Per desgràcia d’alguns, eppur si muove. Es pot comprovar en diversos àmbits. Per exemple, tot conduint per la Meridiana, de Trinitat fins a Glòries, on vaig comptar no una, ni dues, sinó fins a dotze estelades als balcons. No sé si sempre hi han estat, o si abans passava massa ràpid per veure-les, però hi són. Em va venir al cap aquell moviment que en deien “Meridiana Resisteix”, una d’aquelles expressions de tossuderia que es feia notar, potser extemporània i incòmoda, tallant el trànsit cada setmana. Ara, però, el que queda em sembla encara més poderós: la persistència callada, l’ideal que no s’arria. La resistència, quan és als balcons (sigui a la Meridiana o a les cases de la plaça Sant Jaume mateix), ja no és una protesta: és una manera de ser, de viure.

Dies després, sopar a peu dret al Cercle d’Economia. Copes de bon vi, plats d’en Nandu i americanes planxades. L’ambient semblaria, en efecte, al·lèrgic o fins i tot oposat a segons quins temes. Ningú en parla, ningú ho esmenta. Eppur, entre els entusiastes de la calma i dels bons aliments, s’hi passegen també alguns empresaris (alguns també força poderosos) que no veuen incompatibles els bons aliments amb la lluita: encara més, consideren que sense resoldre el conflicte no hi haurà mai bons aliments, ni calma veritable. Potser no ho diran gaire en veu alta, potser ho disfressen de pragmatisme, però ho tenen present. Perquè són gent normal i formada, són veïns, ciutadans. Persones amb sentit del que és convenient o el que és just. L’independentisme ja no és una samarreta groga o un crit als carrers, sinó una manera d’interpretar el futur, de llegir el país. D’admetre errors, sí, però també d’establir complicitats.

Potser no bloquegem vies ni ocupem espais informatius, però el moviment succeeix encara com un magma sota l’escorça, que s’escolarà per qualsevol escletxa futura que aparegui

Podria semblar que la situació actual ha normalitzat alguna cosa, fins i tot que l’ha estabilitzada. Però tots sabem (i a Espanya també ho saben) que no hem desaparegut per art de màgia. No som un miratge que es va evaporar després d’un octubre. A cada estelada que trobo penjada com roba estesa al balcó, hi ha un codi. Un senyal que no és nostàlgic, ni de bon tros. És un missatge gràfic, un llenguatge no verbal que diu que encara hi som. Potser sense tants altaveus o tant de soroll, però hi som. De fet, no hi ha cap senyal real d’extinció o d’abandonament. El que hi ha és una adaptació, una pausa, una digestió llarga. Però l’ideal aguanta, en temps de conflicte i en temps de negociació. No se l’emporta cap temporal. En això, ja se sap, només els il·lusos enterramorts podrien confiar-hi.

Adaptar-se a l’entorn no és cap defecte: és una de les grans fortaleses de l’independentisme. Saber detectar les febleses i els errors, però també saber el moment en què ens trobem. Saber quan avançar, quan esperar, quan jugar a l’atac i quan reforçar la defensa. Saber viure en una comunitat que de vegades s’encén i de vegades s’asserena. Això, és clar, només és una virtut si no s’oblida cap a on és direcció endavant i cap a on és direcció enrere. I aquesta és la part més difícil, perquè no es pot negociar ni dialogar res si no saps quin és el rumb que segueixes, o si estàs massa enfeinat barallant-te amb els del teu propi bàndol. O si, per ventura, el teu rumb no existeix perquè és estàtic. Saber què volem no és negociable. El que sí que és negociable és com, amb qui, en quin moment, a quin preu. Tota la resta és qüestió de ritmes, d’escletxes, de moviments tectònics que no sempre depenen de nosaltres. Però, encara que algunes coses no depenguin només de nosaltres, la veritat és que sense nosaltres no es mou res.

Per tant, a la pregunta implícita “on us heu ficat?”, la resposta és clara: enlloc i arreu. Estem, som. Potser no som al focus, potser no bloquegem vies ni ocupem espais informatius, però el moviment succeeix encara com un magma sota l’escorça, que s’escolarà per qualsevol escletxa futura que aparegui, i que prendrà la forma convenient en cada moment de la història. En realitat, som a molts llocs: a balcons, a despatxos, a redaccions, en converses familiars, a cambres de representació i a passadissos d’universitat. Hi som, no ens hem mogut d’on érem. L’únic que ens cal és existir, i resistir, de la manera més eficaç i constructiva possible. Gràcies a tots els que ho intenteu, i ho demostreu, cada dia.