François Truffaut, un dels meus cineastes preferits, està enterrat al cementiri de Montmartre, i quan vaig a París —molt menys sovint del que desitjaria—, sempre li faig una visita de cortesia i d’agraïment per les meravelloses pel·lícules que ha llegat a la gent corrent com jo. I no soc l’únic que en visita la tomba coberta de flors i, de vegades, de cartes escrites per incondicionals. Jo mai no he gosat establir-hi una relació epistolar per pudor. El meu francès és coix, incapaç de manifestar-li en metàfores tot l’amor que li dedico, i el meu homenatge és silenciós, tot just un xiuxiueig i unes passes al voltant del seu sepulcre, talment com les amants de Bertrand Morane, el protagonista de L’homme qui amait les femmes, pel·lícula que va rodar l’any 1977.
Estimar Truffaut és rendir-se a la nouvelle vague, i 400 coups, Baisers volés o L’argent de poche van ser la meva porta d’entrada al món fílmic d’altres cineastes d’un moviment que va revolucionar el llenguatge cinematogràfic i, també, les vides de molta gent nascuda al llarg del segle XX, fins que les xarxes socials varen convertir la generació 2.1 en una veritable òrfena de la memòria. A Truffaut li dec haver-me enamorat del cinema de Claude Chabrol, d’Éric Rohmer, de Louis Malle, de Jacques Rivette, d’Agnès Varda, de Jacques Demy i de deixebles seus, com Claude Sautet, Bertrand Tavernier o Philippe de Broca. I, per descomptat, de Jean-Luc Godard, cineasta a qui dedico aquest article, amb el permís del director Richard Linklater.
Li tinc una enveja sana, a Linklater. Ell és el cineasta que m'hauria agradat ser com a amant del cinema i que mai vaig arribar a ser per absència de talent. El cineasta texà és el més francès de tota la seva generació, el més francès dels cineastes nord-americans, amb el permís de Spielberg, Scorsese, Benton, Penn o Altman, els primers a adoptar la llibertat narrativa de la nouvelle vague a les pel·lícules que varen rodar, i que van revolucionar el cinema dels Estats Units durant els anys seixanta. Però el mestratge de Truffaut i companyia és molt evident en Linklater. Cada plànol del director de la trilogia de l’Abans de destil·la l’amor pel cel·luloide que transmetia Truffaut quan perseguia el jove Doinel pels carrers de París.
Curiosament, Linklater va néixer l’any que Godard va estrenar À bout se souffle, i la seva nova pel·lícula titulada, evidentment, Nouvelle Vague explica, amb un memorable blanc i negre, com es va rodar l’obra fílmica que va fer de Godard l’enfant terrible del cinema europeu, fama que va voler mantenir i nodrir al llarg de la seva longeva carrera, i que el va portar a protagonitzar intensos debats i cruels enfrontaments amb els seus companys de generació, criats tots a la redacció de la revista Cahiers du cinema sota la tutela intel·lectual d’André Bazin. Godard i Truffaut van trencar la seva llarga amistat arran de l’estrena, l’any 1973, de La nuit amerícaine, una pel·lícula meravellosa que Godard va criticar durament. La resposta de Truffaut va ser una carta de vint planes. La mort prematura de Truffaut l’any 1984 va deixar la història de desamor en ells llimbs del desig de la reconciliació.
La nouvelle vague forma part d’una grandeur que nosaltres, espanyols, molt espanyols, o espanyols per imperatiu legal, difícilment assolirem
A diferència de Linklater, jo no tinc cap a Godard un amor incondicional pel seu cinema, però la pel·lícula Nouvelle Vague m’ha animat a tornar a veure À bout de souffle amb la mirada d’un captiu d’uns temps en els quals sempre vaig desitjar haver viscut en plenitud de condicions i no amb els ulls d’un infant nascut l’any 1966. Després de veure la pel·lícula, continuo pensant que moltes de les anomenades genialitats de Godard varen ser motivades per la manca de coneixement de la tècnica cinematogràfica i de la seva narrativa, i no per les inventives d’un director que va fer de l’egocentrisme l’escut de totes les seves inseguretats, un fet que no treu la màgia a una pel·lícula que desprèn la modernitat perenne de les obres que han revolucionat el món. Entenc, per la seva simbologia, que Linklater escollís À bout de souffle per declarar la seva lleialtat a la nouvelle vague, i desitjaria que la seva pel·lícula servís per engendrar nous adeptes que omplin de cartes d’amor les tombes de Truffaut, Godard, Rohmer, Varda, Malle, Rivette i la dels seus actors fetitxe Piccoli, Noiret, Belmondo, Moreau, Ronet, Seberg, Audran, Laffont, Karina, Schneider, Brialy o Dorléac, un veritable tour de force per als mitòmans com jo pels cementiris de França.
A la pel·lícula de Linklater apareixen eminències de l’època degudament anunciades, perfectament identificables, com si la joventut tingués el poder de l’eternitat. Hi surt Juliette Gréco, memòria sentimental del director, però també hi hauria pogut comparèixer Charles Aznavour, protagonista de Tirez sur le pinaiste, cantant d’origen armeni al qual idolatro més per cançons com Hier encore que per la seva experiència com a actor al servei de Truffaut.
La França d’avui també enyora la nouvelle vague, perquè forma part d’una època en què la grandeur era justificada. A diferència d’Espanya, França ha tingut una voluntat exportadora del seu saber, segurament per un amor propi tantes vegades criticat, però, sens dubte, tantes vegades justificat per la nouvelle vague i per tantes coses, petites i grans, que em fan sentir un desgraciat per ser membre in aeternum del Reino de España. Sovint em pregunto per què no em varen parir a França, en un dels viatges paterns a Perpinyà per veure pel·lícules com Masculin, féminin de Godard o La guerre est fini d’Alain Resnais, ambdues estrenades l’any 1966. No podien. Al pare li havien prohibit sortir del territori perquè era un ex-pres polític i li havien retirat el passaport.
El meu avi Joan repetia sovint una fase: “Maleït timbaler del Bruc, si s’hagués fotut les baquetes pel cul, ara seríem francesos”. Llavors no l’entenia del tot, ara sí. I no és que la França actual estigui gaire millor que la nostra terra conillera, però hi ha nostàlgies i nostàlgies, memòria i memòria, i la nouvelle vague forma part d’una grandeur que nosaltres, espanyols, molt espanyols, o espanyols per imperatiu legal, difícilment assolirem.