La doble pinça que tenalla el govern de Pedro Sánchez és demolidora: a la campanya frontal contra l'amnistia perpetrada per la judicatura, convertida en una autèntica estructura política que fa oposició des de l’interior del sistema, ara s’hi suma l’escàndol Koldo-Ábalos, convenientment esclatat en el moment precís per multiplicar l’efecte piconadora contra el govern socialista. Sempre resultarà sorprenent —o gens sorprenent— l’extraordinària coincidència entre el calendari polític i l’agenda mediàtico-judicial de la dreta espanyola. Certament, Feijóo no necessita fer oposició, perquè la feina li ve donada per la resta de poders que remen en la mateixa direcció, cada vegada amb menys camuflatge i més desvergonyiment.

Des dels temps de les nefastes reformes de Ruiz-Gallardón —entre d’altres, la perversa reforma del Consell del Poder Judicial—, la dreta espanyola controla l’alta judicatura i actua políticament des de les togues. El cas més flagrant va ser la repressió contra el procés català, que Rajoy va permetre que comandés el Tribunal Suprem. Més enllà de les campanyes mediàtiques i del 155, qui realment va exercir una repressió brutal i integral va ser i és la justícia patriòtica. I aquella perversió arran del Primer d’Octubre que s’ha mantingut durant aquests anys, s’ha activat de manera ferotge arran de la llei d’amnistia. Ho vàrem dir per activa i per passiva des de Catalunya: la inhibició del progressisme espanyol davant les forassenyades sentències del procés, i de tota la repressió que va desencadenar l’estat, amb les clavegueres treballant a tota màquina, aquesta inhibició del progressisme, la pagarien algun dia. Perquè a mesura que els sectors reaccionaris anaven erosionant l’estat de dret amb tota impunitat arran del cas català, el mètode servia per anar contra qualsevol. El que el PSOE està patint des de les togues patriòtiques és el mateix que hem patit i patim els catalans.

Perquè una cosa queda clara: l’atac és contra el president Puigdemont, símbol invictus de la lluita catalana, però el míssil el dirigeixen a Pedro Sánchez, l’home que ha esdevingut, per al nacionalisme cavernari, un nou enemic de la pàtria. I per destruir-lo, és evident que s'hi val tot, fins i tot arribar al deliri de banalitzar i potinejar el greu delicte de terrorisme a uns nivells que són democràticament insofribles.

Pedro Sánchez ha de prendre partit: o amnistia completa amb Junts, o una situació insostenible on no hi haurà amnistia, ni tampoc estabilitat

No deixa de ser brutal que al mateix estat on hi ha hagut l’11M o l’atemptat de les Rambles, es pugui equiparar la mort massiva de persones, en nom d’ideologies delirants, a una protesta ciutadana democràtica. El que està fent el Suprem contra Puigdemont, Wagensber, Alay i la resta d’imputats, gràcies al manobre García-Castellón, que els ha fet la feina bruta, és pura dinamita per a un estat de dret i pot tenir unes repercussions en qualsevol protesta posterior. No sols es tracta de la barbaritat d’equiparar el terrorisme a la lluita democràtica —i pel camí, criminalitzar la protesta ciutadana—, sinó que a sobre, en el cas de Puigdemont, considera que, tot i no haver-hi cap prova que l'incrimini, se’l pot incriminar pel seu “carisma”, considerat com una evidència de culpabilitat. És delirant i seria còmic, si no fos tan greu.

I tot això explota en la cara de Pedro Sánchez, que n’és el destinatari primer. Precisament perquè n’és l’objectiu, perquè l’oposició li fan des de les togues i perquè és un complot per derrocar-lo, no té altre remei que plantar cara frontalment. És ara quan ha d’acceptar una amnistia sense excuses, ni excepcions, i no regalar al Suprem una nova joguina per fer la guerra política. Des del primer dia, el PSOE va equivocar-se amb les seves reticències i va cedir un terreny a la caverna, que aquesta ha usat amb intel·ligència. De fet, cada vegada que ha cedit terreny a la reacció, ja no l’ha recuperat. Era aleshores, quan es va fer la investidura, que havia d'assumir una amnistia plena, i qualsevol altra opció era simple munició per als seus adversaris. A més, ara té l’aval de la Comissió de Venècia i l’evidència que cap país homòleg fa excepcions en les lleis d’amnistia. No queden dreceres, i el fet que sigui un mal moment polític per a la seva presidència, reforcen encara més la necessitat d’un pacte sòlid d’amnistia. Ha de prendre partit: o amnistia completa amb Junts, o una situació insostenible on no hi haurà amnistia, ni tampoc estabilitat. Si alguna cosa ha demostrat la història és que quan se cedeix terreny a la caverna, només s’alimenta la fera, mai no se la venç.