1- Digues qui mira i et diré què veu

L'entrevista-espectacle de Bertín Osborne a Mariano Rajoy va triomfar. En audiència, comentaris i presència mediàtica. Però, pot passar que vostè ni la veiés ni hagi sentit res del que n'han dit. I pot passar que vostè ara pensi: "ai, i Rajoy va parlar sobre Catalunya? I si va fer-ho, què devia dir?". Si és així, li passo la versió d'un mitjà digital català que, bàsicament, toca temes polítics...

Rajoy Bertín El Món

I ara li passo el que va dir un mitjà de Madrit (concepte) que, bàsicament, toca temes d'allò que en diem "del cor"...

 

Rajoy Bertín Vanitatis

Com haurà comprovat, per poder saber exactament el que ha dit algú, el millor és escoltar-lo personalment. Cada cop més, quan la informació passa pel sedàs dels mitjans, passa com amb el menjar comprat al súper d'un gran centre comercial, que t'arriba processada de tal manera que és impossible saber si allò de la safata és pollastre, gall d'indi, porc, llobarro o una figureta de Lladró.

2- Les enquestes com a producte del black friday

Un debat sobre una enquesta és un dels moments més insuperables existents al món mediàtic. Fixi's, la cosa consisteix en opinar sobre una especulació i, atenció!!!, sentenciar sobre la situació resultant d'aquesta especulació donant-la 1/ certa i 2/ real. Ho trobo tan entranyable...

A partir d'aquí tenim diversos subformats. Un de molt bonic és aquell que perpetren alguns diaris "encarregant" una enquesta a una empresa d'enquestes que no se sap d'on ha sortit i que (oh misteri) no treballa per a cap altre mitjà. Una enquesta que, casualment, diu exactament el mateix que aquest diari defensa com a línia editorial. Un altre de simpàtic és el model Pinotxo, que deu el seu nom a l'homenatge que li ret a aquest conegut personatge. Aquí en té una d'Antena 3. Guaiti-la un momentet, sisplau.

Antena3

 

Com haurà observat, el triple empat de què parla el text és total, sí (40, 31 i 25). Però si mira la barra que marca el 18% de Pablo Iglesias i la que marca el 31% de Pedro Sánchez (13 punts de diferència) comprovarà que mantenen la mateixa distància entre sí que la del 31% de Sánchez i el 40% d'Albert Rivera (9 punts de diferència). Sí, oi? Clavadament exacta (o més), no troba? Però, esperi's, que ara arriba el millor. Sumi els 4 percentatges i veurà quina gràcia. 18+25+31+40=114. Imagini si els espanyols volen opinar sobre quin president necessita Espanya, que de cada 100, n'opinen 114. Un èxit, escolti. Hi ha votacions a la búlgara i enquestes a l'Antena3.

3- La victòria de l'absent

Però hi ha enquestes on és l'enquestat qui es llueix i demostra que la fiabilitat del sistema posa els pèls del genolls de punta. Contempli el resultat penjat per El País a Twitter unes hores després del debat que van organitzar dilluns...

Debat el país

Els que van participar a l'enquesta van considerar que Pablo Iglesias era el guanyador, seguit de Pedro Sánchez i Albert Rivera. Naturalment el resultat no té cap valor perquè el propi Iglesias es podria haver votat 34.027 cops. Però el tema és que, segons el gràfic, un 5% van opinar que havia guanyat un que no era cap dels tres. I, a més, pobret, no té cara. I ara vostè em dirà: "escolti, el que potser volien dir al gràfic és que un 5% creia que no havia guanyat cap del tres". Bé, potser sí, però això no és el que diu. A no ser que la gent votés per Rajoy, que a aquella hora no era al debat sinó en una entrevista a T5 on, per cert, va dir que no anava a debats perquè no tenia temps. SEN-SA-CI-O-NAL!!! Anar a una entrevista i dir que no tens temps d'anar al debat que fan a la mateixa hora en un altre mitjà és... totalment IN-SU-PE-RA-BLE!!!

4- Hola, voldria saludar. Puc?

Un dels grans moments del debat de El País va passar un cop acabat. Estava Iñigo Errejón (Podemos) donant la seva opinió sobre com havia anat la cosa, quan per darrera seu hi van aparèixer dues senyores.

Dona Sánchez1

Les dues senyores van fer allò típic que fa molta gent situada darrere dels entrevistats. O sigui, ara vaig cap allà, ara vaig cap aquí, ara miro a càmera. I tu, que ho estàs veient, acabes més pendent del que passa darrera que de la persona que parla. Però, en un moment donat, la senyora rossa va i fa un gest.

Dona Sánchez2

Per suposat, tothom té dret a estar content. I contenta. Les senyores rosses també, només faltaria. El tema és que aquesta senyora en concret és la dona de Pedro Sánchez, líder del PSOE i un dels participants al debat. I no queda gaire bé anar pel món fent d'adolescent que surt d'un concert de Justin Bieber. Per molt bé que el seu maridet ho hagi fet al debat.

5- Ha nascut un nou concepte: fer un Rivera

Setembre del 2006. Aquest cartell electoral canvia moltes coses...

Rivera 1986

Desembre del 2015. Una regidora de Ciutadans copia al concepte...

