L’inici del curs polític a Espanya confirma la degradació d’un sistema que es manté per pura inèrcia. La debilitat institucional ja no és una percepció, sinó una realitat palpable: un govern central atrapat en majories volàtils, envoltat de causes judicials i escàndols que minven la seva legitimitat, i una oposició incapaç d’articular una alternativa perceptible per part de la ciutadania. En aquest escenari, el que s’obre no és un horitzó de reformes o estabilitat, sinó la reiteració d’un model que viu de la improvisació i del càlcul a curt termini. Des de Catalunya, la constatació és clara: no existeixen condicions per avançar ni tan sols en la governabilitat bàsica d’un estat el govern del qual està instal·lat en la lògica de la resistència, i tampoc no es percep voluntat de canvi per part d’un executiu autonòmic condicionat per dinàmiques estatals que el redueixen a la irrellevància, una mena de governador civil.
Els reiterats incompliments del govern espanyol són la millor prova d’aquest esgotament. No es tracta de simples retards administratius o desajustos tècnics, sinó d’una manca de voluntat política real per transformar promeses en compromisos efectius. Sánchez promet per guanyar temps, negocia per sobreviure, però mai no consolida acords ni, encara menys, els executa. Pactar amb ell es converteix en un exercici estèril, perquè la seva paraula es dilueix tan aviat com canvien les correlacions parlamentàries. Per a Catalunya, aquesta evidència no admet matisos: no es pot hipotecar cap projecte polític en negociacions que no cerquen solucions sinó prolongar la vida d’un govern desdibuixat i políticament esgotat.
A Espanya, aquesta incapacitat per oferir respostes duradores té un nom propi: el PSOE, que en la seva estratègia de resistència s’ha convertit en el veritable incubador del creixement ultra
L’arrel del problema no és només Sánchez ni el seu estil de lideratge, tot i que ambdós són rellevants, sinó un sistema polític que ha normalitzat la paràlisi. El Partit Popular, lluny de convertir-se en una alternativa seriosa, es limita a capitalitzar de manera conjuntural el desgast del govern sense oferir solucions ni construir les dinàmiques adequades que propiciïn un canvi de cicle. I en aquest buit creix VOX, que es presenta com la veu de la contundència davant la impotència de la resta, alhora que els seus imitadors catalans troben ressò mediàtic ocupant titulars, tot i mancar de solucions reals als problemes de la societat. El que pocs admeten obertament és que l’extrema dreta no puja per la solidesa del seu projecte —que és dèbil, enganyós i contradictori—, sinó per la incapacitat dels partits per oferir respostes duradores. A Espanya, aquesta incapacitat té un nom propi: el PSOE, que en la seva estratègia de resistència s'ha convertit en el veritable incubador del creixement ultra.
La paradoxa és evident: l’ascens de VOX i dels seus acòlits catalans és conseqüència directa de la debilitat socialista. La sensació que Sánchez governa només per mantenir-se en peu, l’incompliment sistemàtic dels compromisos i la renúncia a oferir una sortida democràtica al conflicte català generen un clima de frustració social que empeny sectors descontents cap a un autoritarisme que, més enllà de titulars grandiloqüents i d’un ben interessat i greixat suport mediàtic, no ofereix cap solució real. L’experiència comparada a Europa confirma aquest patró: l’extrema dreta creix quan els projectes polítics seriosos es desgasten i quan els partits socialdemòcrates renuncien a exercir un lideratge transformador. Sánchez, amb un pragmatisme convertit en pur tacticisme, reprodueix aquest guió i enforteix els ultres, mentre es presenta com l’únic mur de contenció possible davant seu.
El PSOE ha contribuït a aquest procés en diversos àmbits. En el discursiu, ha assumit marcs retòrics de la dreta, acceptant la securització de la política i l’enduriment del dret penal com a resposta a problemes socials i polítics. En l’institucional, ha mantingut intactes els aparells fiscals i policials que han practicat el lawfare contra l’independentisme i contra la dissidència política, renunciant a reformes de fons que garantissin el respecte als drets fonamentals i, fins i tot, impulsant lleis que no apunten cap a la democratització, sinó a l’autoprotecció. I en el pla polític, ha convertit la negociació en un mer recurs de supervivència, sense voluntat de complir ni de construir acords sòlids. D’aquesta manera, el PSOE no frena VOX: l'alimenta. I ho fa doblement, perquè cada incompliment reforça el discurs de l’extrema dreta, i perquè cada crisi es converteix en una excusa per presentar-se com l’únic dic de contenció davant l’amenaça ultra.
