"El primer signe de la corrupció en una societat que encara és viva és que la fi justifica els mitjans"
Georges Bernanos
Un hivern molt fred de fa set anys, als cinemes Paz de Madrid, a l'emblemàtic carrer Fuencarral, s'hi projectaven cintes d'allò més variades. Podies veure Ocho apellidos catalanes i alhora el documental El Colibrí, produït per Quién Dijo Miedo Producciones i que tractava, ni més ni menys, que de la caiguda del cavall de Jorge Fernández Díaz, home, pel que sembla, pecador que va tenir una epifania a Las Vegas, "la ciutat del pecat" (us recomano que vegeu la sèrie Lucifer, perquè veureu que a prop és Los Angeles de la temptació). Déu va venir a veure al després ministre de l'Interior, però ell no es va deixar vèncer tan aviat: "a partir d'allà vaig estar set anys lluitant", comentava en l'hagiografia cinematogràfica. Mentia. Contra jo soc la veritat i la vida ha estat lluitant tota la seva vida. Al que sí que es va rendir va ser al poder de l'Opus, dels conservadors i del que li oferia. N'hi ha prou amb veure els resultats.
L'episodi és especialment repugnant si tenim al cap els grans intel·lectuals catòlics, per això he encapçalat la columna amb una cita de Bernanos sobre el primer signe de corrupció d'una societat: creure que la fi justifica els mitjans. En això no haurien dissentit ni Mauriac ni Greene ni Chesterton. Però Jorge no era un intel·lectual, i el seu àngel, Marcelo, era de segona; només sabia aparcar, la qual cosa és lògica, ja que va baixar bandera tan a prop dels casinos de Nevada. La qüestió és que el seu acòlit va afavorir, va moure, va pagar i va tapar la trama del més abjecte maquiavel·lisme patri des de l'època dels GAL socialista. No hi ha res comparable a la utilització espúria i nauseabunda dels fons públics i del poder de l'Estat des d'aleshores. Cap altra corrupció no se li assembla. Cap. Cap tipus que s'hagi emportat diners o comissions o se l'hagi gastat en putes no és comparable en obscenitat al que va muntar el sant baró del PP entorn del tema català i, posteriorment, contra l'enemic comunista a Podemos. Com moren les democràcies?, em preguntes clavant a la meva pupil·la la teva pupil·la envermellida. Així, així és com moren.
L'abjecció democràtica duta a terme per Fernández Díaz i els seus acòlits amb obstinació de conversos supera qualsevol cosa imaginable. Això no sols va de catalans o d'independentistes —que òbviament també. Això va de passar-te pel forro els principis d'un estat de dret, la llei de Déu i dels homes, i d'utilitzar els mitjans pagats amb els diners dels ciutadans per atacar-los i reprimir-los des del nucli cridat a protegir-los. D'aquesta santa merda, parlem.
El PP va decidir atacar amb falses notícies, amb muntatges i amb persecucions policials tothom que se li posava per davant
Fernández Díaz i Paco Bomba (àlies Francisco Martínez, secretari d'Estat) i la resta de la banda acusada ara d'organització criminal eren el nucli de l'organisme cridat a protegir-nos a tots. Almenys Fouché era un pocavergonya total, és a dir, no anava amb un rosari i una bandera a la mà (us recomano la semblança d'Stefan Zweig). La nova querella de Rosell, acceptada a tràmit per un jutjat corrent de Madrid —després que l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem el mantinguessin empresonat espúriament durant dos anys— ha permès tornar a posar sobre la taula la vergonya democràtica més gran de les últimes dècades. Sense pal·liatius. Suposo que deu ser perquè creuen que pot tenir un paper per exercir al prosaic mosaic de la baralla electoral, però això no és una coseta per enfrontar amb els bolquets de putes d'un diputat socialista canari, això és molt més greu, això té la gravetat màxima que un amant de les llibertats i de la democràcia liberal pugui concebre. Dol veure la falta de reflexos de tanta gent que compra l'axioma possibilista i ateu de Fernández Díaz: contra el meu enemic, tot s'hi val, fins i tot destruir el bé comú i els principis morals. Així és com el PP va decidir atacar amb falses notícies, amb muntatges i amb persecucions policials tothom que se li posava per davant, a Barcelona, a Andorra o a Madrid. Poc els importava.
Suposo que gran part de la ciutadania no és que aplaudeixi tals comportaments, és que s'ha perdut en els prolixos, va i ve de Martínez, Villarejo, Gago, Martín Blas, García Castaño, el pequeño Nicolás, l'agent de l'FBI i la mare que els va matricular. No us preocupeu per res d'això. Deixeu que se n'ocupin els jutges —aquells que no han venut la seva ànima al diable— i només retingueu que amb la connivència de les dues vicepresidentes del Govern —Soraya i Dolores— i amb tota probabilitat amb el coneixement del president del Govern es va utilitzar la policia cridada a protegir-nos i a protegir els principis democràtics per salvar el PP de l'acció judicial i per atacar els que consideraven els seus adversaris polítics. Vomitiu, inconstitucional, inadmissible. D'això va la història i sobre això s'ha tirat una capa de merda per a esmorteir la fastigosa realitat. La nova querella de Rosell pot ser que quedi en res —el caixet del jutge Hermenegildo Barrera recull una admissió àmplia de querelles, de fatxes, de podemites, d'esbojarrats, dels socialistes contra la seva gestora, etc. —, encara que moltes d'elles no han arribat a res. Almenys els advocats de Rosell han tingut el bon encert de treure del focus Alicia Sánchez Camacho —que segur que segueix a les llistes per a continuar aforada— i així possibilitar que es faci un mínim d'instrucció abans que entrin en acció les forces sepultadores.
És el principal focus de pus de la nostra ferida convivència i en el que més afany s'ha posat a tapar des de les més diverses instàncies
En termes socials no arribarà l'aigua al riu. La principal vergonya i perill a què ens enfrontem estan representats per la indiferència cap a les barbàries que s'executen contra els considerats enemics. La merda de Fernández Díaz i la de les escoltes de Pegasus, si és que no estan relacionades, constitueixen el més greu atemptat contra la democràcia espanyola de les últimes dècades i han estat executades per aquells que de manera democràtica havien accedit als ressorts del poder. Gare à toi!
No ho vegeu només com catalans. Això és gravíssim, pel que va suposar per a certes opcions polítiques, però ho seria igual si n'hagués afectat d'altres. És el principal focus de pus de la nostra ferida convivència i en el que més afany s'ha posat a tapar des de les més diverses instàncies. No us parlo de la pútrida acció dels que es diuen col·legues de professió, els noms del qual apareixen o no en els missatges i trucades i sense la connivència del qual amb el poder corrupte res d'això no hagués estat possible.
Corrompre la democràcia no és cosa de gent de bé.
Feijóo, sens dubte, ha d'assumir aquesta pestilent càrrega i desmarcar-se'n públicament. El perdó dels pecats exigeix un examen de consciència —que li estan fent altres persones—, dir els pecats, doldre's per ells i fer propòsit públic d'esmena democràtica. Això sempre que no siguis un sepulcre blanquejat, com l'antiga estrella de Quién Dijo Miedo. Jo dic por. Em fa molta por que això hagi pogut passar.