He de confessar que, malgrat l’impacte que em va provocar la intervenció militar de Trump a Veneçuela i la inquietud que em genera el nou ordre mundial que s’està gestant fa temps, aquests dies he vist reaccions que fins i tot són divertides. Té gràcia veure segons quins exemplars de la política espanyola queixar-se de Trump perquè no respecta el dret internacional i dels Estats Units perquè, amb la seva intervenció, han vulnerat no sé quants drets. Els de l’”a por ellos”, tu, com si res.

Des dels acords posteriors a la Segona Guerra Mundial, ha regnat un cert equilibri pel que fa a drets polítics. Però, tot i que sempre hi ha hagut determinades vulneracions, un dels moments actuals de crisi greu va ser l’octubre del 2017 a Catalunya. No és comparable amb Veneçuela? Potser no. Però Puigdemont sí que era un president legítim, no com Maduro, i la causa era per posar urnes, no pel que s’acusa els bolivarians. A Catalunya hi va haver ocupació del territori i violència contra civils. Mireu si es van vulnerar drets polítics i internacionals, que quan Llarena va saber que per l’únic motiu que alguns països europeus estarien disposats a extradir al president Puigdemont —possible prevaricació—, va retirar l’euroordre. 

Salvant totes les distàncies —no tant perquè Catalunya no és Veneçuela com perquè l’estat espanyol no són els Estats Units—, hi ha una clau important que aquesta situació ens recorda el seu gran valor: Espanya no se’n va sortir. Tot un estat, inclosa la justícia i els serveis secrets, intentant capturar-lo durant vuit anys i no se n’han sortit. Per més que hagin pogut fer. L’exili és una icona del catalanisme; el president Puigdemont és una icona del catalanisme. Si el partidisme no ho trinxés tot a nivell polític, això es tindria clar i s’actuaria en conseqüència. Si el mal humor no ho trinxés tot a nivell social, això es tindria clar i s’actuaria en conseqüència. En tot cas, Veneçuela dona perspectiva. 

El fet de no tenir estat ens ha d’impedir pensar què faríem en cas de tenir-ne, cosa que molts volem?

Feta aquesta introducció —potser massa llarga, però jo crec que de justícia—, em dedico a plantejar alguna pregunta incòmoda sobre tal com avança el món darrerament. Sobretot pels grans silencis de les hores posteriors a la detenció de Maduro. L’ordre del món ha canviat, sembla que uns pocs poderosos s’han cansat de pagar el preu de la pau i el multilateralisme —i d’alguns abusos dels principals beneficiaris— i estan disposats a pagar el preu de l’unilateralisme i potser de la guerra. Davant d’aquest fet, l’últim episodi del qual és la detenció de Maduro a Veneçuela, la resposta de l’ONU, l'OTAN, la UE, Espanya i Catalunya ha sigut molt deficient. De fet, haver de córrer a salvar —ehem— Groenlàndia els ha alliberat de dir res. 

Els catalans sempre sortirem a defensar les causes nobles del món, sobretot si són ben llunyanes, i no n’hem d’assumir cap responsabilitat. Però, fet això, valdria la pena saber una cosa: nosaltres amb qui anem? Què n’opinem com a país? Si això va de tres, tot i que cap no ens agradi, tenim interessos repartits o ens convé acostar-nos a la Xina, Rússia o els EUA?, o volem que la UE sigui un quart actor, defensant una altra manera de fer i plantant cara a través d’altres mitjans? 

Nosaltres no som a l’ONU, ni a l’OTAN. A la UE hi podem influir a través dels nostres eurodiputats o mirant de fer alguna cosa a l’estat espanyol. No és que m’agradi, però som on som. Tenim dret a debatre-ho al nostre Parlament, per exemple? Podem provocar un debat al Congrés de Diputats intentant que PP i PSOE deixin de dir les rucades que han dit fins ara? Tenim molt poca influència, en alguns nivells nul·la, però això ens condemna a no tenir posicionaments més enllà de la Taula del Porc Senglar? 

Andorra s’ha posicionat, Dinamarca està al centre —no per voluntat pròpia— i té sis milions d’habitants —nosaltres en tenim vuit. El fet de no tenir estat ens ha d’impedir pensar què faríem en cas de tenir-ne, cosa que molts volem? Aspirar a un estat implica la responsabilitat de no escollir quan es vol actuar com un estat i quan amagar-se. I si no hi ha cap voluntat d’influència, almenys que es faci allò de quan no entens res d’alguna disputa i preguntes segons els propis interessos: “nosaltres amb qui anem”?