El president Pere Aragonès ha decidit obrir una nova etapa tornant al passat en plantejaments polítics i recuperant protagonistes d’una època anterior. Però això que pot resultar contradictori és el mateix que està passant arreu, com si fos el signe dels temps. A Catalunya les coses no van gaire bé i no podran anar gaire millor amb un Govern tan minoritari com el que ha quedat, però potser no es notarà gaire atesa la major transcendència dels esdeveniments globals. Alerta, però. Mal de molts, conhort de bèsties. Malauradament el més preocupant, també per als catalans, és que els problemes de Catalunya semblen un entreteniment de titelles comparats amb les diverses crisis polítiques i econòmiques que afecten Occident i que no són només conseqüència de la invasió russa d’Ucraïna, sinó sobretot de la manca d’alternatives als enormes problemes que van sorgint també en el jardí que, segons Josep Borrell, és encara Europa. Sense alternativa, sense perspectives de canvi, difícilment hi pot haver esperança de futur, i resulta que pràcticament totes les mesures que es proposen per sortir de l’atzucac al Regne Unit, a Itàlia, a Alemanya, a França o a Espanya, són de retorn al passat. O merament pal·liatives, com quan no es coneix el remei per una malaltia terminal i l'única opció és reduir el dolor.
Al Regne Unit acaba de dimitir una primera ministra que no portava ni set setmanes en el càrrec perquè per resoldre el desgavell que va heretar del seu antecessor, Boris Johnson, ha pretès aplicar les idees de Margaret Thatcher, amb les quals ara s’ha enfonsat la lliura esterlina en una situació sense precedent en un país que viu de les finances més que no pas de la indústria. I ves que no reincideixin amb la fórmula equivocada de Boris Johnson. Aquí ens flagel·lem amb el ridícul que sovint fan els nostres polítics, perquè a diferència dels britànics, dels nord-americans o dels italians, no ens podem permetre el luxe de no tenir vergonya.
A Itàlia ha pres possessió una nova primera ministra que també mira enrere però encara més enrere que els britànics, perquè no té com a referent la democràcia cristiana sinó el feixisme de Mussolini i pretén governar amb la mòmia de Berlusconi.
A França el president Macron és incapaç de proposar res de nou i no ha tingut més remei que imposar el seu projecte de pressupostos per via de decret, atès que no tenia majoria parlamentària suficient. En conseqüència els treballadors empobrits per la inflació han tornat a la vaga i als aldarulls al carrer cercant la platja sota les llambordes.
A Alemanya el govern de socialdemòcrates, verds i liberals, que s’havia compromès amb la descarbonització de l’economia i el combat contra les desigualtats, ha pres iniciatives inaudites com extreure combustible mitjançant el fracking, instal·lar bases per a la recepció de gas liquat procedent dels Estats Units i, el que històricament resulta més xocant en el país pioner del nuclear, no gràcies, és perllongar l’activitat de les centrals nuclears que pretenia clausurar.
Catalunya, Espanya i pràctiment tots els països d’Europa pateixen la crisi general i cadascun la seva pròpia, i sorprenentment les enfronten amb idees del passat. Sense alternativa, sense perspectiva de canvi, difícilment hi pot haver esperança de futur
Baixant l’observació al terreny més proper, les entitats del tercer sector han donat el crit d’alarma perquè un de cada quatre catalans viu en risc d'exclusió i prop de 700.000, en pobresa severa. El govern de Pedro Sánchez ha aprovat un projecte de pressupostos “per protegir la classe mitjana i treballadora”. És un projecte carregat de promeses a pensionistes i funcionaris cercant òbviament el feed-back electoral, però amb un afegitó “social” de mesures pal·liatives en forma de repartiment de xavalla, com les ajudes només un cop de 200 euros, igual que les previstes per a “l’escut social” anunciat per Pere Aragonès, que semblen molt caritatives però que no canvien la situació de ningú.
Si anem a qüestions més globals, la recepta monetarista clàssica quan pujava la inflació era apujar el preu del diner, els tipus d’interès, però això passava perquè augmentava la demanda i automàticament s’apujaven els preus. Ara els preus pugen però en una situació absolutament contrària, perquè la demanda ha caigut en picat no perquè la gent compri més sinó perquè la gent deixa de comprar per l’increment de costos. Tanmateix, la Reserva Federal i el Banc Central Europeu han continuat aplicant la recepta del passat que està fracassant estrepitosament perquè la inflació continua desenfrenada. I el que anuncien és que si el que fan no dona resultat, com que no saben fer una altra cosa, seguiran pel mateix camí de manera encara més agressiva, admetent, com ha fet Jay Powell, el cap de la Reserva Federal, que serà molt dolorós per a tothom.
Semblava que amb la caiguda del mur de Berlín l’equilibri del terror deixaria de ser una opció i es van succeir alguns tractats de desarmament. Així i tot les forces convencionals de l’OTAN septupliquen les de Rússia i l’Aliança Atlàntica disposa de 3750 ogives nuclears per 1444 que controla Putin. Malgrat aquesta superioritat occidental, en la recent cimera de Madrid tots els socis de l’Aliança es van comprometre a augmentar encara més el seu arsenal com si fos possible destruir l’enemic diverses vegades més.
Posats a mirar el passat, en l’època de la guerra freda s’enfrontaven el model capitalista i el model comunista i l’Europa Occidental es va inventar l’estat del benestar. Els que no estaven conformes amb la seva situació tenien l’esperança que el seu destí podia canviar, quan el comunisme arribés a Occident o quan la llibertat arribés a la Unió Soviètica. El comunisme no ha arribat enlloc, la llibertat tampoc ha arribat a Rússia i a Europa l’estat del benestar ja no és el que era atès l’augment de les desigualtats. I ens trobem que l'única alternativa que planta cara a les democràcies és el capitalisme salvatge que promou, des del Partit Comunista, la República Popular de la Xina!!!!!
Sembla que pels encarregats de prendre les decisions que ens afecten a tots no hi ha futur, només passat, però ja va avisar Keynes que “la dificultat rau no tant a desenvolupar noves idees, sinó com escapar-se de les velles”. També va dir que és de rucs confiar que després de la tempesta vindrà la calma perquè “a llarg termini tots estarem morts”.