A poc a poc, els textos d'Ull per ull van agafant la forma d'un llibre i aquests dies, inspirat per les estomacades de Twitter, o potser empès per la necessitat de fugir-ne, he mirat d'imaginar-me com li quedaria un pròleg. M'ha sortit això:

Sempre he pensat, sovint amb una certa angoixa, que cadascú és el responsable de la seva pròpia mort. Fa anys un conegut em va oferir molts diners per escriure un llibre. Volia que escrivís sobre un accident d'aviació en el qual havia mort la germana d'un amic. Es tractava de fer una novel·la comercial que, amb l’èxit de vendes, servís d’homenatge a les víctimes, però el projecte es va encallar. De seguida que vaig saber quatre coses de la vida de la noia vaig arribar a la conclusió que la bogeria del pilot suicida, que es va estimbar amb un centenar de passatgers a bord, no era el punt més transcendent de la història. Tot i el malestar que em produïa la idea, i malgrat les raons que tenia per matisar-la, i els informes clínics que es van publicar sobre el pilot, vaig ser incapaç de canviar el meu punt de vista.

Encara avui hi penso i sento el mateix: que aquella noia aparentment tan prometedora, que no vaig conèixer i que no havia fet cap mal, hauria pogut ser jo i que l’única diferència entre tots dos és que la seva vida ja estava entregada, i que em perdoni la família però sense aquesta història, el llibre que he escrit no existiria. Els meus pares van morir pocs anys després i tampoc no puc evitar pensar que ho van fer erosionats per l'única feblesa que he temut des de petit. Quan l'ànima no pot expressar-se, el cos emmalalteix. Si l'ànima aconsegueix oblidar, o la societat enfosqueix els miralls que la desperten, el cos comença a anar perdut pel món fins que un llamp fortuït el fa enterrar. L'única mort arbitrària que estava segur d'haver viscut, ha anat agafant sentit a mesura que m’he anant fent vell.

Quan començava a escriure sempre enviava els esborranys als meus amics abans de marxar viatge. No esperava que passessin a la història, era una forma de fer saber a la gent que estimo que deixava una feina a mitges. Em sembla que mai no sabem del tot quan arribarà la nostra hora pel mateix motiu que mai no estem del tot segurs si la nostra vida té algun valor. De fet, per què mantenim els cadàvers a distància, si no és per la por que ens fa que un cos inert, cerós, un cos sense ànima, afebleixi el sentit que hem donat a la nostra vida? Com més a prop vivim de l'absurd, més por ens fa la mort. I com més desperts estem, més esforços fem per abraçar-la i per integrar-la al nostre món.

A mi, com a mínim m'ha passat així. L'experiència em diu que el talent només es manifesta quan sentim la necessitat de viure a través d'una il·lusió que tingui força per matar-nos si se sent abandonada. Em crida l'atenció que l'escriptor més influent del segle XX, Marcel Proust, decidís de començar la seva obra magna, l'obra amb la qual es va immolar, despertant-se d'un somni. També em fa gràcia que cent anys més tard, en una Europa deprimida, el seu millor imitador, Karl Ove Knausgard, comencés el seu viatge literari descrivint què li passa a un cos quan es converteix en un cadàver. Hi ha una relació entre els artistes i els bacteris que assalten un difunt, quan el cos perd les defenses.

Quan una persona mor, el seu nom propi, i els seus cognoms, se separen del cos i emigren cap a un univers imaginari. Quan els catalans morim, el nostre nom queda enfosquit per un vel de silenci clandestí, que en el millor dels casos és guarnit per anècdotes misterioses i disperses

L'objectiu de l'artista és transcendir el temps i, per tant, transformar la matèria morta del seu voltant en una forma nova de vida. L'art sobreviu al pas del temps assaltant els cadàvers que va deixant la dalla implacable de la parca. A Catalunya, i sobretot a Barcelona, la feina de l'artista és difícil perquè no hi ha res que sembli més gran que l'individu, ni tan sols la mort o l'arbitrarietat que tan sovint ens fa l'efecte que l'acompanya. A Barcelona, els conflictes sempre són massa individuals i les culpes sempre són massa particulars. Els noms dels barcelonins més arrelats a la ciutat, més connectats amb l'esperit dels seus millors artistes, no serveixen per construir una bona història.

