònica, apel·lant a un espai “plurinacional de veritat, no pas creat des d’una universitat de Madrid amb antenes trencades pel que fa a Euskadi i Catalunya” —ho tradueixo, que no formi part de l’univers podemita— i ideològicament format per una amanida de “socialistes, independentistes, autodeterministes, federalistes i confederalistes, m’és igual”.

Té certa gràcia que els més indignats per la proposta de Rufián hagin estat precisament els convergents, qui han acusat el virrei republicà de vendre la moto emprant el llenguatge “perifèric” que tant excita les elits madrilenyes. Això pot ser més cert que el Teorema de Pitàgores, però ja té conya que siguin precisament aquells que més han viscut d’aquesta retòrica els que ara es posin estupendos amb els mots. Però això forma part de la picabaralla descafeïnada de cada dia; l’important d’aquí és subratllar el primer enfrontament de Rufián i Junqueras (reedició de les ambicions de Miquel Roca a la capital que toparen amb el quietisme pujolista?). Diria que l’Oriol —qui s’ha menjat la proposta adduint que “és molt difícil d’implementar” puix que la dinàmica electoral espanyola no és l’europea— mira d’evitar que ERC quedi esborronada en una hipotètica futura majoria de la dreta.

Ara ja ningú pot dissimular que no té poder per fer gaire cosa. L’Estat continua implosionant de crispació i judicialisme i, lògicament, Catalunya tampoc pot surar en el sistema autonòmic

Certament, si els conservadors avancen cap a la Moncloa i Espanya acaba com la majoria dels països europeus del món, l’opció de Junqueras semblaria guanyar pes. Dit d’altra forma, amb un Gobierno de Feijóo i Abascal que no guanyés amb diferència a les eleccions i una oposició del PSOE sense Pedro Sánchez, Esquerra podria acabar desdibuixant el seu perfil polític en una Espanya on qui sap si el bipartidisme s’uniria a l’alemanya, tot plegat havent de sobreviure en una macedònia que inclouria de segur EH Bildu, el BNG i qui sap si Compromís (també alguna antiga cara del PSC, que en això Esquerra sempre ha sigut bastant hàbil). Rufián, per contra, fiaria el destí polític d’Esquerra a Pedro Sánchez per convertir-se en això que els cursis anomenen “un bastió de l’antifeixisme” i els republicans acabarien de matar Convergència com a única interlocutora catalana amb el quilòmetre zero.

Si allarguem la imatge de l’antic binomi Roca-Pujol i en cas que Sánchez aconsegueixi sobreviure, no seria estrany reviure ben aviat la polèmica ancestral sobre si és necessari fins i tot colar algun ministre republicà al govern espanyol. En definitiva, Esquerra està perpetuant les dinàmiques convergents; la diferència, no obstant això, és que, mentre Duran i Lleida feia de les seves a Madrit, Pujol tenia la presidència de la Generalitat com a bastió polític. Per molt que li pesi, ara per ara, Junqueras no té cap mena de poder i Esquerra difícilment podrà pactar amb Sánchez bo i recuperant el seu antic topall electoral a Catalunya. Som, per dir-ho ras i curt, en una reedició de la política dels noranta, on ara ja ningú pot dissimular que no té poder per fer gaire cosa. L’Estat continua implosionant de crispació i judicialisme i, lògicament, Catalunya tampoc pot surar en el sistema autonòmic.

Les coses es clarifiquen molt lentament; però, si més no, es clarifiquen i això és bona notícia per a l’independentisme. Al seu torn, les alternatives al processisme que repeteixin les dinàmiques del passat no tindran prou força per alçar-se al nostre país, per molt que tinguin un bon momentum electoral i prometin recuperar la Catalunya pura. Això, certament, també és una bona notícia. Sovint, fins i tot en el mar espantós de l’avorriment, podem donar-nos alguna alegria.