Amb una sequera que fa anys que s'arrossega, finalment lo Govern ha decretat l'estat d'excepcionalitat i ja s'han fet públiques les primeres mesures. Entre elles, dues mos han cridat especialment l'atenció: queda prohibit usar aigua potable per a regar jardins, zones verdes i netejar carrers i no es poden reomplir piscines i fonts (només parcialment aquelles que disposen de mecanismes de recirculació). I la pregunta és: ah, però, que això encara no estava passant?

Fins no fa pas gaires decennis, la pluja era un fet únicament diví i l'home no podia incidir-hi (excepte als còmics d'Astèrix amb la inestimable ajuda del músic de la saga, Asurancetúrix). D'un temps ençà, però, sabem que la mà humana ha destarotat l'equilibri de la natura i hi ha un fenomen anomenat canvi climàtic que sí, afecta la pluviometria i l'escalfament global i tot allò que havia funcionat prou bé fins als nostres dies.

Per tant, mirar al cel i resar-li a la rosa d'abril ja no és l'única solució a un problema que, com a espècie, hem contribuït a generar o, si més no, empitjorar. Si a hores d'ara ja som perfectament conscients de tota esta situació, com és que hi ha mesures que només s'apliquen en cas d'excepcionalitat? No es podrien aplicar certes accions d'una manera més estructural, i no d'emergència, hi haja o no risc de falta d'aigua? Perquè mos ve al cap la dita aquella que només mo'n recordem de Santa Bàrbara quan trona, tot i que en este cas seria més aviat quan no trona.

No es pot carregar tot lo pes de la sequera en mesures contra la pagesia, sector que ja prou patix un maltractament estructural

Amb los embassaments de la conca de l'Ebre al 39% (en mans de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, CHE, i per tant del govern de Madrid) i els de les conques internes al 28% (en mans de l'Agència Catalana de l'Aigua, ACA, i per tant de la Generalitat), la gestió hidràulica de Catalunya està partida en dos, com si el mapa fos de la Catalunya Nova i la Vella, si fa no fa. En este marc, altres mesures que s'han pres recentment impliquen reduccions d'aigua per a usos industrials (un 15%) i agrícoles (fins a un 40%), però tampoc ara carreguéssem tot lo pes d'esta situació en la pagesia, perquè natros bé que volem menjar tres o quatre vegades al dia i perquè el sector ja prou patix pel maltractament (este sí estructural i no pas excepcional) que li dispensen administracions diverses.

Val a dir que des del 2008 —última sequera important al nostre país— s'han fet alguns deures, per exemple construir o augmentar capacitats de dessaladores i depuradores, com la de la Tordera o del Prat, i és un camí a seguir, certament. Però si en paral·lel a n'estes encertades accions se'n continuen finançant o recolzant d'altres d'antagòniques, com la fabricació de neu artificial, l'ampliació innecessària de regadius Ebre amunt, l'excés de camps de golf o l'aposta per projectes urbanístics insostenibles, aleshores quina credibilitat es té quan es demanen sacrificis a la població o s'alerta que ve el llop?

Si, posem per cas, has de participar en una cursa al mes de juny i vols estar en forma, bé hauràs de començar a entrenar mesos abans, no quan veus que el temps se't tira a sobre. Perquè si ho fas així no arribes a temps i corres lo risc, a més, de lesionar-te. La sequera és un mal recurrent que sabem que apareix cíclicament com un fantasma i llavors tot són presses. I cada cop los cicles són més estrets i la població més nombrosa i les decisions polítiques menys encertades.

Pel que fa al consum de boca, de moment no queda afectat, ja que les restriccions que s'han aplicat són de 230 litres per habitant i dia, molt per sobre del que a Catalunya està marcat, que és de 117 litres. No obstant això, hi ha afectats 224 municipis de 15 comarques, que suposen una xifra combinada de sis milions de ciutadans (fet que, d'altra banda, denota l'enorme diferència en lo repartiment d'habitants i posa més en relleu realitats com lo despoblament o l'insuficient transport públic, però això ja seria un altre meló que ara no podem obrir).

Hi ha algú controlant l'aigua que tenim realment als pantans? L'oclusió per la retenció sediments al fons fa que la seua capacitat siga menor del que pensem

Des del 2020, la setantena de municipis del país de més de 20.000 habitants estan obligats a tindre un pla d'emergència i estalvi d'aigua. Llijo que només 23 lo tenen enllestit —com Barcelona, Mataró, Vic o Terrassa— i d'entre els que encara no ha fet els deures hi ha Badalona, Cornellà o Figueres. A part d'això, hi ha algú controlant quanta aigua real tenim als embassaments? Més que res perquè anys i panys de retenció de sediments generen un llot abundant i quan es diu que els pantans estan, per exemple, al 50% de la seua capacitat, potser l'oclusió per fangs al fons fa que esta xifra tampoc siga real i les reserves esdevinguen menors del que es pensa.

I parlant de pantans, sabrem mai si les empreses hidroelèctriques van arribar a amollar més aigua del compte per a poder produir més energia i vendre-la a preu d'or? Hem arribat a tal punt de desconfiança en les versions oficials que res seria descartable. Que ara que hem sabut (oh, sorpresa!) que les grans petrolieres van apujar preus per a quedar-se part de l'ajut estatal de 20 cèntims a la benzina, qui et diu a tu que no ha passat una cosa similar en l'àmbit de l'aigua i la producció energètica?

Mentrestant, també podrien redactar-se lleis que fessen que els edificis de nova construcció fossen autònoms i s'autoabastissen de llum —amb plaques solars als terrats— i d'aigua —amb depuradores per a les mateixes comunitats de veïns—. O podríem fer com los nostres iaios, recollir l'aigua de pluja en una cisterna. És només una idea. Com també ho és que natros, humils ciutadans, hi fiquéssem de la nostra part tancant lo raig quan mos rentem les dents, estirant la cadena del vàter després de diversos usos líquids (i no cada vegada) o guardant en un ribell l'aigua freda que raja de la dutxa abans no arriba la calenta, fent-la servir després per a fregar, escurar o per a tirar-la al vàter en lloc de buidar el dipòsit sencer. En definitiva, ciutadania i representants polítics, cal que siguéssem conscients que al món no tothom té una aixeta al final de la qual, un cop girat lo mànec, hi surt aigua. Este privilegi s'ha de meréixer, valorar i respectar, no només quan la sequera trau lo nas, sinó tots los dies de l'any.