Si Mercè Rodoreda no hagués sigut de Barcelona, probablement hauria batejat la seva novel·la més famosa amb el nom de la protagonista. Si els noms dels catalans gravats a les làpides dels cementiris de les Corts i Montjuïc tinguessin realment algun valor exemplar, Rodoreda hauria fet com Flaubert va fer amb Madame Bovary o com Tolstoi va fer amb Anna Karenina, o com Shakespeare va fer amb Hamlet, o com Cervantes va fer amb el Quixot, o com Joanot Martorell —un català, aquest sí, però del segle XV— va fer amb Tirant lo Blanc. A Catalunya, en definitiva, és difícil escriure ficció sense que la ficció acabi buidada de significat per dalt o per baix, sense que l'anècdota i la categoria entrin en un conflicte verinós; sense que et passi com Ignasi Agustí amb Mariona Rebull.

Suposo que tantes derrotes heretades ens han fet massa locals, i que tantes rendicions han convertit la nostra mort en un afer una mica massa íntim. Els catalans fa segles que hem de fer trampetes per poder existir. Posant La plaça del diamant al títol, el llibre de Rodoreda va poder equiparar Barcelona amb Londres i París, i el lector de fora de Catalunya va poder identificar-se amb el drama de la Colometa fent un subtil salt d’escala, que deixava en un higiènic segon pla les peculiaritats de la protagonista. Si els noms dels catalans que avui tothom coneix a tot arreu, com ara Rosalia o Pep Guardiola, tinguessin tant o més valor que el nom dels morts dels nostres cementiris, el darrer traductor a l'anglès de Rodoreda no hauria convertit el Quimet en un tal Joe.

No és casualitat que Joyce recorrés a la fama universal d'Ulisses, el protagonista de l'Odissea, per representar un dia a la vida d'un irlandès, quan Irlanda era una colònia. Hi vaig pensar llegint Dublinesos un vespre que era a Alcalá de Henares amb un editor que anys després seria president, i que ara sabem que passarà a la història per haver ordenat de fer penjar una pancarta reivindicativa. Els catalans hem de fer molta força per poder existir a través de símbols molt modestos i això fa que, a Barcelona, la realitat sempre superi a la ficció. Una altra trampeta típica dels nostres escriptors és excel·lir amb els contes o amb els dietaris, on el simbolisme dels noms propis i la vida dels protagonistes es pot limitar d'acord amb les virtuts del gènere.

Quan una persona mor, el seu nom propi, i els seus cognoms, se separen del cos i emigren cap a un univers imaginari. Quan els catalans morim, el nostre nom queda enfosquit per un vel de silenci clandestí, que en el millor dels casos és guarnit per anècdotes misterioses i disperses. Els catalans no coneixem els nostres fantasmes, ni els nostres ídols, ni tan sols coneixem els nostres avis o pares, si hem de ser sincers. Richelieu deia que, com que els estats no van al cel, es juguen tota la seva existència a la terra. A mesura que la identitat dels vells estats nació del continent col·lapsi, el cel tornarà a agafar importància i Europa i Catalunya potser es tornaran a entendre a través d'un misticisme nou, més imaginatiu i més domèstic.

Potser llavors tornarem a creure, com abans, que hi ha un esperit que mou el món i que la mort, en realitat, mai no arriba massa d'hora, fins i tot encara que ens agafi per sorpresa. Ves a saber, potser els mestres del futur ens diran, encara que ara sembli estrafolari, que la mort no existeix fora de la nostra imaginació perquè no es pot comprar enlloc un quilo de mort o un quilo de temps. De fet, si la ciència demostrés que el temps és només una manera de mesurar del nostre moviment, i fins i tot les arrugues de la cara fossin resultat de la nostra dificultat per avançar, la qüestió seria fer servir el cervell per no aturar-se ni deixar-se embrutar per cap por que amenaci allò que creiem que som.

La noia de l'avió, per cert, es deia Cristina i com moltíssims catalans que he conegut va intentar existir a través de l'ideal europeu. De vegades, quan els problemes m’atabalen més del compte, la seva mort m'ajuda a recordar que no hi ha cap adversitat que pugui elevar el significat d’una vida. I em dono gràcies a mi mateix per poder treballar fort, per creure tant en els meus somnis i per mirar de dir les coses sempre pel seu nom. 

(...)

I

He parlat amb el Micó del meu futur magre a la Universitat. Amb l'eficiència que se li coneix, m'ha citat a dos quarts de nou del matí per dir-me una cosa que ja sabia, que les inscripcions de periodisme baixen.

—L’equilibri s’ha trencat i ara mateix no tinc classes per a un periodista com tu, que no té por d’enfrontar-se al poder per dir què pensa. (...)