No paren de créixer els il·lusos enterradors de Jan Laporta. Primer fou el capatàs neofeixista de la Lliga de Futbol, després les clavegueres habituals del poder espanyol (inclòs el microestat independent de sa Florentinesa) i, darrerament, fins i tot una entitat tan incorruptible com és la UEFA. A mi m’encanta que la nòmina de litigants es vagi engreixant, com s’omple el carretó de la compra al supermercat en un dia optimista de principis de mesada, car, com més siguin els babaus que creuen que el Barça subornava àrbitres, més acabarem rient al cap del carrer i més alta serà la victòria del president Laporta. Entre els conspiranoics (a saber, una mena de gent que opina que es pot comprar àrbitres fent ús d’un buròcrata i al preu d’allò que, en el món de la bimba, és pura xavalla) també hi ha fans del Barça. Però bé, què hi farem; els meus consocis arribaren a votar Josep Maria Bartomeu.
Per allò que les segones parts mai no són bones, durant un temps vaig pensar que, tot i ser el candidat òptim per presidir de nou el Barça, era millor que en Jan no s’hi tornés a presentar. Ta tia en patinet. Cal que en Jan formi part de l’ecosistema tribal per uns quants anys més, perquè, vista la numantina lluita de la nostra classe política amb els espanyols després de l’1-O i havent palesat tanta covardia moral de tants herois de tres al quarto, encara avui resulta un bàlsam que el president Laporta ens miri als ulls per dir-nos que no només defensarà el Barça, sinó que atacarà les injúries al club a cop d’espasa. És així com cal que sigui, perquè, entre els socis i els catalans en general, encara hi ha penya que té la curiosa pensada de creure’s la justícia espanyola (sí, la mateixa que va engarjolar dos anys un president del club per cap delicte) i, més en concret, els informes de la Fiscalia.
Feu-me cas, consocis i lectors; tingueu la bondat de fer com en Jan i acostumeu-vos a guanyar-ho tot amb santa normalitat. Menys junquerisme. Que plorin els altres
De poc serveix, filleta meva, que una cosa tan xarona com La Vanguardia hagi tingut la revelació sobtada de recordar-nos que a la Fiscalia enemiga hi manen la bòfia i els ultrasur. Si penseu que exagero, recordeu simplement com, fa pocs dies, un àrbitre retirat de primera divisió confessava que Florentino Pérez l’havia pressionat als vestidors perquè l’arbitrés sota els mateixos criteris que aplicava al Barça. A banda d’apuntar el fet innegable que guanyar sempre provoca enveja, fins i tot de la gent que manega les regnes de l’Estat, és important subratllar que la cosa en qüestió pot fer-se pública en una ràdio com la SER i que ni la Lliga de Futbol, ni molt menys cap altra instància de l’Estat, hagi mogut un puto dit per investigar-ho. Això de comparar-me amb els blancs sempre m’ha fet mandra, però entendreu que dubti dels criteris dels espanyols per investigar l’apassionant món de la pilota
Però bé, tot això tant li fot; perquè aquí l’important és recalcar com, quan Jan Laporta va regalar-nos el millor Barça de la història, Madrid es disfressava de processista i ja es passava tot el dia plorant per l’àrbitre. Nosaltres, en aquells temps gloriosos que ben aviat tornaran, crèiem que l’àrbitre era un simple privilegiat més que havia d’agrair el fet de poder veure Messi de prop sense pagar entrada. Mentre el Madrid plorava per l’àrbitre, Piqué fotia el sisè gol i Jan Laporta ja tenia taula reservada al millor restaurant de la capital. Llavors somicaven per l’àrbitre i ara aprofiten que tornem a encarar els clàssics amb la tranquil·litat d’una costellada per anar més lluny i embrutar les victòries a través del clavegueram. Feu-me cas, consocis i lectors; tingueu la bondat de fer com en Jan i acostumeu-vos a guanyar-ho tot amb santa normalitat. Menys junquerisme. Que plorin els altres.
Avui, si la normalitat s’imposa, tindrem els ploraners a dotze punts. I la nòmina d’il·lusos enterradors s’engreixarà encara una mica més. Però us ho asseguro: com més seran, més riurem. No podreu amb Jan Laporta.