Eva Piquer acaba d’escriure l’assaig Difamació, en el qual narra el dolor i l’autocensura que li provocaren uns articles meus de fa una dècada publicats al blog La Torre de les Hores, on jo parlava del càncer que, dissortadament, acabà amb la vida del seu marit, Carles Capdevila. El volum es presentà el passat dilluns en un acte multitudinari a la sala Paral·lel 62, al qual, com a primer símptoma de covardia, el públic fou convocat a una “autòpsia literària” sense saber que hom assistiria a l’acte publicitari d’un nou text i, sobretot, de quin cadàver es disposaria a fer-ne revisió. A banda d’aquesta coquinesa purament infantil, i tot i que el llibre parli de servidor de vostès durant la pràctica totalitat de les seves 124 paginetes, Piquer ha tingut l’ocurrència cagueta (suposo que induïda per algun conseller legal) de regalar-me el pseudònim Ricard, amb l’excusa d’haver fet un llibre que voldria superar les contingències d’un cas particular de difamació per tal d’elevar-se al regne de la metafísica i així preguntar-se com es pot acabar amb l’escarni mediàtic. També cal recordar que aquest és el segon llibre que em dedica Club Editor (el primer, cal dir-ho, fou molt més tendre!), per la qual cosa espero que la seva editora, Maria Bohigas, consideri posar-me en nòmina en tant que musa de llurs autores...
Si es para esment a les entrevistes que ha fet Piquer, on m’ha acusat d’ésser un neofeixista i ha declarat literalment morir-se de ganes d’enviar-me un sicari a casa, i també posem l’ull en com la seva editorial ha publicitat aquest minúscul assaig que no és res més que un article allargassat (relligant la seva aparició al moviment del #MeToo i identificant els meus textos com un ludibri “classista, misogin i cruel”), hom podria pensar que m’he passat l’última dècada escrivint sobre l’Eva i sotjant-la a les cantonades del seu barri amb un punyal. Contràriament, pel que fa a la temàtica d’aquest llibre, l’escarni en qüestió es limita a tres peces escrites l’any 2015 i una darrera el 2018, aquesta més centrada en el Premi Nacional de Cultura que va rebre el seu espantós digital Catorze. Pel que fa als articles més polèmics, qualsevol persona amb la mínima comprensió lectora veurà que jo no vaig fer befa de Capdevila o de la seva futura vídua pel fet de patir una malaltia ni vaig desitjar mai que la cosa acabés en funeral; al contrari, vaig identificar la glorificació victimària d’aquesta xacra i l’obsessió de la tribu d’adoptar “malalts nacionals” com la metàfora perfecta de la moral del procés i la seva obsessió patològica de lluir la ferida per així excusar la banalitat cultural imperant i tota quanta impostura política.
De fet, l’article que l’autora de Difamació cita contínuament als intervius (titulat "Capdevila-Piquer", on se la descriu com “la nostra Pantoja” i futura autora de bestsellers de pa sucat amb oli sobre el dol), la seva condició de vídua s’hi estableix com una hipòtesi i el text acaba amb aquest paràgraf que Piquer no cita en cap moment de l’assaig: “Si en Carles sobreviu, tots viurem millor. Te’n sortiràs, n’estic segur, amb l’ajuda dels teus. Jo faré cas als amics, i us regalo el meu silenci. Que tingueu molta sort”. Per tot això, als articles que m’he referit el lector pot considerar (lliurement, només faltaria!) que hi ha expressions ofensives o també podria arrufar el nas perquè el seu autor especula i aplica el sarcasme a la mort d’una persona que té càncer, encara que sigui com a mera possibilitat. Però de difamació, ni una de sola. Contràriament, la tesi dels articles era profundament encertada, no només perquè la política posterior a l’1-O s’hagi basat a esprémer el xantatge emocional de les “bones persones” que incompliren sistemàticament tantes promeses electorals, sinó que —en el cas d’Eva Piquer— ha acabat ressorgint de les cendres amb un assaig on, lluny d’establir una teoria sobre la difamació, la nostra Pantoja només trafica amb el seu dolor i l’estableix de base com a esquer per cancel·lar-me.
