La majoria de teòrics contractualistes moderns opinen que, de cara a mantenir la salut de qualsevol democràcia, a les disposicions tradicionals del pacte social (la separació de poders, la tolerància ideològica respecte al rival polític i etcètera) s’hi ha d’afegir un debat públic continu sobre els pilars ideològics de la pròpia comunitat. La focalització en això de revisar-se contínuament és una idea que agrada especialment als teòrics nord-americans, temorosos de la polarització que isola el país d’ençà de l’era Nixon i concretament als intel·lectuals progres de les ciutats ianquis, pels quals la reedició d’una presidència encapçalada per Donald Trump podria significar la fi de la democràcia als Estats Units. Quan s’apel·la al debat públic, of course, hom no està pensant en la lluita de consignes a X ni en les tertúlies de podcasters ordides per convèncer només als mateixos correligionaris.

Un debat públic com cal sacseja les idees de base més profundes d’un col·lectiu, molt sovint per fer-les sobreviure però amb una aire un pèl renovat. Parlant dels americans, quan servidor llegeix les tones de volums que els meus col·legues pensaires novaiorquesos dediquen al futur del seu règim democràtic o la tirallonga inacabable de germans de la cosa periodística que escriuen sobre com la premsa podria ajudar a millorar l’intercanvi d’idees entre lectors, em pregunto què pensarien del meu país –a saber, Catalunya–, un indret en què la majoria d’aquestes qüestions ja no importen a ningú. Ens agradi admetre-ho o no, i per molt que el nostre país no tingui cap aspirant trumpista a la presidència de la Generalitat (la senyora de Ripoll no dona ni per això), ens trobem en una situació en què el debat públic és d’una qualitat pèssima i una premsa a qui ja li està bé.

Caldria preguntar-se d’una forma seriosa (també, a poder ser, poc tremendista) en quin estat qualitatiu es troba el debat públic al nostre país i, en conseqüència, si Catalunya gaudeix d’una bona salut democràtica

Això no vol dir que a Catalunya no es discuteixin coses; de fet, ens passem el dia argumentant (sempre amb idees cunyadistes) sobre si els nanos han de tenir mòbil a classe i accedir així a la pornografia o si cal dessalinitzar més aigua del mar perquè minvi la pertinaç sequera que ens escagarrina. Però, qui sap si per l’altíssim nivell del soroll de tanta xerrameca, les qüestions fonamentals del debat públic se’ns escapen. Expliquem-ho de forma dialèctica-negativa, si ho voleu. La setmana passada, el Govern de la Generalitat aprovava regalar el Premi Nacional de Comunicació Publicitària i Corporativa a la campanya de llançament de la plataforma 3cat. Dit d’altra forma, l’administració decidia atorgar un reconeixement a una promoció tramada per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que, com sap tot déu, és un organisme depenent del mateix Govern.

Tant li fot si al lector li sembla que el 3cat i la seva campanya publicitària resulten una bona idea o si gaudeix de valent veient de nou els millors capítols de l’Escurçó negre. El que resulta increïble és que tothom trobi la mar de normal que una administració es premiï a ella mateixa (més encara sabent que el 3cat és una iniciativa amb tot just uns mesets d’existència, tramada bàsicament d’anuncis –ben monos, això sí– que hom podia veure a TV3). Allò que sobta, insisteixo a risc de semblar llepafils, és la indiferència i la manca absoluta de debat públic sobre un cas d’autopropaganda que ens aïraria si la perpetrés qualsevol altre govern del món. Val a dir que aquest fet, com tot a la vida, no és novetat: l’any 2021, el Govern ja va tenir l’estrafolària pensada d’atorgar el mateix premi a les campanyes del sistema de salut de Catalunya, durant la primera onada de la pandèmia de la covid-19.

El lector pot pensar que aquest és un exemple menor; fins i tot pot opinar que el Govern fa santament prestigiant les seves pròpies estructures de comunicació. Però valdria la pena recordar-li que això no és un fet normal i que aquesta manera de vantar-se de la pròpia gestió és idèntica a pixar-se a la boca del ciutadà. De fet, aquest és un exemple que em serveix per relligar-lo al tema del debat públic, justament perquè l’administració és ben conscient que pot fer-lo pel simple fet que ningú no protestarà. Aquesta és una dinàmica que ja fa molt de temps que passa a Catalunya, un indret curiós on la majoria de conciutadans ja s’ha avesat tranquil·lament al fet que el seu propi Govern (i la cosa és aplicable als altres partits independentistes) li prengui el pèl sense cap mena de conseqüència. Això parla malament del poder, però també denota la migdiada crítica dels ciutadans.

Caldria preguntar-se d’una forma seriosa (també, a poder ser, poc tremendista) en quin estat qualitatiu es troba el debat públic al nostre país i, en conseqüència, si Catalunya gaudeix d’una bona salut democràtica. Evitar el debat o pensar, com és habitual, que les nostres mancances són únicament producte de la tirania de l’enemic espanyol és la solució màgica que ens ha dut fins a l’estat acríticament perpetu en el qual vivim. Hi ha l’opció de pensar-hi una estona o de continuar regalant-nos els premis a nosaltres mateixos. Per una vegada, valdria la pena optar per barrinar-hi una mica.