La publicació del Menjòmetre.cat, que en realitat és una presentació enginyosa de dades que ja estan a l’abast de tothom, ha tingut conseqüències previsibles. La més previsible és que l'extrema dreta del país ho hagi fet servir per validar el seu discurs i alimentar la tendència a la conspiranoia que la representa arreu del món: qualsevol despesa pública és una mala despesa, una despesa innecessària, una despesa que treballa contra els interessos de la majoria, si és que la despesa en qüestió l’han ordenada els seus adversaris polítics. Per ingenuïtat, per bonhomia o per candidesa, la resposta que ha donat l’esquerra catalana a unes dades que —repeteixo— ja estaven a l’abast de la població m’ha semblat més sorprenent. La por afavoreix la paràlisi, i de vegades sembla que l’únic mètode per a desactivar les consignes simples de l’extrema dreta siguin consignes igualment simples. O igualment demagògiques.

Si l’extrem de la dreta viu de qüestionar qualsevol subvenció feta amb pela pública, sembla que l’esquerra viu de defensar-la a qualsevol preu, fins i tot quan el preu en qüestió és el deteriorament de la democràcia, de la capacitat de fiscalització de la població i de discussió del malbaratament dels diners que paguem entre tots. Però brandar l’argument que és amb diners públics que es paguen els tractaments de càncer, quan la conversa orbita al voltant dels diners que s’assignen a instituts, i organitzacions, i fundacions la feina dels quals costa d'escatir, ni combat ni desactiva cap consigna de l’extrema dreta. Ben al contrari: posar al mateix nivell la necessitat de destinar calés a l’educació o a la sanitat, per exemple, i la necessitat de destinar calés a una de tantes fundacions per la pau, és asfaltar el terreny perquè les veus més llampades de l’extrema dreta reaccionària —que és turboliberal en el que és econòmic— puguin dir: “Així les coses, aleshores qualsevol impost és un abús”.

Si l’extrem de la dreta viu de qüestionar qualsevol subvenció feta amb pela pública, sembla que l’esquerra viu de defensar-la a qualsevol preu

Escric que la resposta de l’esquerra del país ha estat moderadament inesperada perquè em sembla que, ara més que mai, és presa d’un temor que li impedeix llegir la complexitat de certs debats. O que li impedeix d’anticipar els moviments de la facció ideològica que estan moralment, i política, i ideològica impel·lits a refutar. Que l’esquerra respongui d’una manera pràcticament dogmàtica i automàtica als hams que para l’extrema dreta la fa caricaturitzable i, fins i tot, infantil, i li resta credibilitat i la deslegitima per a cultivar cap discurs d’oposició. I que la televisió pública s'hi alineï en els mateixos termes i sense matisos acaba d’arrodonir la premissa de l’extrema dreta que hi ha una conspiració woke que ataca i pretén silenciar els qui ostenten la veritat. A part que els fa d’altaveu, i converteix el que podria haver estat anecdòtic i posteriorment trinxat per la piconadora de les xarxes socials en un debat polític capital.

Que l’esquerra catalana —i prou catalanista— renunciï a bastir discursos amb arguments que compatibilitzin idees —que, per cert, són compatibles d’entrada— obre camí a l’extrema dreta, que guanya quan iguala tots els debats per baix. En el cas concret de les subvencions i del destí dels nostres diners, defensar el que és públic i fiscalitzar la malversació dels diners públics, o la captació de vot que es fa amb les subvencions, no només és evidentment compatible, ans també és radicalment imperatiu. Ho és per a qualsevol que cregui que la democràcia és la forma de govern amb menys externalitats negatives, com a mínim. L’extrema dreta rema perquè sembli que la conversa que li cal al país, o que una part dels ciutadans vol obrir, és el grau de necessitat de pagar impostos: impostos sí o impostos no. Per això, tendenciosament, l’eina en qüestió es diu "Menjòmetre". I a l’esquerra, que no van gaire llargs de vista, han escollit posicionar-se acríticament a favor d’un sistema de repartiment de diners que, per diversos motius, és criticable i, sobretot, ha de poder ser-ho. M’agradaria acabar la columna amb algun comentari sobre la dreta moderada del país, però sembla que o no acaba mai d’aparèixer, o ha escollit deixar-se endur còmodament per la polarització i, així, no haver de fer la feinada que té per fer.