El 18 de novembre de 1975, a la marquesina de l'Hammersmith Odeon, s'hi llegia “Per fi, Londres està preparada per a Bruce Springsteen i la E Street Band”. No es pot dir el mateix d’Espanya i el futbol femení. No almenys pel que fa a les estructures oficials. Hi ha poques maneres més lamentables de dilapidar un èxit esportiu que la gestió que ha fet la Real Federación Española de Fútbol de la victòria al mundial. Les jugadores són tan bones, fins i tot malgrat les baixes forçades per la federació mateixa, que han guanyat malgrat el seu entrenador i malgrat qui les ha de protegir, malgrat el masclisme retrògrad i malgrat les institucions, les empreses i els mitjans de comunicació, als quals l’únic que els ha interessat —vist el cas que en feien abans— ha sigut, com sempre, treure la bandera davant l’èxit.

De fet, es pot dir que aquest és el segon Mundial de seleccions obtingut pel Barça, que ha sigut de llarg el club que més hi ha cregut. Sobretot els seus socis i aficionats. Però que també ara, com a club, ha fet un paper d’estrassa. Així que la victòria al mundial passarà a la història per tres coses. Perquè aquest és el segon Mundial de Barça. Perquè ha tret els colors a una bona part d’Espanya, que ha utilitzat els mateixos mètodes testosterònics que amb el masculí. I per la venjança de les jugadores cap a la federació, la mateixa que va obligar les noies del Barça a recollir les medalles de la Supercopa i que va donar suport a un entrenador per sobre de les jugadores quan van denunciar que els mètodes del tècnic afectaven el seu estat emocional i la seva salut.

Rubiales hauria d’haver plegat el primer dia

I, a sobre, el destí ha permès que hagin tingut la capacitat de fer servir la ironia, sense haver de recórrer a posar-se les mans als collons a una llotja. Resulta que en tornar d’Austràlia, se n'han anat de vacances a Eivissa. I dimecres a la tarda van anar a dinar a Formentera, concretament al Beso Beach, que té com a eslògan la frase que es van tatuar en calcomania, començant per Jennifer Hermoso, i que diu No hay verano sin beso. Frase de contingut promocional, però que en el context en què ho van penjar a les xarxes socials, és una daga clavada fins al fons. I, per cert, és la venjança i la doble victòria de les que es van penjar la medalla, però també la de la resta de les 15 a qui la RFEF no va fer ni cas. També elles han guanyat, d’aquesta manera, el Mundial.

Rubiales hauria d’haver plegat el primer dia, perquè després ho ha fet tot encara més malament, acabant amb un discurs històric per reaccionari i la frase del “falso feminismo”, que diu que és una xacra i que pretén una guerra cultural digna de Vox. Però el pitjor de la frase és l’aplaudiment de l’assemblea, amb l’actual seleccionador masculí i el tal Jorge Vilda inclòs —a qui, és clar, ha ofert quatre anys més i dos milions d’euros—, que al vol de tornada d’Austràlia va pressionar la família de Jennifer Hermoso perquè traguessin importància al comportament de Rubiales. “Havia hombres y mujeres, somos campeones”. En masculí. I vinga aplaudir.  El pitjor a hores d’ara ja no és ni el petó. O el “pico de dos amigos”. El pitjor de tot és la imatge cavernícola de tot el futbol espanyol.