No vaig acomiadar-me en l’article de la passada setmana, doncs no crec que l’any que per fi cau mereixi cap esment.

Tanmateix, el problemes nous i antics que arrosseguem continuen. El raïm no té efectes balsàmics ni esborra res. El principal problema que arrosseguem a Catalunya i a Espanya és el d’una endèmica mala governança. Al marge de bones intencions de molts del nostres mandataris, ja sigui per virtut o per necessitat, no se’n surten. Confonen l’habilitat per surar en els pantans de la tòxica partidista i sobreviure —alguns fins i tot no morir del tot i/o ressuscitar— amb governar.

Governar és saber què es fa, perquè s’ha fet una anàlisi de la situació, un inventari de mitjans i hom disposa de la capacitat i la voluntat de dur-ho a terme. Malgrat l’existència de polítics professionals, no són professionals de la política. Certament la situació és molt dolenta, ara més però, si un no sap o no té el coratge de prendre decisions, no és legítim fer veure que sí.

La prova la tenim en la gestió que hom ha fet de la pandèmia. Molts van encarregar a través de no se sap qui, no se sap on, no se sap què, productes (para)sanitaris o han inaugurat dispensadors d’hidrogel a parades de metro. O han muntat i desmuntat hospitals faraònics, mai a ple rendiment, sense prous malalts ni, el que és ben significatiu, personal especialitzat.

Sense parlar d’una disbauxa contractual, doncs, lògicament la urgència imposava la suspensió de les garanties de publicitat, d’aparença de concurrència; i l’acreditació de la despesa amb el lliurament dels béns o serveis útils han brillat per la seva absència. Pels mitjans de comunicació ens assabentem que amics i parents d’alguns càrrecs públics —especialment d'aquells que ja tenen acreditats vincles amb la corrupció — ara són més rics que abans del 14 de març. Sabrem algun dia quant ha costat la pandèmia? Algú en porta el compte?  

Per què no han estat cessats els responsables polítics de les institucions oficials responsables de l’hecatombe de les residències dels nostres avis, les públiques —faltaria més— molt singularment? Hecatombe, sense dubte física, però també emocional, cosa gens menystenible. Quan sabrem quantes víctimes reals ha deixat —i deixarà encara— la Covid-19? El que sabem és que, malgrat el mandat quasi bíblic de teletreballar, els pal·liatius —ERTO’s, subvencions per suspensió d’activitats, cites prèvies, ...—, minsos, però ajuts després de tot, no arriben. La culpa, ens diuen, és del sistema que es bloca. Quan i quant han invertit les administracions en administració telemàtica?

No sabem, ni tan sols tal com raja, quant costaran les vacunes i la seva administració. Els contractes de subministrament estan auditats, si més no provisionalment? Els proveïdors han assegurat financerament els riscos per incompliment de lliurament de vacunes segons un calendar contractualment fixat? O aquest calendari no està fixat? Aquest no és, un cop més, una tema menor, doncs d’ell depèn al cap i a la fi, poder foragitar el virus: quan abans estem vacunats —brètols també—, abans acabarà aquesta tragèdia universal.

Davant d’això una oposició formal o informal, però assedegada de (re)prendre el timó que a parer seu per bressol els correspon, allà i aquí fan com si la cosa no anés amb ells. Uns acusen els governs de tots el mals possibles amb fal·làcies. Altres es llencen, dins d’un mateix govern, tota mena de floretes emmetzinades, com la més cruel de les oposicions.

Tot això és governança? Si davant un mal, en principi físic, —i comptant-hi els importants efectes col·laterals emocionals, culturals i econòmics— la governança no sembla ser la protagonista en el modus operandi de la gestió de la cosa pública, com podem esperar que aquesta classe política faci front als enormes reptes institucionals plantejats i que requereixen respostes que cada cop urgeixen més?

El 14 de febrer estem cridats a les urnes. Un cop més hauríem de triar el mal menor. Però forçar així la ciutadania no és qualitat democràtica. Ni se li assembla.