Resulta ben lògic que, després de la rehabilitació periodística i política de Jordi Pujol (lentament fonamentada en el retorn de figures associades a l’antic Molt Honorable, com ara Artur Mas i Xavier Trias), TV3 hagi aprofitat l’ocasió per treure pols a la memòria de José Luis Núñez. No és d’estranyar que a la docusèrie de quatre capítols que ha fet TV3 –o com polles es digui ara– hi aparegui el mateix Pujol reconeixent com Convergència intentà presentar candidats alternatius al nuñisme per prendre el control del poderós imaginari que emana del Barça. No obstant això, és una llàstima que només s’acabi insinuat el fet que –salvada la rivalitat entre dos personatges antagònics en aparença– l’oasi català els acabés unint per via d’una catalanitat aparentment ardida en els discursos, però castrada per l’autonomisme, i de mediadors com ara Josep Maria Antràs o Lluís Prenafeta.
La ubicació de les entrevistes d’aquest documental en una porteria prototípica dels pisos de Núñez i Navarro, així com la desfilada bastant innecessària dels humoristes que van ajudar a humanitzar la seva fredor (té gràcia que no hi aparegui en persona la peça fonamental d’aquest procés, el nostre genial Alfons Arús), acaba provocant una excessiva caricaturització del personatge. Certament, Núñez i Pujol eren dos personatges que qualsevol assessor de màrqueting polític ianqui hauria desestimat del tot com a líders, per culpa de la seva acumulació inaudita de defectes gestuals i lingüístics. Però la genialitat d’ambdós homes fou precisament salvar (o aprofitar) aquesta presumpta feblesa per construir uns lideratges i un poder discursiu que no haurien pogut ordir ni els millors guionistes del planeta: construir un idiolecte no està a l’abast de qualsevol pallús.
Si Núñez va resistir tant de temps manant fou, bàsicament, perquè la gent va voler (o el que acaba essent el mateix, perquè el poder va fer que el zozi l’acabés triant com a única opció possible)
El documental de Jordi Call basa la seva tesi de fons en el fet que, a diferència de Pujol, Núñez sempre va sentir-se aliè a la deep Catalan society i que això va provocar-li la castració freudiana de no sentir-se mai prou estimat per la tribu. Jo diria que la cosa va per un altre camí, perquè als dos protagonistes en qüestió se’ls en cardava més aviat bastant l’amor aliè, perquè sabien que l’important de tot plegat és que t’acabi votant fins i tot la gent que es passa el dia cagant-se en la teva punyetera mare. Com acaba reconeixent el Molt Honorable rehabilitat, si Núñez va resistir tant de temps com ell manant fou, bàsicament, perquè la gent va voler (o el que acaba essent el mateix, perquè el poder va fer que el zozi l’acabés triant com a única opció possible). De fet, si Pujol hagués volgut fer fora Núñez —com passà exactament a Barcelona— l’hauria confrontat a candidats molt més temibles.
En aquest sentit, al pujolisme ja li anava bé que el Barça tingués un president que podia encarnar totes les virtuts d’un espanyolet pobre que havia aprofitat les costures de l’autonomia postfranquista a Catalunya per anar trampejant i fer molta pasta. De fet, un dels èxits de Jordi Pujol va ser pactar amb les antigues elits franquistes i així aprofitar-se de la seva idea més aviat folklòrica del país, per molt que això acabés implicant convertir les cantonades modernistes de l’Eixample en blocs de pisos més aviat espantosos. Núñez solia dir que la seva diferència amb Pujol era que el president volia ser amo del país, mentre que a ell, simplement, li interessava fer país. En això sí que l’antic president del Barça xaiejava, perquè —com ha demostrat Jan Laporta— la presidència culer pot arribar a tenir una incidència de poder i d’autoestima molt superior a la petita gestoria del Govern.
De fet, l’única gràcia antropològica del personatge Núñez és la de comprovar com —molt a pesar seu— Pujol obligà a empresaris del seu perfil a transformar-se al catalanisme (fins i tot a traduir-se el nom de l’espanyol a la nostra llengua) si volien tenir alguna cosa a pelar en l’imaginari col·lectiu del país. Tot això, només faltaria, el documental no ho acaba d’explicar; perquè és molt més fàcil repenjar-se en la suposada garreperia i la condició ploramiques del protagonista que no pas demostrar com, en temps de democràcia incipient i autogovern minso, el país encara tenia el poder d’absorbir l’estrangeria. L’aproximació resulta la mar de lògica en un present d’eixamplar la base, en què abracem el xarneguisme i els nouvinguts mentre demanem perdó a l’hora de preservar la identitat nacional. El resultat, com sabeu, és que ni la base augmenta ni el Barça acaba d’engrandir-se.