Lluny d’establir una teoria sobre la difamació, la nostra Pantoja només trafica amb el seu dolor i l’estableix de base com a esquer per cancel·lar-me
Us conto tot aquest vodevil no només perquè consti en acta la falsia de base en la qual descansa Difamació (un text que, si no en conegués l’autora, Maria Bohigas hauria desestimat al primer paràgraf només llegint sintagmes com ara “els meus vint-i-tres anys i jo” o “llibreries de nou i de vell” o palesant com les referències dels autors venerables que se citen no tenen ni una trista nota al peu de pàgina), sinó perquè veieu que tot aquest afer va molt més enllà d’en Ricard i de la utilització que s’ha fet d’una senyora a qui, com ja vaig dir, el nostre propi sistema cultural acabaria disfressant de folklòrica del dol amb una mala llet tan vergonyant. Tot això no va de quatre articles sobre el càncer, sinó d’unes elits polítiques-culturals que veuen com se’ls cova l’arròs, que s’han agafat a la meva prosa per dissimular el seu ocàs i que estan fent l’últim esforç agònic per tal d’imposar el seu sistema de por i censura. Aquesta és la paradeta que ha fet regurgitar a la pobra Eva la idea a partir de la qual cal reflexionar sobre per què els catalans “donem veu i micròfons” a persones malignes com jo; la qual cosa, dit sense tanta pompa, resulta una forma propera al totalitarisme segons la qual els que voldrien patrimonialitzar el discurs públic (aka, “la bona gent”) també es guardarien el poder de negar la paraula a qui els contradiu.
En aquest sentit, no resulta gens casual que la presentació esmentada (em sorprèn, per cert, que Club Editor, una editorial tan modesta i austera, tingui capacitat per llogar Paral·lel 62 i disposar barra etílica per tutti quanti; a la propera, aviseu, que vindré!) estigués plena de líders vividors del procés i del 155 com ara Jordi Sànchez, Raül Romeva, David Fernàndez, Natàlia Garriga i etcètera i d’empresaris-comunicadors que han aprofitat la diarrea posterior a l’1-O per continuar fent caixa a través de les frustracions dels catalans, com ara el meu estimat Toni Soler o el pobre noi de l’Antoni Bassas. Que tota aquesta genteta —difamadora professional, mentidera compulsiva durant lustres i caixacobri dels nostres impostos— només pugui trobar escalf en un acte cultural a còpia de rabejar-se pornogràficament en el dolor de la nostra Pantoja, mostra un retrat molt fidedigne de l’esperit nacional. A mi tot plegat em fa la mar de content, perquè això no només mostra l’ocàs de la mafieta que ha dirigit el país durant els últims anys, sinó també que la nostra feina ha valgut la pena. Fa un lustre, instaurats encara dins el xantatge processista, la jugada els hauria funcionat; ara la cosa els donarà per vendre quatre llibres. Tot plegat, estimada Eva, ho podríem haver arreglat amb un simple Bizum...
A diferència de l’Eva Piquer, i dels seus tristíssims companys de viatge, jo soc un defensor a ultrança de la llibertat d’expressió. Estic encantat que l’Eva pugui passejar-se per la majoria de mitjans del nostre país (els quals també han quedat força retratats, car, quan algú t’acusa de segons quins delictes en antena, diuen que l’ètica periodística obliga a donar veu a la part contrària...) titllant-me d’assetjador, misogin, cruel, classista, neofeixista i —com va dir el simpàtic i desvetllat Marc Giró al Vostè primer de RAC1— àdhuc de terrorista. De fet, si l’Eva amplia unes setmanes la promoció d’aquest entranyable pamflet, ara que a Gaza no hi cauen petards, només em quedaria que m’atribuís la condició de genocida. Jo defensaré el seu dret inalienable de qualificar-me com vulgui i de compartir la teoria altament delirant segons la qual un parell d’articles han pogut causar que boicotegés la majoria d’homenatges que li volien fer al seu marit o que endarrerís la publicació de la seva novel·la Aterratge (que, per cert, no he tingut el plaer de llegir), només pel temor al que jo en podria comentar. Jo estic, en definitiva, terriblement a favor que Eva Piquer i la seva editora parlin, perquè com més xerrin més palesa quedarà la seva banalització de l’assetjament, del feixisme i la seva dictatorial pulsió censuradora.
Compreu i llegiu Difamació, estimats lectors, perquè és el llibre que ha convertit un parell d’articles passables en dues obres mestres d’aquelles en les quals el seu autor acaba configurant el futur de tota una tribu i, a banda d’això, donareu una mica de xavalla als guardians de la moral. A mi tot això m’ha regalat moltíssima vida; a banda, dec a l’Eva i a l’ocàs del seu món el fet de certificar que cal tornar a treure la pols, de forma radicalment urgent, a La Torre de les Hores. De part d’en Ricard i de servidora, no saben com els ho agraïm.