Un dia assolellat de finals dels anys setanta, o potser ja era a principis dels anys vuitanta, un pare i un fill passejaven a la vora d’uns camps del Rosselló, als afores del seu poble. Com feien sempre, pare i fill conversaven en català sobre els afers trivials i les petites cabòries que tenen els pares i els fills petits. Al cap d’una estona, un pagès que treballava al seu camp els va sentir, s’hi va acostar i va etzibar, en francès: "No parleu en català al nen, no veieu que li esteu fent mal?". Immediatament se’n va allunyar, tapant-se les orelles per no sentir la resposta del pare o, pitjor encara, per impedir que més mots d’aquella llengua maligna que perjudica la mainada se li escolessin orelles endins. El pare va quedar atònit, però el nen no va semblar pas fer-ne cabal. Tots dos van continuar la passejada i anys més tard el pare va explicar aquella història al seu fill. No gaire lluny d’allà, ni geogràficament ni temporalment, un dia una dona va explicar a la seva mare que pensava matricular el seu fill petit a una escola catalana de La Bressola. L’àvia, una senyora catalanoparlant que amb prou feines es feia entendre en francès, es va sorprendre i va dir: "Però, sobretot, assegura’t que aprengui bé el francès, eh?".
Històries com aquestes no són cap sorpresa per a qualsevol persona de la Catalunya Nord. Tampoc no ho són per als catalans del sud que coneixen mínimament la realitat de les comarques del nord del país. La destrucció de la llengua catalana allà ha estat molt més eficaç que no pas a la resta del país. La República Francesa, a diferència del Regne d’Espanya, és una màquina formidable que funciona com un rellotge, on els funcionaris apliquen la llei sense cap bri d’humanitat. Són servidors de l’Estat, no pas servidors de la gent. En el context repressiu de la nostra identitat, van perfeccionar una eina diabòlica que va ser gairebé letal: l’autoodi. Després de la Primera Guerra Mundial, quan la victòria francesa sobre Alemanya va desfermar una onada nacionalista per culminar la identificació de catalans, occitans, bascos, bretons o corsos amb França, els qui parlaven català van esdevenir una colla de pagesos provincians, gent retrògrada, persones estrafolàries contràries al progrés. Calia aprendre francès; calia saber francès per progressar i donar un futur més pròsper als fills. No és casual que a la Catalunya Nord, històricament, hi hagi hagut menys transmissió de la llengua catalana entre les dones que no pas entre els homes; moltes dones, més pragmàtiques, pensaven que el català seria una nosa si els fills volien fer carrera a l’administració, a la banca o a qualsevol professió de coll blanc. I així és com el català es va deixar de transmetre, en l’àmbit familiar, en un parell de generacions. Algunes famílies van resistir, com la que esmentava abans. I és precisament gràcies a aquest nucli resistent que l’any 1976 va néixer un brot: el 16 de setembre de 1976 va obrir la primera aula immersiva en català de La Bressola, amb només set alumnes a càrrec de la professora Úrsula Ferrer. Sense cap suport institucional, sense cap ressò a la resta del país, sense massa recursos.
Ajudeu La Bressola, aneu a fer turisme a la Catalunya Nord, adreceu-vos a la gent en català, seguiu-ne l’actualitat
Lentament, aquell primer brot va anar creixent i en van brotar de nous a diferents indrets. Més i més famílies van voler dur-hi els seus fills i filles. Més i més mestres van voler treballar-hi. Més i més alcaldes volien una Bressola al seu municipi. I més i més catalans del sud es van adherir als Amics de la Bressola per ajudar econòmicament a sostenir aquella xarxa creixent. Avui La Bressola fa 50 anys de vida i és una realitat incontestable. Més de mil alumnes s’escolaritzen en alguna de les nou escoles que hi ha a la Cataunya Nord. Aviat s’obriran nous centres, entre els quals el primer liceu, a Perpinyà, que permetrà als alumnes de fer tot el cicle educatiu, fins a la universitat. Però l’èxit de La Bressola no és només l’escolarització de milers de nens i nenes al llarg d’aquest mig segle. Aquestes escoles han aconseguit atraure moltes famílies que no tenien cap vincle familiar ni emocional amb la llengua catalana, però han triat La Bressola pel seu sistema pedagògic i pels seus resultats excel·lents. De retruc, s’han empeltat, en un grau o un altre, de la catalanitat. Per tant, per cada mainatge escolaritzat a La Bressola, hi ha una família que reforça el seu sentiment de catalanitat o el desenvolupa a partir del primer dia.
A diferència de la resta de Catalunya, a les comarques del nord del país hi ha un sentiment de pertinença a la catalanitat que sovint no va aparellat amb l’ús de la llengua. Segurament és l’únic indret del país on una persona es pot sentir plenament catalana sense parlar mai en català. Una mica com molts bascos i irlandesos, val a dir. Per això és important que la Bressola pervisqui i es faci més gran i més forta. I, com ella, altres entitats i associacions nord-catalanes. Cal que ells facin la seva feina i que nosaltres, els del sud, coneguem més aquella part del país. La Catalunya Nord és casa nostra, encara que tants segles de separació ens hagin instal·lat una frontera mental. El Tractat dels Pirineus, signat l’any 1659, va ser una mutilació nacional de dimensions bíbliques. Cal tenir present que Perpinyà era, en aquells anys, la segona ciutat catalana en població, puixança econòmica i activitat comercial. Milers de famílies van quedar dividides a banda i banda de la frontera, de sobte. Més de 350 anys després de la signatura d’aquell tractat, és important no perdre el nord; al contrari. Ajudeu La Bressola, aneu a fer turisme a la Catalunya Nord, adreceu-vos a la gent en català, seguiu-ne l’actualitat. Demostrem a aquell pagès que deia que el català fa mal als nens que estava profundament equivocat.