Per a Catalunya, la conseqüència és inequívoca: el diàleg només té sentit si a l’altra banda hi ha un interlocutor amb capacitat de complir. Mentre el govern espanyol romangui atrapat en la lògica de la supervivència, qualsevol negociació serà un simulacre destinat a prolongar la paràlisi. L’independentisme no ha de confondre negociació amb resistència aliena, perquè aquesta confusió el converteix en ostatge d’un sistema en descomposició. La unilateralitat i la negociació no són opcions excloents, sinó complementàries: la primera afirma la sobirania, la segona construeix acords quan és viable. El que no es pot fer és confondre l’una amb l’altra, perquè llavors l’únic beneficiat serà aquell que, enmig del bloqueig, promet ordre a cop d’autoritarisme.
L’única manera d’aturar l’extrema dreta és amb més democràcia, no amb menys. No amb gestos buits ni amb discursos de trinxera, sinó amb una democràcia real, transparent, eficaç i garantista. Una democràcia capaç de resoldre conflictes, de complir els compromisos adquirits i de demostrar que les institucions serveixen per a alguna cosa més que per sobreviure. Quan el sistema es bloqueja i les institucions es redueixen a escenaris de càlcul partidista —diria ja que personalista—, l’extrema dreta troba el terreny adobat per presentar-se com a alternativa d’ordre davant el caos. En aquest context, VOX i els seus imitadors catalans creixen no perquè sedueixin amb un projecte sòlid —que, insisteixo, no tenen—, sinó perquè la resta deceben sistemàticament.
El marc internacional accentua aquesta necessitat. Europa travessa un moment de tensions geopolítiques, migratòries, energètiques i de seguretat que releguen a un segon pla els estats que no tenen estabilitat interna. Espanya, atrapada en les seves pròpies crisis, difícilment podrà articular una política d’estat coherent en aquest escenari. Catalunya ha de comprendre aquesta conjuntura com una oportunitat: internacionalitzar la seva causa, demostrar que la seva demanda de reconeixement no és un problema intern espanyol, sinó una qüestió europea, i buscar en aquest escenari els interlocutors amb veritable capacitat de compromís.
L’inici del curs polític confirma, en definitiva, una paradoxa perillosa: Pedro Sánchez, en el seu afany per resistir, debilita la democràcia i enforteix VOX i aquells que, a Catalunya, intenten imitar-lo des de l’oportunisme i comptant amb un suport mediàtic interessat. El Partit Popular, paralitzat per pors irracionals, es mostra incapaç d’articular una majoria suficient i d’oferir un projecte ràpid i creïble de canvi, i s’erosiona a si mateix, deixant espai tant al PSOE com a la ultradreta, que són els qui han fet de la crispació la seva supervivència i creixement, respectivament. Catalunya no pot acceptar aquest marc com a inevitable. El seu full de ruta ha de ser ferm: preservar la seva sobirania política, mantenir l’exigència d’un diàleg veritable i condicionar qualsevol negociació a l’existència d’un interlocutor vàlid, és a dir, algú en condicions de complir el que s'ha pactat. El contrari equival a renunciar a un projecte polític i a alimentar l’expansió d’aquells que fan de la por i de l’agitació el seu únic programa.
Els pròxims mesos estaran inevitablement marcats per nous escàndols de corrupció —alguns amb arrels fins i tot internacionals— i per l’erosió parlamentària creixent d’un govern cada cop més fràgil. El PP, si no deixa enrere de manera immediata la por, rectifica la seva estratègia i aposta per una sortida imaginativa —que combini visió estratègica, valentia, neutralitat i sentit de transició, és a dir, que resulti assumible per tothom—, seguirà perdent crèdit i escons potencials. Només una proposta capaç de superar la paràlisi actual i obrir definitivament el camí cap a unes noves eleccions podrà aclarir el futur. En cas contrari, VOX i els seus imitadors catalans continuaran capitalitzant el descontentament i ocupant titulars, encara que sense oferir respostes reals.
En aquest context, Catalunya té una responsabilitat més gran: consolidar la seva legitimitat institucional, reforçar la seva credibilitat internacional i articular propostes democràtiques clares i eficaces. Només des d’aquí es podrà presentar com l’alternativa a l’autoritarisme i com la prova vivent que la democràcia no es limita a proclamar-se, sinó que s’exerceix amb transparència i responsabilitat.
Transformar la crisi en oportunitat i la paràlisi en projecte polític és, avui més que mai, l’única via per construir futur.