"Un ocellet pintat hi havia, a l'ombra del verd llimoner, amb el bec picava la branca, la flor amb les ales collia"
Cançoner basc

Diuen a les tertúlies amb memòria de Madrid que, en ple assalt al Banc Central de Barcelona, ​​aquella psicosi distòpica que va tenir lloc després d'un cop d'estat, als jardins de la Moncloa s'hi passejaven membres del govern espanyol de l'època donant voltes a la difícil situació en què es trobaven. En aquella angoixa, dos ministres, un que de seguida es ficava en tots els mulladers i un altre que menys, però que s'embalava si l'hi empenyien, van plantejar al seu president la possibilitat de dissoldre la Guàrdia Civil. No dic pas que ningú de l'actual govern espanyol s'hagi plantejat tal cosa, però no negaré que hi ha a qui l'UCO i Anticorrupció se'ls estan tornant més i més combatius. Gent que potser sí que s'alegraria que a algú, tot passejant per la Moncloa, se li acudís una cosa així.

És que és molt tendre l'afany que els canals oficials estan posant a pretendre que els missatges entre el One i el Two han estat extrets d'una causa judicial mitjançant una filtració il·legítima que mereix una investigació "com la del fiscal general". La realitat és que l'origen de la filtració no és clar, pot ser divers i, per descomptat, no se'ls pot preguntar als periodistes ni per descomptat se'ls pot acusar de res per publicar-los. Els missatges publicats no apareixen en interlocutòries, ergo la filtració no és judicial. Que els periodistes hagin reiterat que aquest material "està en mans de l'UCO" no vol dir de cap manera que procedeixi d'allà, entre altres coses perquè, pregunto, si li haguéssiu donat al vostre soci de canallades una còpia encriptada dels seus xats, no us hauríeu quedat l'original? I que potser el mòbil de Sánchez no va ser espiat extraient-ne material del qual no en sabem ni en sabrem res? No, pretendre invalidar la realitat argüint un presumpte origen il·lícit no serveix. Imagino Bernstein i Woodward en aquesta diatriba —"escolta, nano, que són converses privades del president, no ens fiquem en aquesta intimitat del seu Despatx Oval". En cas que hi hagi una il·licitud en l'adquisició del material, el periodista no peca; el periodista peca exclusivament si ell empra mitjans il·lícits o si el que presenta no és veraç.

Corre per algunes fonts el tema que els missatges inesgotables del ministre i secretari d'Organització del PSOE amb Sánchez (i amb Santos Cerdán i amb altres ministres) són "un festival informatiu". No us puc dir ni que sí ni que no amb certesa, només donar-li carta de versemblança. Diuen que l'afer català —una persona en concret— aviat apareixerà al menú. Diuen que les portades catalanes trauran fum quan aquesta part vegi la llum. No sé, només ho saben els periodistes que porten l'exclusiva, però no perdeu de vista la sèrie per si de cas. A més, rima amb el procediment que s'està seguint, que és concèntric i estudiat: primer enemistem Sánchez amb els dissidents de dins; després amb els seus propis ministres; amb Podemos, que és el seu exsoci, però que encara el sustenta, i, per lògica, després toca a la resta dels que li donen suport, motiu pel qual el tema de la qüestió catalana no en pot quedar fora. Ja n'hem vist una mostra i sí, és veritat, Ábalos va explorar la intercessió de Tremosa amb Alay, com es pot llegir al xat.

També hi ha qui li vol treure ferro a la cosa, assegurant que dels missatges filtrats no se'n coneix res de nou i que, per tant, no tenen interès informatiu. Cal tenir poc olfacte periodístic per no veure-hi l'interès. A mi, a més, em recorden molt l'episodi de les anomenades "cintes de la SER", que el 1991 van emetre converses entre l'aleshores secretari d'organització del PSOE Txiqui Benegas —coincidència de càrrec— i diverses persones, en les quals es referia al president del govern espanyol, Felipe González, com a "Déu" o el "One" i no es privava de dir que "tota la culpa del que passa és del One". Aquelles cintes, que van provocar una reforma del Codi Penal per penalitzar la difusió d'intercepció de converses, encara que no s'hi hagués participat, van mostrar al món les divisions i la descomposició interna del PSOE, que pocs anys després va perdre el poder.

La seqüència de missatges és un festí no només per al periodista sinó també per al psicoanalista

En el nostre cas actual, és el One o Déu qui xerra amb el terrenal i carnal ajudant de camp Ábalos. Sí, ja sabíem que hi havia friccions amb els barons tradicionals —en realitat, aquí el veritable dissident és Sánchez— i amb el seu soci de govern i amb els seus ministres, però ara ho veiem i ho analitzem. La seqüència de missatges és un festí no només per al periodista sinó també per al psicoanalista. El que sí que és veritat és que, vingui d'on vingui la filtració, curiosament, Ábalos queda gairebé com un acadèmic en comparació amb el seu cap. Fins i tot cita Quevedo! Això també és una pista, o bé de l'origen, o bé del fet que sempre va pensar que el xat podia veure la llum.

Abordem ara el que ens diuen els missatges. Aquests missatges d'un Ábalos obsequiós i submís que sempre parla al cap de "el teu lideratge", "que bé que has estat", com ho has fet, que llest que ets, tu sí que en saps. És la fórmula que fa servir per tornar-se'l a guanyar després d'haver estat bloquejat sense explicació. Ell hauria volgut saber per quina de totes les innombrables raons se l'havia carregat i no hi va haver manera, la qual cosa mostra com se les gasta un cèsar. Aquí només hi ha un interlocutor que obvia, menysprea o humilia aquells als quals es refereix: l'estult, la pájara, el torracollons, els hipòcrites, els tòtils i els impresentables, tots plegats, són la gent que treballa per a ell o amb ell. Quin seleccionador de personal està fet. Per a certes estructures de personalitat, ningú no arriba mai al seu nivell, així que el més lògic és que tothom hi estiguin per sota, recollint la multiplicitat d'adjectius que té l'idioma per designar el que és residual.

Alhora topem amb el fet que la ruptura amb Ábalos no va ser tan sòlida, radical i virtuosa com ens han venut els socialistes. No, no va ser així. El One es va empipar, és veritat, però després trobava a faltar el seu amic i conseller, a qui animava contra aquelles falsedats que sabem que no eren tals. Les boles són els altres, que diria el nou Sartre. No només. Tenim, a més, Ábalos com a faedor d'estratègies, d'arguments, de posicionaments del partit que governa els nostres destins. No vull ni comentar-ho. Entre pols i palla, pit. Tenim el president que considera "assetjament" tot el que no sigui dir-li amén. N'hi ha per llogar-hi cadires amb aquests pájaros, i de material de psicoanàlisi, en donen; d'aquí a uns lliuraments n'hi haurà més, difícil d'errar el diagnòstic.

I ara... me'n vaig a sopar*.

* Un dels tuits més comentats i savis de Sánchez en els seus inicis a la xarxa