És norma al mar que el capità és l’últim d'abandonar el vaixell. No va ser el cas del que va salpar cap a Ítaca. Primer va estavellar el vaixell contra els esculls, per no atrevir-se a reorientar el timó. I quan el vaixell s’enfonsava, va ser el primer a tocar el dos. D’amagatotis. Aquestes i no unes altres són les veritables credencials que es van escriure amb més pena que glòria en l'ocàs de l'1 d’octubre de 2017. 

No guarda cap proporció amb el comportament coratjós del president Companys quan desafià la legalitat vigent. El 6 d'octubre del 34 n'hi ha que literalment van fugir per les clavegueres. D'altres van quedar a Palau i en van pagar el preu. També van acabar en un vaixell que certament tampoc no anava cap a Ítaca, era varat davant la costa de Barcelona. Companys la va fer grossa i en va assumir les conseqüències. Hi ha qui dirà que Companys es va deixar agafar mansament pel general Batet. Potser es podia haver atrinxerat i haver-se immolat presentant batalla. O potser va fer el que era més sensat de fer quan ja estava d’aigua fins al coll. La presó era el preu a pagar. Perquè quan s’hi va, sempre hi ha un preu a pagar. No estar disposat a pagar-lo equival a una paròdia. I revela una pobresa d'esperit que invalida qualsevol causa per noble que aquesta sigui. 

Sis anys després, el capità exigeix recuperar els galons que assegura que li corresponen legítimament a ell i a ningú més que a ell. Mentre proclama per enèsima vegada que aquest cop sí, mentre segueix recitant la lletania que tota la resta són usurpadors i mesells col·laboracionistes. És en aquests termes que s’expressa a despit la prosa patriòtica i rancuniosa que amb tanta insistència s’ha repetit des d’alta mar, ben lluny de la costa catalana. Fora de l’abast de les canonades de l’enemic. El mateix capità timorat que no va ser capaç ni d’hissar cap bandera del pal. Com hauria fet un corsari agosarat per infondre esperit de combat a la tripulació. Ni en va voler deixar constància a la carta de navegació. No fos cas. Ni tampoc es va veure amb cor d’adreçar-se a la tripulació per avisar o governar el naufragi. El vaixell a la deriva amb el timó fixat als esculls.  

Del vaixell a Ítaca només en queda el record d’una tardor que va passar d’esclatant a depriment per encaminar-se a un hivern desolador

Cap més balanç més enllà d'estimbar el vaixell i saltar-ne per la popa mentre amb el dit entabanador assenyalava la proa. No s’ha viscut res de tan desolador com aquella vesprada que va tenir una albada d’estampida. Només ho supera la ficció d’haver pretès que ser el primer en abandonar el vaixell era una heroïcitat i no un tocar el dos en tota regla. I l’últim que apagui els llums o, per ser més clars, que en pagui la factura. Del vaixell a Ítaca només en queda el record d’una tardor que va passar d’esclatant a depriment per encaminar-se a un hivern desolador. 

És temps de passar pàgina, capità, de deixar d’explotar emocionalment una fita que va ser una obra col·lectiva i a la qual has fet el pitjor servei pretenent-la patrimonialitzar fins a desfigurar-ne l’autoria. També de perdonar no tant tot el que tal vegada es podia haver fet, sinó tota la gesticulació exaltada i emocionalment xantatgista a posteriori. Que trist. 

Ai, capità! Hi ha nits que encara ens pesen… Sense rancor, que trobis tot allò que busques, que siguis fort i, sobretot i malgrat tot, que tot et vagi bé.  

També és l’hora de saber perdonar. No en vam saber més, capità. No en vas saber més. Però per poder perdonar les febleses o indecisions dels altres i que et perdonin les teves, capità, primer hauràs de ser capaç de perdonar-te a tu mateix. Aparca l’orgull i l’acritud. Són els pitjors companys de viatge. Somriu. Ningú va dir que la primera expedició fos la bona. I per allò que la brisa t’acaroni… Bon vent i barca nova, que sempre torna a sortir el sol.