Després de l’operació per espanyolitzar figures culturals del país com ara Josep Pla o Gabriel Ferrater, sembla que ara els virreis de la tribu pretenen impulsar una operació semblant amb Francesc Candel. Aprofitant el centenari del naixement de l’autor, principalment conegut per l’obra Els altres catalans, les (escassíssimes) restes de la centrifugadora estatal a Catalunya voldrien aprofitar l’exhumació per calcar el programa integrador al catalanisme dels fills de la immigració espanyola als nouvinguts durant el boom dels 90. Diumenge passat, el director de La Vanguardia —Jordi Juan— demanava al Govern que celebrés els cent de l’escriptor amb un homenatge institucional, aprofitant per reblar que actualment “Catalunya té altres immigrants que també sembla que no existeixen, que són transparents, i que, arribats principalment d'Amèrica del Sud i de l’Àfrica, no tenen el seu Candel”.

Com resulta fàcil d’entendre, l’absorció de la immigració espanyola durant i després del franquisme fou relativament fàcil, no només perquè Catalunya experimentà un auge econòmic important —hi havia feina i manufactura per tothom, vaja— sinó també perquè les estructures socials-culturals del catalanisme tenien prou força per regalar-los un projecte il·lusionant. Al seu torn, l’esquerra comunista (i la protosocialista) disposava d’un caràcter patriòtic que és incomparable al del PSC del post 155 i al d’una Convergència convertida en l’actual foc de camp del president Puigdemont. Tot això ho sabé intuir molt bé Jordi Pujol, que abraçà la figura de Paco Candel com a sedàs cultural perquè els espanyols no renunciessin als seus orígens, bo i aprenent el Virolai i fent-se del Barça. En aquells temps, per esdevenir català es requeria poca cosa: viure al territori, guanyar bon jornal, i tenir voluntat de ser-ho.

La transferència d’aquest gest històric a l’actualitat, com tots els alehops, topa amb una impossibilitat de base. En el terreny polític, i a manca de comunistes patriotes, el PSC ja no és un partit nacionalista burgès ni té gens de ganes d’abraçar un discurs identitari. En aquest sentit, és prou evident que (tot i l’odi mal dissimulat que el president Salvador Illa té per Sílvia Orriols) el líder socialista no vulgui emmerdar-se en el problema de la immigració i es limiti a repetir que “a Catalunya, qui la fa la paga”. Al seu torn, l’entorn juntaire no disposa d’una figura cultural amb el pes de Pujol, i els seus vaivens amb la nova immigració només serveixen per certificar que el marc autonomista és incapaç d’absorbir culturalment unes masses que, a diferència dels espanyols, tenen un factor religiós i de pell ben distint. Ells no tenen ni tindran un Candel, de la mateixa forma que cap dels seus nets serà un Rufián.

Els nanos de sang nord-africana que viuen a Palafrugell o a Vic tenen un accés informatiu i d’entreteniment al món global on Catalunya només acaba essent el decorat on els ha tocat viure

Tot i que s’admeti amb sordina, si Catalunya ja té prou dificultats per gestionar les aules d’acollida o d’infants disruptius —que dirien els cursis—, resulta absolutament impossible que pugui efectuar-se un procés d’absorció cultural amb la nova immigració. Al seu torn, la transmissió del relat identitari ha canviat molt d’ençà dels anys seixanta, i ara els nanos de sang nord-africana que viuen a Palafrugell o a Vic tenen un accés informatiu i d’entreteniment al món global on Catalunya només acaba essent el decorat on els ha tocat viure. Això no vol dir que no s’hagin de fer tots els esforços per conviure amb noves formes de cultura alienes al nostre cànon ètic, ni que ens hàgim de convertir en orriolistes per eliminació; contràriament, aquesta situació de col·lapse ens hauria de fer encara més independentistes, perquè només podrem afrontar aquest tema amb l’armament d’una visió estatal.

Si els virreis necessiten un Candel, en definitiva, que se’l busquin ells solets. Les coses han millorat, francament, perquè si més no ara no hem de fer tants esforços per regalar-los-en un de franc.