Ciutadana a Interviu

Els motius de l'un i els de l'altra no tenen res a veure. Albert Rivera presentava una opció que volia oferir-se com a trencadora i necessitava instal·lar en els electors que no s'assemblaven a res conegut. Carmen López, la senyora de la portada d'Interviú, és regidora de Ciudadanos a Castilleja de la Cuesta (Sevilla). Se'n va anar a viure a Chicago i pretenia que el partit li pagués els bitllets d'avió per assistir cada mes al ple. El partit li va dir (li explico així com resumidet): "I tant maca, sí. Puja aquí que veuràs Móstoles". Llavors el partit li va demanar que plegués, ella s'hi va negar i ara, diu ella, ha aparegut conilla (però tapant-se els temes) per poder pagar-se el viatge.

Total, que la gran paradoxa és que la presència de la regidora al ple dos dies després de la portada que l'ha permès pagar-se el viatge, va convocar a la porta de l'ajuntament una vintena llarga de mitjans de comunicació. Gràcies a això, vam acabar sabent els temes de l'ordre del dia...

Ciudadana el mundoDoncs ara ja ho sabeu, ajuntaments que voleu que els grans mitjans parlin de les coses que feu al poble, ja sabeu la fórmula.

6- La publicitat ja no ens truca a la porta, ara l'anem a visitar

Els anuncis havien estat tota la vida allò que feien al mig dels programes de TV. Després, el nivell dels uns va caure tant en picat i el dels altres va augmentar tant, que ara són els programes els que van al mig d'uns anuncis que s'han convertit en petites pel·lícules. I, com veu en aquest anunci, fins i tot les marques converteixen en notícia l'anunci de l'estrena de l'anunci.

C. Inglés

Però l'anunci televisiu de la loteria de Nadal ofereix una versió millorada que ja apliquen altres marques des de fa temps. La versió sencera dura 3 minuts 39 segons. Esclar, això no es pot emetre cada dia per TV perquè val una pasta. Solució? Emetre una versió reduïda i remetre l'espectador (o l'espectadora) a la xarxa perquè se'l miri sencer.

Loteria

I la gent hi va i se'l mira. I la marca, per tant, ja no ha de pagar a cap mitjà per oferir la seva publicitat. Ara la inversió la fa en l'anunci contractant els millors directors i els millors guionistes. I actors. I actrius. I gent mediàtica. I el que calgui. I els publicistes més veterans punxant-se i sense trobar-se sang. O sigui, ara no és l'anunci qui envaeix la vida del consumidor, sinó que han aconseguit que sigui el consumidor qui vagi a buscar l'anunci. Sospito que fa dies que els generadors de felicitat suposada ja estan a punt d'arribar a dins del nostre cervell. De moment només són als afores i miri ja del que són capaços. Tremolem.

7- Tot té un preu, el patiment també

Qui més, qui menys, tots (i totes) hem vist les imatges de la càmera de seguretat del restaurant Casa Nostra, un dels que va patir l'atac gihadista a París.

Daily Mail

En canvi no hem vist unes altres imatges, que també existeixen i que han estat enregistrades amb càmera oculta, del moment en què el gerent del local negocia amb uns periodistes del Daily Mail la venda d'aquestes imatges. Diuen que va aconseguir 50 mil euros. A França hi ha hagut un cert rebombori amb el tema i, a falta de saber què ha passat exactament, l'alcaldia de París ha anunciat que, de moment, la pizzeria no rebrà l'ajut a què tenen dret els establiments que van patir els atemptats.

I aquí es planteja un interessant debat: qui ha actuat malament, qui ven o qui compra? Bé, si és que algú ha actuat malament... Les imatges són notícia i, per tant, tenen valor. A partir d'aquest moment tenen un preu i algú està disposat a pagar-lo perquè sap que guanyarà diners. Revenent-les a altres mitjans o tenint més audiència. O les dues coses. Amb molts diners pel mig, costa tenir ètica, oi? Ara, si el teu preu són 50 mil euros, no se si val gaire la pena...

8- Per triomfar cal ser mediàtic

Molts experts en futbol coincideixen en denunciar que costa molt entendre el poc reconeixement que té Sergio Busquets. És un gran jugador que mai està a la llista dels millors. Per què? No va a festes. Ni les organitza. No té presumptes novies que apareixen a les revistes amb tan poca roba que sempre estan a punt de la pulmonia. No porta els cabells de colors. És un paio normal. I ho assumeix.

4Busquets

Al món mediàtic ven qui destaca. I per destacar has de fer coses diferents. Fins i tot estranyes. A partir d'aquí passes a ser mediàtic i et valoren més. Problema? Per seguir sent mediàtic has d'anar apujant el nivell de les coses diferents (i estranyes) que fas. Fins que arriba un moment que arribes al límit, que ja no pots oferir més, que ja ets patètic i llavors deixes de ser mediàtic. És el dia en què tothom t'oblida i acabes amb una depressió que pot acabar de forma tràgica. Per tant, escolti, si ningú li vol reconèixer a Busquets la seva vàlua perquè no és mediàtic, doncs miri, ells s'ho perden i tal dia fotrà un any.

9- Posar nom a una imatge

En una escola fan fer als nens el clàssic exercici de posar nom a una imatge. Una d'elles és una aixada i un dels nens, com que no n'ha vist cap en sa vida, què fa? Doncs posar-li el nom de l'objecte que associa amb un pal i un estri rectangular a la punta.

Aixada

La imatge ha corregut molt per Twitter i és la prova que allò que no es veu no existeix i que la manera de no perdre part del nostre passat és ensenyar-lo. Una obvietat que, de tant en tant, cal recordar.