D’ençà que es van convocar les eleccions, m’han fet la pregunta que acabeu de llegir més d’un centenar de vegades (passat per la traductora; la penya em demana si trencaré l’abstencionisme per votar el meu amic Jordi Graupera i la nova formació Alhora, que colidera amb Clara Ponsatí). La resposta acostuma a ser, d’una forma molt intuïtiva, que no votaré en Jordi justament perquè me l’estimo molt. Això podria semblar contradictori, car la teoria diu que això d’estimar algú implica voler-li bé, més encara si consideres que les seves raons són de pes. En el cas que ens ocupa, Graupera ha muntat una candidatura sorgida d’un diagnòstic del procés que signo al 100% —resumint molt la cosa; Alhora sosté que la independència és possible, però que resultarà impossible sota els actuals lideratges polítics— i, al seu torn, a llistes hi té gent per la qual sento grandíssima admiració, com la pensadora Anna Punsoda o el nostre compositor Joan Magrané.

🔴Eleccions Catalunya 2024, DIRECTE | Última hora dels col·legis i meses electorals del 12-M
 

Si la persona és la correcta i les idees són adequades... quin problema hi ha? Doncs, en primer terme, jo no puc donar el meu vot a una candidatura encapçalada per Clara Ponsatí. Tinc un enorme respecte acadèmic per la Clara, però els meus dos ulls blaus veieren com —el 10 d’octubre del 2017, al Parlament— Ponsatí em deia ben enfurismada que la DUI signada pels diputats catalans era una farsa i que el Govern no pensava complir ni la llei de transitorietat ni la del referèndum. Com el president Torra, Ponsatí podria haver desemmascarat l'enganyifa per iniciar, en aquell precís moment, un pou de regeneració política que acabés amb la nàusea processista; no només s’hi negà, sinó que —tot i ser-hi com a independent— la Clara va continuar comprant la comèdia de Puigdemont a l’exili com a eurodiputada, inclosa l’amnistia del PSOE, tot per acabar saltant del vaixell a l’últim segon i perpetrant el sainet de fer-se l’ofesa per una claudicació que intuïa de sobres.

Amb la seva futura derrota, Alhora sepultarà una gent molt valuosa per a la lluita independentista, una sèrie d’agents de la cultura a qui el ridícul electoral condemnarà al ressentiment o a l’ostracisme

Si Graupera hagués mantingut un projecte polític porós i obert com el de Primàries, que canviava la forma de fer i pensar la política catalana, a mi m’hagués encantat abraçar-lo. Però presentar-te com un nou paradigma, mentre tens de cap de llista un membre de l’antic règim (simplement per aplegar els vots ressentits amb Puigdemont; unes paperetes que, per cert, acabaran en mans de Sílvia Orriols), em sembla deshonest per molt que em trufis la teva llista d’amics ben cultes i desvetllats. De fet, m’hauria paregut molt menys cínic que en Jordi hagués volgut dinamitar el món de Junts des de dins, postulant-se com a successor de Puigdemont i amb un programa ordit per tornar a fundar un partit de centre català, però amb inequívoca vocació d’unilateralitat independentista. Però Graupera vol irrompre al Parlament al preu que sigui, aprofitant-se de la dinàmica que ell mateix condemnava, només per treure el cap en una foto descolorida.

El més fotut de tot plegat és que, amb la seva futura derrota, Alhora sepultarà una gent molt valuosa per a la lluita independentista, una sèrie d’agents de la cultura a qui el ridícul electoral condemnarà al ressentiment o a l’ostracisme. Aquestes són unes eleccions on s’ha de certificar l’ocàs d’una forma de fer política, la de les mentides de Puigdemont i Junqueras al voltant dels fets del 2017. Som al moment per fortificar l’abstenció i, una vegada trencada la dinàmica del processisme, començar a edificar quelcom de nou. Hi ha una pulsió suïcida en pretendre esmenar la plana del sistema polític català en un moment en el qual la seva caiguda serà com un tsunami que s’ho endurà tot. A mi em sap molt de greu que la gent hagi acabat compartint vídeos del Jordi per la xarxa fotent-se de les seves turres i encara lamento més que, només per entrar a la cursa d’un Parlament moribund, ell hagi acabat acceptant la seva pròpia caricatura egòlatra i de plom discursiu.

A les primeres entrevistes que Graupera i Ponsatí van concedir per explicar el seu projecte, els dos afirmaven que provarien sort a les eleccions i que —si els comicis no els somreien— marxarien a casa, sense més. Fa pocs dies, en una sessió live a X, en Jordi ja va contradir aquests primers desitjos, sostenint que el dia 13 de maig, passés el que passés, Alhora continuaria el seu curs. Quan l’hemeroteca no t’aguanta ni una setmana, diria que tens un problema molt greu. Jo sé que aquest article no agradarà als meus amics i m’acusaran (molt a la processista) de dinamitar un espai que voldria ésser diferent. Els respondré que, per molt que es vesteixi d’un discurs innovador, la seva empresa em sembla antiga. Jo m’estimo el Jordi, però m’estimo més la veritat; aquest és, com sap ell mateix, un dels requisits bàsics del nostre ofici. Espero que aquesta setmana passi ben ràpid i, acabat l’experiment, poder tornar a defensar-lo, com he fet sempre. Faltaria més.

A banda, això de les contradiccions existencials ens passa a tots. Perquè tots, ho vulguem o no, hem format part d’aquest procés inacabable, encara que sigui a base de condemnar-lo dia rere dia. La dialèctica hegeliana, you know, my friend.