La dreta espanyola torna a estar en peu de guerra. Sempre amb Catalunya de teló de fons. La reforma del delicte de sedició els ha tornat a encendre. I la resposta no s’ha fet esperar. Marxa enrere en la renovació del Consell General del Poder Judicial. En l’Espanya del PP, Pedro Sánchez és un home que s’ha venut l’ànima a l’independentisme. I l’enèsima prova és aquesta reforma del delicte de sedició que, segons denuncien, està pensada per facilitar el retorn dels exiliats de l’1 d’Octubre.

A l’inrevés, exactament la mateixa reacció es produeix a l’altre extrem, brandant tota mena d’improperis i l’ensenya de Santa Eulàlia, evocant la mítica resistència a mort de la Barcelona assetjada de 1714. Ara, com a paròdia, versió Cuevillas. Reformar el delicte de sedició és, per a aquests, poc més que una rendició i una nova mostra de la submissió republicana a la Moncloa.

Aquesta ira reaccionària es va expressar amb tota nitidesa en l’acte d’homenatge que es va organitzar el Legítim en el cinquè aniversari de l’1 d’Octubre. L’escridassada i els insults de tota mena a la dona que va llegir la Declaració d’Independència que Ell s’havia negat a llegir —i a publicar al DOGC— exemplifiquen perfectament la deriva i la comèdia, tan surrealista que feia basarda. Una actitud a imatge i semblança del que s’havia esdevingut en les darreres mobilitzacions a la capital espanyola convocades per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) on s’escridassava i insultava els dirigents del PSOE —que lògicament ja hi han deixat d’anar— i fins i tot els de la dreta més tova per connivència amb el terrorisme i per negociar la unitat d’Espanya.

El soroll de fons és exactament el mateix que el dels indults als presos de l’1 d’Octubre, també precedits per tota mena de suspicàcies. Aquí, allí i més enllà. És obvi que l’indult no és l’amnistia encara que per a la dreta espanyola era una amnistia encoberta i per a uns altres una vergonyosa excarceració que només es podia acceptar des de la compassió del perdonavides.

L’independentisme, per reeixir, necessita vocació de majories, no colpejar-se el pit, que només genera simpaties en un córner.

El Moviment d’Alliberament Nacional Basc es va passar dècades exigint l’amnistia. Ni un sol dels centenars de presos —milers després de tants anys— va ser indultat. Al final s’han conformat amb un degoteig d’acostaments, beneficis i excarceracions que encara continuen. I encara bo. Si haguessin tingut indults encara ho estarien celebrant. L’altra via, la impertèrrita al desànim del diguem-ne nosurrender basc, no només no portava enlloc sinó que cada cop era més marginal i autolesiva. Als bascos els va ara millor, sens dubte, socialment i electoralment han pogut sortir de l’atzucac.

Per als presos de l’1 d’Octubre es va arrencar un indult, parcial. No va ser cap amnistia —com els bascos, ara encara hi fórem— ni tan sols un indult total perquè la malversació i la inhabilitació continuen presents. Ara, tots i totes elles, són al carrer. I encara que mesquinament tothom se n’ha beneficiat per igual, només uns hi han posat la cama per aconseguir-ho.

La reforma —si és que prospera— no serà derogació de la sedició. I no està clar el seu abast. Ara, és obvi que com denuncia la dreta espanyola afebliria el tipus delictiu i el faria molt menys punitiu i indiscriminat. Per això posen el crit al cel, com el posa aquí el legitimisme ancorat en el tot o res. És a dir, en el res. Pitjor encara, blasmant —com en l’infame cinquè aniversari al passeig Lluís Companys— tota posició que no sigui la retòrica de manta i màuser. Per això l’espai polític que s’hi aferra és una centrifugadora i un crematori de vanitats que només s'entén i cohesiona enfront de, davant la impossibilitat de proposar res tangible ni pràctic.

Que els extrems es toquen és una evidència palmària. Que continuar fent el mec no només no va enlloc sinó que projecta l’independentisme com una minoria tan sorollosa com estrident, també. L’independentisme, per reeixir, necessita vocació de majories, no colpejar-se el pit —davant una creixent indiferència—, que només genera simpaties —a menys i sovint histriòniques— en un córner.