Fa només un parell de setmanes, el fenomen Donald Trump semblava imparable. Contra tots els pronòstics, va devorar onze candidats republicans per a desesperació de l'establishment del GOP (Great Old Party, que és com es coneix allà el partit de Lincoln, Eisenhower i Reagan).

Els republicans només necessitaven un candidat competitiu per recuperar la presidència després de vuit anys d'Obama i assegurar-se la majoria a les dues Cambres del Congrés. I de sobte, va aparèixer a la seva galàxia un OVNI incontrolable que els va enviar tots a les golfes dels trastos inútils. Fa molts mesos que els dirigents d'aquest partit van perdre el control d'aquesta campanya, i ja saben que no el recuperaran.

Ho van intentar tot per frenar-lo, però només van aconseguir donar-li ales. Com més obstacles li posaven, més fort bufava l'huracà. Com més alarmes feien sonar sobre el perill de la seva candidatura, més gent anava a votar-lo en les primàries.

El goril·la va arribar a imbuir-se –i aquí va cometre l'error fatal que ara està començant a pagar– d'un sentiment de total impunitat. Semblava que podia dir qualsevol enormitat sense que això el debilités: "podria disparar gent a la Cinquena Avinguda i no perdria vots", fatxenderia en grau màxim. I fins i tot es va pensar que podia prescindir d'un equip i d'un aparell de campanya: no ho necessito, la campanya me la fan els rivals parlant a tota hora de mi –més fatxenderia.

En part, tenia raó. Trump va resultar invulnerable en el camp republicà perquè no és sinó el producte destil·lat i dut a l'extrem del que els mateixos republicans van sembrar durant vuit anys. És com l'esperpent valleinclanesc, aquesta imatge deformada que tornen els miralls còncaus del carreró del Gat.

El goril·la va arribar a imbuir-se –i aquí va cometre l'error fatal que ara està començant a pagar– d'un sentiment de total impunitat

Donald Trump no és el Tea Party, però el fenomen Trump no s'hauria produït si no hagués existit abans el Tea Party. Ell va recollir tot el pòsit de sectarisme reaccionari que es va dipositar durant anys en una part de la societat nord-americana, el va dur fins a les últimes conseqüències i va arrasar tots els oponents amb una sobredosi de la seva pròpia medecina.

Per això Trump va ser imbatible en la competició entre republicans. No van trobar l'antídot per a aquesta epidèmia perquè ells mateixos n'havien creat el virus, i el tipus els paralitzava disparant a dojo amb les pròpies armes.

La hipòtesi d'una victòria de Trump al novembre es va fer versemblant: de fet, les enquestes donaven un empat tècnic entre Clinton i ell. Tots dos són sòlidament impopulars: s'ha arribat a dir que Trump és l'únic republicà a qui Hillary pot guanyar i Hillary l'única demòcrata que podria perdre davant de Trump.

N'existia l'antídot? Sí, però no el tenien els republicans, sinó els demòcrates. Era qüestió de descobrir-ho i d'aplicar-lo sense contemplacions. Això és exactament el que han fet.

Com ha escrit amb encert Pablo Pombo, el comportament d'un individu com Donald Trump respon a la lògica de l'assetjador. Sentir la por aliena l'envalenteix i es fa fort; però si de sobte li plantes cara –o fins i tot l'assetges tu mateix- es desconcerta, reacciona de forma eixelebrada i comença a cometre errors fatals. Aquest és el principi químic de l'antídot que van descobrir els estrategs de la campanya demòcrata: assetja l'assetjador i s'ensorrarà.

El secret era colpejar Trump, des del camp demòcrata, amb els valors republicans. El patriotisme. La creença en la grandesa d'Amèrica. L'admiració cap al triomfador i el menyspreu pel murri matusser. El valor suprem de la família. El respecte pels herois de guerra. L'odi a tot el que recordi a l'antiga URSS, inclòs Putin.

Tot això li han abocat a sobre els demòcrates al pallasso, i han provocat una desbandada de pànic a les files republicanes. Ens ataquen amb la nostra munició! Estar a prop del candidat s'ha tornat tòxic per a qualsevol polític republicà que es respecti, i això a menys de 90 dies de les eleccions.

A més, gairebé totes les càrregues de profunditat les ha col·locades personalíssimament el president Obama, transmutat en artificier de primera.

El secret era colpejar Trump, des del camp demòcrata, amb els valors republicans. El patriotisme. La creença en la grandesa d'Amèrica

Primera bomba: Trump no és un republicà, ni tan sols un conservador. És simplement algú que ignora el que Amèrica representa: un egoista antipatriota. (I ho argumenta utilitzant les cites més cèlebres de Ronald Reagan!)

Segona: Trump menysprea Amèrica i la seva grandesa. Diu que Amèrica és feble, que el nostre exèrcit és un desastre, que hem d'abandonar els nostres aliats i desmuntem l'OTAN. Quin patriota americà subscriuria coses així?

Tercera: Trump no és un triomfador, és només un lladregot en gran, un bergant que es va fer ric gràcies als diners del seu pare i estafant milers de persones. I si no em creuen, aquí els presento un altre multibilionari que els ho explicarà. (Bloomberg: "Sóc novaiorquès i reconec un estafador quan el veig").

Quarta: Trump és sospitós de connivència amb els russos. Un soci de Putin. És més, està complotant amb el sàtrapa rus per interferir a les eleccions americanes. D'aquí a pronunciar la paraula "traïció", hi ha un centímetre. No descartin que s'arribi a aquest punt.

I la conclusió de tot això: Trump no està qualificat per ser president i comandant en cap, és una bogeria lliurar a un tipus així el botó nuclear amb el qual es pot destruir el món.

"Unfit". Mai abans es va sentir un president en exercici aplicar aquest terme a un candidat presidencial en plena campanya. És una desqualificació definitiva, llançada per qui encara té la màxima autoritat per interpretar els deures del càrrec.

I per si fos poc, li posen l'ham d'un matrimoni musulmà el fill del qual va morir com a capità de l'exèrcit nord-americà en la guerra de l'Iraq. I el pallasso mossega l'esquer i, cec d'impunitat, es llança a l'atac contra els pares de l'heroi. En aquell moment, traspassa el límit del socialment tolerable. Als Estats Units les famílies dels morts en combat les anomenen "Gold Star Families", i són sagrades.

Als Estats Units les famílies dels morts en combat les anomenen "Gold Star Families", i són sagrades

L'extraordinari és que per destruir el monstre els demòcrates no han dubtat a embolicar-se en la bandera nacional i envair sense pudor el territori semàntic que sempre havia pertangut als republicans; i alhora, han posat sobre la taula el programa més avançat i progressista de la seva història –cosa que no haurien pogut fer sense la generosa col·laboració de Sanders, que primer va sufocar el motí dels seus contra Clinton i després es va posar al servei de la causa.

Barack Obama no només traspassa a Hillary Clinton el llegat d'una presidència excepcional. A més, troba la poció màgica amb què destruir la bestiola i s'ofereix a injectar-la-hi ell mateix, donant la cara per preservar la candidata. I també inclou en l'herència la maquinària electoral més formidable i eficient que s'ha construït mai.

Les últimes enquestes parlen ja d'un avantatge de Hillary sobre Trump superior a 10 punts, i d'avenços decisius de la candidata demòcrata en diversos Estats clau. Evocant Fernando Savater, aquesta és la feina de l'heroi.