L’acumulació de saraus a la política catalana ha fet coincidir la commemoració dels dos anys del Govern Illa amb la breu (com tot el que fa el 130) aparició fantasmagòrica de Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf del Cap i casal. Pel que fa a la primera cosa, Illa va poder irrompre a la plaça de Sant Jaume mercès a l’article 155, a l’abstenció dels independentistes que ja no crèiem en les formacions processistes, i també a l’ajuda de les elits barcelonines; però ni la nova pax autonòmica per la qual maldaven La Vanguardia o Foment li ha servit per amagar les deficiències d’una administració que té empipats professors, metges, bombers, usuaris de Rodalies, conductors de l’AP-7... i una sèrie inacabable de col·lectius. El 133 havia entrat amb bon peu a la trona dels molthonorables, ancorat en un perfil d’humanista cristià pencaire; tot i això, en vodevils com el desgavell dels informes PISA (on es demostrà que la consellera Niubó havia mentit als ciutadans) el seu lideratge fou del tot absent.
D’ençà de la seva estrepitosa derrota a les primàries d’alcaldable que Junts va celebrar a Barcelona, havíem anotat pocs mots de Carles Puigdemont. Fins fa dies, quan l’expresident publicava fotos inèdites de la seva petita fuga a Barcelona, en companyia d’un text on encara justificava la perpetració del numeret (que, com ja vaig escriure en el seu moment, acabaria comprometent els Mossos d’alguna o d’altra forma): "Volia recordar d’on venim, i des d’aquesta experiència i perspectiva advertir de la deriva que emprendria el país a partir de la presidència del govern més espanyolista de la història". La realitat, com sap el mateix Puigdemont, és que el president va tornar molt breument (per cardar el camp de nou i no presentar-se al Parlament com havia especulat que faria, decebent-nos as usual) no pas per retratar els socialistes, que ja ho fan solets, sinó per mantenir el seu poder simbòlic i confrontar així els convergents que volien acabar d’inserir Junts al marc autonòmic.
Quan l’independentisme abaixa el llistó i s’ajusta a les necessitats de l’Estat al final tothom acaba depenent dels seus rivals d’una forma malaltissa, encara que sigui per poder continuar mamant de les escorrialles del règim del 78
Darrerament, i mercès a la claríssima sentència del TJUE sobre l’adequació de l’amnistia a la dreta llei continental, la convergentada ha tornat a practicar el seu esport favorit: especular per enèsima amb el retorn del president. Servidor coneix molt bé l’homo putairamonetensis, i els meus doctes lectors podran comprovar com la majoria d’articulistes de la corda ja han començat a promulgar la idea segons la qual l’exili ha estat un èxit en la internacionalització del procés. Els arguments són tan delirants —i, en la majoria dels casos, pesadíssims— que us els estalviaré, però ja podeu imaginar que es funden en intentar fer oblidar l’incompliment dels exiliats de defensar l’1-O i la posterior minideclaració d’independència, per acabar comprant el marc processista-espanyol de l’amnistia (la cosa vindria a dir el següent: no hem aconseguit la llibertat, però, ai las, hem fet envermellir els espanyols davant Europa).
Sigui com sigui, el relat dels puigdemontistes pel que fa a l’exili acaba coincidint amb aquells polítics que hagueren d’acceptar l’amnistia forçosament, com el mateix Salvador Illa. De fet, els camins del 130 i del 133 estan condemnats a trobar-se; el primer voldria tornar al país per reclamar la continuïtat de la seva presidència, malgrat la repressió, i el segon voldria tenir aquí el seu antecessor per demostrar que l’Espanya constitucional, malgrat els entrebancs dels jutges, ha sabut tenir clemència amb els sediciosos. Però la ironia d’aquesta trobada d’interessos encara és més cruel; en termes purament electorals, Puigdemont sap que Junts només podria sobreviure amb dignitat si ell n’és candidat (o si volta pel país fent meetings), mentre que a Salvador Illa ja li aniria bé que Puigdemont el salvés a base de matisar l’auge d’Aliança Catalana, un creixement que, a dia que passa, pinta molt més oceànic.
Tot això no és res estrany, car demostra per enèsima que quan l’independentisme abaixa el llistó i s’ajusta a les necessitats de l’Estat al final tothom acaba depenent dels seus rivals d’una forma malaltissa, encara que sigui per poder continuar mamant de les escorrialles del règim del 78. Però així com quan aquells qui surten al camp a empatar acaben perdent, us asseguro que qui acostuma a sortir-hi només a salvar el coll, i més encara si depèn d’una alteritat cada dia més afeblida, acaba enterrat sota un córner. Si en veurem, ja us ho dic ara, d’aliances estranyes i solidaritats misterioses...