A la porta de les discos de moda hi continua havent masclismes memorables. En l'època en què esporàdicament vaig freqüentar-ne alguna, les noies no pagàvem i els nois, sí. Ara, quan cadascú diu poder decidir si és carn o peix, aquest sistema ja no hauria de funcionar i, en tot cas, n'han inventat un altre que no millora en res l'anterior: la famosa "noia d'imatge" és un concepte que recull una realitat poc exemplar: qui entra sense pagar i amb les consumicions gratis és la dona (a la porta suposadament tenen clar qui ho és, ja que això no es practica amb els homes, i qui no) que reuneix certes condicions físiques (visca la cosificació!) i que publica a les xarxes que anirà al local i que, requisit afegit de manera sorprenent en l'últim moment, que tingui almenys mil seguidors. Conec almenys una discoteca que ha imposat aquesta nova exigència, però no l'anomenaré per evitar donar-li publicitat gratuïta.
La culpa no és de ningú, no, però les responsabilitats afecten la llibertat individual, unes fallides polítiques públiques i un intent desesperat i absurd d'obviar la nostra dimensió més reptiliana
Les noies cauen com a mosques davant del reclam, encara que reuneixi gairebé tots els components per resultar repugnant, i digui el que digui la consellera Verge, la ministra Montero o la inefable Pam, les que així ho decideixen són dones joves que s'autoqualifiquen d'"empoderades" (entre dir-ho i estar-ho hi ha una tirada), que entren en la dinàmica amb intencions no sempre edificants i que en ocasions acaben la nit una mica pitjor que borratxes i soles. Per descomptat, es pot continuar dient que això és el resultat del masclisme imperant, però en generacions com la meva moltes menys dones amb estudis i sense ells s'haurien prestat a un joc com aquest i a aquest tracte humiliant, quan suposadament la seva educació a l'escola i els diners públics gastats en el tema eren sens dubte una ínfima porció de l'actual.
La culpa no és de ningú, no, però les responsabilitats afecten la llibertat individual, unes fallides polítiques públiques i un intent desesperat i absurd d'obviar la nostra dimensió més reptiliana: el festeig s'esdevé de millor o pitjor manera. I en aquest cas, evidentment, de la pitjor, així que dones, repetiu amb mi: Noia d'imatge? No, gràcies. En cas contrari, no us queixeu després si us tracten com a això, com a una noia d'imatge, amb els seus avantatges, sí, però amb una porta oberta a la contradicció entre el que es demana (s'exigeix!) i el que es fa.