El que passi en aquestes eleccions municipals a Tarragona, Lleida o Girona, a Vic, a Reus o a Granollers, a Mollerussa, a Puigcerdà o a Tortosa serà important localment en la mesura que governin alcaldes competents independentment de la seva ideologia, però la transcendència principal de les eleccions municipals a Catalunya, el que més afectarà el conjunt de pobles i ciutats del país es dirimeix a Barcelona, perquè per primera vegada a la història ha sorgit una tendència dominant perquè Barcelona es tanqui en ella mateixa i es desentengui del món i del país que l’ha fet gran. Els ciutadans de tot Catalunya, de la Catalunya ciutat que és una realitat sociològica, haurien de reivindicar el seu dret a decidir sobre Barcelona, perquè el resultat els afecta tant o més com als veïns de la capital. I ara més que mai.

Catalunya és una realitat policèntrica, una xarxa de ciutats i municipis que s’interrelacionen, treballen, comercien, fins i tot competeixen, però en un exercici de sinergia global inherent a una història i una estructura socioeconòmica del país absolutament autòctona i diferent. A diferència, per exemple, de Madrid, que com un eucaliptus absorbeix energies i persones del seu voltant provocant el fenomen de l’”España vaciada”, a Catalunya la població i l’activitat econòmica i cultural es manté estable al conjunt del territori (amb alguna excepció que cal reconèixer en l’àmbit rural). La gent de Vic o de Reus s’espavila pel seu compte, però sap que pot comptar amb Barcelona com a palanca per anar més lluny. I al mateix temps Barcelona no seria el que és si no fos per les energies que li aporta quotidianament el conjunt del país.

Per primera vegada a la història, la ciutat ha estat governada amb la idea de que Barcelona és només pels barcelonins empadronats i això marca un punt d’inflexió històric amb la concepció oberta i universalista que ha caracteritzat a tots, a absolutament tots, els alcaldes anteriors de la ciutat.

La qüestió que ara es planteja és si Barcelona ha de ser una ciutat pensada només i estrictament per als seus veïns, que efectivament són els que voten i decideixen qui governa la ciutat, o Barcelona ha de ser una ciutat competitiva amb relació a les grans ciutats europees, aprofitant les energies del país i catapultar les iniciatives catalanes en el món globalitzat. I per primera vegada a la història, i cal subratllar aquesta inflexió, la ciutat ha estat governada per una opció política que opta i aplica la idea que Barcelona és només per als barcelonins empadronats. Algú s’escandalitzarà amb el símil, però la filosofia és la mateixa que quan Donald Trump proclamava aquell seu eslògan America first. Es tracta d’una idea aïllacionista que abans que Trump van promoure els contraris a la implicació dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial contra el nazisme.

Salvant òbviament totes les distàncies, aquest Barcelona first implica un aïllament de la ciutat respecte a la resta del país i també a la resta del món. S’han imposat obstacles per arribar a la ciutat i dissuadir la vinguda de treballadors i comerciants de la resta del país, com anteriorment dissuadien les antigues muralles. El rebuig a l’ampliació de l’aeroport és com ha dit l’alcaldessa perquè no vingui gent de fora. Tot plegat respon a una mateixa filosofia de tancament. Millor que no vinguin en cotxe, ni en vaixell, ni en avió (i en tren tampoc perquè no poden). Ni turistes, ni comerciants, ni repartidors, ni tan sols estudiants... Això marca un punt d’inflexió històric amb la concepció oberta i universalista que ha caracteritzat a tots, a absolutament tots els alcaldes anteriors de la ciutat. Podem citar Rius i Taulet, l’alcalde de l’exposició universal de 1888, el baró de Viver per la de 1929, fins i tot en Porcioles per la “Ciudad de Ferias y Congresos” i per descomptat els alcaldes Serra i Maragall pels Jocs Olímpics. L’alcaldessa Colau va començar posant pegues al Mobile -i s’ho va empassar perquè s’hi jugava el càrrec- però la dèria s’ha mantingut al llarg del seu mandat.

Hi ha un problema democràtic a Barcelona quan el 20% imposa la seva voluntat al 80%

Cal dir que l’alcaldessa Ada Colau ha tingut més audàcia que els seus contrincants en apropiar-se de les banderes mainstream del moment, del feminisme, la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació. Ho ha popularitzat a força de declarar la guerra el cotxe, potenciar el negoci privat del tramvia i el Bicing i aplicar autoritàriament un urbanisme tàctic que afavoreix unes zones en detriment d’unes altres. I aquestes banderes han tingut un èxit politicoelectoral considerable malgrat els seus efectes contraproduents. El trànsit a la ciutat ha empitjorat, la contaminació ha augmentat als carrers on deixen passar els cotxes i la gentrificació i els preus de l’habitatge s’han disparat. El més transcendent, però és que a llarg termini aquesta desentesa de la ciutat amb la resta del país trenca un equilibri d’interaccions que només pot tenir com a conseqüència un empobriment general del país sencer.  Si Vic i Reus deixen d’aportar a Barcelona, Barcelona perd i Reus i Vic, també. És una qüestió de sentit comú. En el campi qui pugui i la revolució tecnològica Barcelona deixarà d’exercir el paper de capital de referència per als catalans, quelcom que ni el franquisme no va poder aconseguir. Hi ha darrere de tot plegat una barreja de component ideològica i d’ignorància, però també i sobretot un problema de dèficit democràtic. El Govern d’Ada Colau ha imposat aquest canvi copernicà sense precedents només amb el suport del 20% dels que van votar el 2019. És a dir, ho ha fet contra el 80% dels barcelonins, però ho ha pogut fer perquè socialistes i republicans, que ara posen el crit al cel contra el desastre, li ho han facilitat a canvi de menjadores uns i d'intercanvis de favors al Parlament els altres. Les enquestes vaticinen que Colau tornarà a governar amb el 20% de suports contra el 80% restant que, malgrat les evidències, és incapaç d’articular una alternativa i el país —barcelonins inclosos— pagaran les conseqüències.