A Catalunya, tothom que mana una mica voldria que la pregunta de les eleccions d’aquest estiu fos, per dir-ho d’alguna manera, pujolisme o Vox. El soroll que s’ha creat al voltant de la figura de Sílvia Orriols respon a aquest desig fosc, que en el fons és compartit per una gran part dels espanyols. L’antifeixisme, a Espanya, és com el Barça, que diria Emilia Landaluce, concentra totes les excuses i totes les esperances dels perdedors de la història. A Catalunya, l’antifeixisme és l’únic mite democràtic que connecta Barcelona amb Madrid.  

Tot i que sigui amb inquietud, la majoria de catalans encara es gronxen en el marc mental que diu que val més boig conegut que no pas boig per conèixer. La por de Vox, és a dir, la por dels espanyols en general, segueix tenint una gran força mobilitzadora entre els catalans que es disputen els partits de CiU i ERC. Els independentistes decebuts que finalment votaran voldrien tornar al pujolisme d’abans del tripartit. Enyoren els temps en què el govern de la Generalitat feia coses, és a dir, portava el pes del país i projectava una idea pacífica i civilitzada de la política. 

Utilitzar Vox per incentivar el vot a la llarga complicarà la situació i farà les decepcions més fondes. L’espantall de Vox només serveix per disfressar d’un fals coratge la nostàlgia que provoca el record dels vells temps de l’optimisme democràtic i de les vaques grasses, igual que les campanyes contra Orriols. Amb Vox o sense, al final les urnes ens faran triar entre dues opcions igual d’enverinades. O bé tornar al Règim del 78 a qualsevol preu, o sigui a una mena de franquisme blanquejat pel vell bipartidisme, o bé aventurar-nos a un canvi de règim, que cada vegada té més números de ser tumultuós.  

Si no podem parlar de tot en clau nacional —ja no dic votar-ho tot—, patirem un altre cop més que els espanyols 

Per conduir l’opció aventurera, o per mantenir alguna flama idealista, els espanyols tenen Pablo Iglesias, que segueix la tàctica de Junqueras. Durant el procés, el líder d’ERC va creure que qualsevol polític independentista que es prengués seriosament acabaria apunyalat per la sociovergència i es va entregar a Madrid. Iglesias ha vist com la justícia inhabilitava els polítics catalans i, abans de deixar que l’inhabilitessin, s’ha autoexclòs ell mateix. A Escòcia, Nicola Sturgeon va ser detinguda l’altre dia per un afer relacionat amb les donacions del referèndum després de fer unes cabrioles semblants a les dels polítics processistes.

Iglesias i Junqueras, doncs, veient el panorama, intenten guanyar temps. Tots dos tenen l’esperança de poder encarnar una alternativa possibilista al desgast del Règim del 78, quan la història i els deutes econòmics acabin d’atrapar la democràcia espanyola. La diferència és que Iglesias està protegint una idea d’Espanya gairebé tan genuïna com ho havia estat en el seu moment la del vell catalanisme. Aquí, en canvi, tothom viu de rendes dins de l’olla de Vichy. Tothom que té un paper públic important és fill de Caín i, fins i tot si la situació millora, Junqueras no podrà fer res perquè no tindrà un pòsit nacionalista que defensi una idea del país una mica intel·ligent i neta.

Quan Rufián diu que el dilema és Vox o Catalunya, oblida una cosa que els convergents saben molt bé. El pujolisme no basava la seva capacitat de fer política en l’antifranquisme, sinó en la força que l’esperança del país li donava a Madrid. Aquesta via es va esgotar amb l'article 155. Si no s’hagués esgotat, els partits de CiU no enviarien Míriam Nogueras a les eleccions espanyoles, hi enviarien Jaume Giró. De fet, si no s’hagués esgotat, els deu segons que va durar la declaració d’independència de Puigdemont haurien donat algun resultat més tangible que la taula de diàleg. 

Els convergents han renunciat a Espanya, però creuen que podran treure ERC de la Generalitat amb el discurs del trabuc i fan servir els discursos incendiaris per encendre els ànims. Hi ha una relació entre la decisió de posar Nogueras de cap de llista a Madrid i l’empenta que VilaWeb i 8TV han donat a Orriols. Si no recordo malament, després de la derrota de Primàries, algun foll teledirigit ja va sondejar algun membre de les llistes de Jordi Graupera amb la proposta de fer un partit directament antiislamista. A mi Orriols no em sembla feixista, em sembla una senyora valenta que està fent un paper que no li toca i que li ve gros. 

Si no hi ha ningú per recollir el crit de desesperació que representa la regidora de Ripoll, i per donar-li una forma política com Déu mana, patirem. Si no podem parlar de tot en clau nacional —ja no dic votar-ho tot—, patirem un altre cop més que els espanyols —tant se val si l’Estat cau més o menys baix—. Intentar substituir el record de Primàries pel món populista d’Orriols no serà un bon negoci, igual que no ho va ser portar Vox a TV3 per justificar els llacets grocs o acarnissar-se amb Jordi Pujol per justificar l'enredada del 9-N. 

Veient com van les coses, em sembla que Silvio Berlusconi ha mort just a temps per no haver de veure com la seva política de pa i circ es torna un drama.