Intel·lectual de prestigi, culta i oblidada, Olimpia Fulvia Morata és una dona nascuda a Itàlia, a Ferrara, el 1526, i que amb només 29 anys mor de tuberculosi a Heilderberg el 1555, deixant un llegat intel·lectual poc explotat. Dona, jove, italiana, humanista i protestant, si la busqueu a les enciclopèdies té potser mitja plana, no més. I, en canvi, ella, i moltes altres dones del Renaixement, són uns referents estimulants que ens estem perdent.

El seu pare, Fulvio Pellegrino, era tutor de la Casa d’Este, fet que propicia que Olimpia creixi a la cort, aprengui llatí i grec i llegeixi a 13 anys autors com Ciceró o Calví. La duquessa de Ferrara Renée la va escollir perquè acompanyés la princesa Anna, que tenia 8 anys, i fos la seva institutriu. Estudien juntes geometria, geografia, els clàssics i literatura.

Un cop abandona la cort, i amb la conversió al protestantisme del seu pare, s’interessa per Luter i per Calví. Ha d’abandonar Itàlia per les seves idees liberals. Es casa amb Andreas Grundler von Schweinfurt a Baviera, i formen un matrimoni d’intel·lectuals interessats per la filosofia, els clàssics i la Bíblia. Olimpia Fulvia va patir persecucions, tot i que la van acollir a la cort dels Erbach i va poder ser professora de clàssiques a Heilderberg, va escriure comentaris als Salms i va deixar escrits que després de morir es van poder publicar.

Naturalment, eren dones de classe alta o mitjana, les úniques que, si tenien la sort de comptar amb progenitors de mentalitat oberta, eren educades exactament igual que ho haurien estat els seus germans

Olimpia va morir jove, enamorada del seu marit metge, amb qui havia patit tot tipus de tribulacions, fins i tot la presó, i sobretot defensant la llibertat de consciència, un bé excels que ella va saber reconèixer de molt petita.

Ella és un nom que hauríem de recuperar, juntament amb Tarquinia Molza, reconeguda pels seus mèrits singulars i considerada una dona excepcional com a poeta, filòsofa, cantant i compositora, o l’alquimista Isabella Cortese, o la també erudita Cassandra Fedele, la incompresa humanista i més tard espiritual Isoita Nogarola, la poeta Gaspara Stampa i la també poeta Vittoria Colonna, amiga de l’artista Michelangelo.  Sense oblidar la poeta i feminista Tullia d’Aragona, totes elles dones interessantíssimes que ningú no ens ha ensenyat a l’escola i que han traçat camins que no transitem perquè no sabem on són. Naturalment, eren dones de classe alta o mitjana, les úniques que, si tenien la sort de comptar amb progenitors de mentalitat oberta, eren educades exactament igual que ho haurien estat els seus germans, potser amb una excepció, que és la retòrica, ja que es considerava inútil que sabessin parlar en públic quan una dona no ho feia.

El recompte de noms de dones referents a la nostra educació és molt baix. La feina de recobrar-les és minuciosa, però és un tribut que no fem només a la seva memòria. És un regal que ens fem a nosaltres i a qui vindrà.