La Clara Ponsatí ha posat en evidència l’arbitrarietat de la justícia espanyola. Forçant la seva detenció obligarà les institucions i els tribunals europeus a pronunciar-se sobre si la immunitat que li han reconegut com a eurodiputada també s’ha de respectar a Espanya. És inaudit que una iniciativa en defensa de drets i llibertats hagi estat tan denigrada pels representants del govern espanyol més progressista de la història, pels mitjans progovernamentals i pels tertulians i tertulianes més oficialistes. Qui té por de Clara Ponsatí? O no és de Ponsatí de qui tenen por?

A Laura Borràs, per un afer administratiu que no comporta cap malversació de diners públics l’han condemnat a una pena de presó superior a la que hauria rebut si en comptes de contractar repetidament el seu proveïdor informàtic l’hagués apunyalat. I l’ha condemnat un tribunal el president del qual ja va ser considerat pel mateix Tribunal Suprem massa parcial per jutjar polítics independentistes. La petició d’indult dins la mateixa sentència afegeix a la voracitat punitiva la voluntat d’humiliar la represaliada i de pas enfotre's de Pedro Sánchez.

Aviat jutjaran els dirigents republicans Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga, responsables institucionals de primer nivell. Malgrat els favors que li ha fet Esquerra Republicana al govern de Pedro Sánchez, la Fiscalia i l'advocacia de l’Estat que depenen de l’executiu també els volen empresonats o inhabilitats. I després vindrà un altre cop la sentència del segon judici a la Mesa del Parlament. I a continuació s’anirà jutjant, oblidats de tothom, el miler llarg de processats penalment per la seva participació en les mobilitzacions independentistes.

S’observa als grups independentistes unes ganes enormes de passar pàgina del procés i de tornar a fer política convencional com la d’abans, però mai seran els artífex de la derrota els que tornaran a aixecar el país i, a més, la repressió continuada de l’Estat ha instal·lat la política catalana en un bucle del qual ningú no sap com sortir.

El conflicte entre Espanya i Catalunya continua ben viu, però no pas perquè els partits catalans es mantinguin ferms i mobilitzats en la seva reivindicació de la independència, sinó per la continuada repressió de l’Estat que no permet que ningú aixequi el cap. S’observa als grups independentistes unes ganes enormes de passar pàgina del procés i de tornar a fer política convencional com la d’abans, però la repressió no els permet canviar de pantalla i això ha instal·lat la política catalana en un bucle del qual ningú no sap com sortir.

Des de les institucions no es fa la independència perquè no se sap, no es pot i no es vol. La ciutadania independentista està cansada i decebuda, però tampoc ha trobat cap incentiu espanyol per deixar de ser-ho, més aviat el contrari, per tant, la retòrica independentista buida de contingut continua determinant tots els debats. El Govern autonòmic, tan insòlitament minoritari, tampoc està en condicions de liderar res i menys de marcar un nou rumb pel país.

Arribats a aquest punt, només un fet catàrtic permetria sortir de l’atzucac. Ara com ara és difícil d’imaginar què és el que podria trencar el bucle. Des del seu exili a Suïssa, Marta Rovira ha tingut el valor de posar les cartes cap per amunt que permeten albirar un nou horitzó.

La secretària general d’Esquerra Republicana, que va tenir un paper principal en la campanya del referèndum de l’1 d’octubre i que va pressionar més que ningú Carles Puigdemont perquè fes la DUI, ha declarat ara a Catalunya Ràdio el següent: “El referèndum de l’1 d’octubre no va tenir prou legitimitat interna… El Govern no va saber connectar una gran població de Catalunya al referèndum... L’independentisme no està preparat per a cap altre referèndum unilateral”. Si Rovira fos japonesa, després d’aquest discurs tan oposat al que ha estat la seva pràctica política i vistos els resultats s’hauria fet l’harakiri. Com és catalana, és més previsible que quan torni de l’exili demani disculpes i abandoni la política. Seria un acte d’honor que serviria d’exemple per a tots aquells generals del procés que, en contra dels principis bàsics de l’art de la guerra, van provocar una batalla que no podien guanyar.

Alguns oficials ja ho han entès i han fet un silenciós pas al costat, però els generals principals encara pretenen controlar-ho tot, quan és evident que mai seran els artífexs de la derrota els que tornaran a aixecar el país. La catarsi per sortir de l’atzucac i començar de nou requereix, com a mínim, un relleu de les persones que són al capdavant. Si s’apalanquen, la feina correspondrà als electors, perquè si no pleguen mantindran el país atrapat en el bucle.