La darrera campanya publicitària del Ministeri d'Hisenda mos parla d'una tal Mònica. Diu l'anunci que esta xica anònima ha pogut acceptar un treball a la ciutat i lluny de casa gràcies al tren perquè cada dia pot anar i tornar amb la Renfe del seu poble a l'oficina i que durant lo trajecte, a més, pot dedicar temps a la seu gran passió: la lectura. Mentre la xica somriu a càmera, la veu en off rebla el clau i explica per què això és possible: no es magia, son tus impuestos. A vore, senyors del Ministeri, això no és màgia, és tindre penques.
Primer que res, i resseguint una miqueta la mítica cançó de Perales, Mònica: tu, d'on ets?, a quin poble vius?, a què dediques lo temps lliure? Per descart ja podem assegurar que de les Terres de l'Ebre segur que no. Catalana, tampoc. I del País Valencià, ben just. Si fosses dels Països Catalans vories com això del corredor mediterrani no acaba de córrer. Si fosses d'algun indret de parla catalana, no només tindries temps de llegir-te sencerets lo Tirant lo Blanch o l'Enciclopèdia Catalana —perquè el trajecte seria llarguíssim— sinó que, fent una esmena a la totalitat, ni et seria possible anar i tornar cada dia al poble. Series una emigrant més i contribuiries, sense voler-ho, al concepte de despoblament.
Una cosa és maquillar la realitat o presentar-la més bonica del que és i una altra de ben diferent és directament mentir i faltar al respecte dels contribuents i usuaris
Si fosses catalana, Mònica, potser ja t'haurien despatxat perquè faries tard a la faena dia sí, dia no. Los teus trens s'avariarien cada dos per tres i com a excusa oficial te dirien que hauria estat un llamp però en realitat la cosa seria que la catenària cau a trossos i que la instal·lació elèctrica fa figa. Si fosses catalana, Mònica, encara estaries esperant que t'arribessen los 4.000 milions d'euros en Rodalies que et van prometre fa quinze anys, mentre vories com a Madrid lo percentatge d'inversió supera el 150 per cent. Aquí estarien los teus impostos, Mònica, al dèficit fiscal que creix any rere any.
Se sap de la importància d'una bona campanya publicitària per tal de vendre el teu producte i arribar al màxim de públic possible. Ara bé, una cosa és maquillar la realitat o presentar-la més bonica del que és i una altra de ben diferent és directament mentir i faltar al respecte dels contribuents i usuaris. Lo de Renfe sí que sembla màgia, sí: fent desaparèixer serveis que abans existien i abandonant los viatgers a la seua sort. I lo d'Adif és pocavergonya: menyspreant unes instal·lacions que a Catalunya generen no només impuntualitat, sinó perill. O siga que, benvolguda Mònica (sigues d'on sigues) i gent de màrqueting del Ministerio: no mos venguésseu la moto que el que volem és usar el tren sense ser enganyats.