L’últim parell de dècades hem vist un canvi en el perfil acadèmic dels nostres polítics. Si analitzem l’últim govern del president Pujol (1999) i el del president Maragall (2003), ambdós tenien una composició similar: al consell executiu s’hi asseien quatre metges, tres enginyers, tres economistes, i llavors una sèrie de consellers amb carreres diverses. Avui, en canvi, el domini dels titulats en dret i ciències polítiques entre els nostres governants és aclaparador. Al final de la presidència de Pere Aragonès eren dues terceres parts dels consellers, i també són els més nombrosos dins del Govern actual. És un canvi que em fa arrufar el nas, perquè són dirigents que interpreten la realitat a través de lleis, reglaments i processos burocràtics, i que segurament ja pensaven dedicar-se a la cosa pública quan van triar la carrera. Potser per això n’hi ha molts que no tenen ni una línia al currículum dins del sector privat.
Aquesta uniformització també s’ha produït als nostres mitjans de comunicació. Fa tres anys vaig fer un recompte de les dues grans tertúlies radiofòniques del nostre país, i amb tres o quatre excepcions, tots els tertulians van fer la carrera de periodisme, de ciències polítiques o de dret, o una combinació d’aquestes. En aquell moment, i no crec que la cosa hagi canviat gaire, no hi havia cap metge, científic, enginyer, economista, mestre o pagès. Si mirem les columnes d’opinió dels diaris, els que venim de les ciències també som quatre gats. A Catalunya cal haver-se matriculat en una carrera de lletres per tenir una presència pública, i no tan sols a la política.
És un fenomen interessant. Els directors dels grans programes creuen que els titulats d’aquestes tres carreres són vàlids per opinar cada dia sobre el canvi climàtic, les vacunes, els incendis forestals, els últims avenços tecnològics o la xarxa de distribució elèctrica. En canvi, consideren que un científic o un enginyer no estan qualificats per parlar de política internacional, dels conflictes de la immigració, de l’acció del govern o de literatura. El resultat és una uniformització total. Gairebé tots els participants han estudiat a les mateixes tres o quatre facultats (sovint amb els mateixos mentors), tenen uns orígens familiars i una trajectòria professional molt semblants, i resideixen a pocs quilòmetres de la ciutat de Barcelona.
L’espai polític i mediàtic és un monopoli dels politòlegs, els periodistes i els llicenciats en dret
Dic això perquè tots tenim unes vivències que ens han format, però crec fermament que els estudis marquen la visió del món. Els que em llegiu habitualment haureu vist que els meus articles són plens de xifres i percentatges, i no ho sabria fer de cap altra manera. A la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona em van ensenyar que totes les afirmacions han de tenir dades sòlides al darrere, o que són una frivolitat sense valor.
Tot plegat té conseqüències per a la qualitat democràtica. Avui circulen una gran quantitat d’idees que es desmunten amb una senzilla consulta a l’Idescat, o que no se sostenen amb una capacitat numèrica elemental. El desconeixement total de com funciona el mètode científic ens fa viure sotmesos a la tirania d’aquella idea tan estúpida que diu que tot és una construcció social, i obre les portes a tot un estol d’estafadors xamànics. I llavors hi ha una pràctica que detesto des del fons de l’ànima: rebatre dades amb anècdotes. Algú dona una xifra, i davant de la incapacitat d’analitzar-la a fons (o de la incomoditat que provoca), la sortida és dir "però jo tinc un veí que...". Fantàstic.
La manca de referents científics a l’espai públic també té influència en els estudis dels nostres joves. Si mirem els titulats universitaris del curs 2024-2025, les xifres són força preocupants: un 6% va enllestir una carrera de ciències, un 17% enginyeria o arquitectura, i un 18% estudis de ciències de la salut. Mentrestant, un 49% va acabar una titulació de ciències socials o dret (el 10% restant són les humanitats). On col·locarem tanta gent que tindrà poques expectatives professionals? Voldran entrar tots a la política? Deixeu-me acabar l’article amb una última dada. Els tres últims presidents de la Xina han estat enginyers: Jiang Zemin era enginyer elèctric; Hu Jintao, hidràulic i Xi Jinping, químic.