La darrera sentència judicial obliga el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a restituir a la sala capitular del Monestir de Vilanova de Sixena —un monestir al qual han esborrat qualsevol origen o passat català—, les pintures murals que d’allà van ser extretes. En la nostra versió, la dels catalans i catalanes, salvades i pagades; i, en la de les aragoneses i aragonesos —i, per tant, de tot l’Estat espanyol en conjunt, també de la judicatura—, espoliades.
Dos relats enfrontats en què, malgrat les evidències que haguessin fet inútil la batalla a qualsevol altre lloc o amb un altre protagonista que no fos Catalunya —per exemple, andalusos i gallecs—, Catalunya no podia guanyar. De fet, hi ha altres obres del patrimoni cultural que no són on haurien de ser, però el criteri canvia i s’adapta en funció dels protagonistes de cada sainet. De fet, no n’hi ha, de sainet: el que hi ha és un silenci incòmode.
A l’Estat espanyol tot segueix una lògica més o menys legal i democràtica, tret d’allò que té a veure amb anar en contra de Catalunya; en aquest cas, tot està permès. També anar contra la racionalitat i la veracitat dels fets i encara que pugui suposar, des de totes les perspectives, també l’artística, una autèntica barbaritat.
Que agafin el testimoni des de l’Aragó
Ara bé, cal assenyalar aquesta veritat també molesta a Catalunya: els i les catalanes que fan equilibris amb una suposada neutralitat neta de passions patriòtiques que engalanen de superioritat moral per amagar la covardia i la vergonya de plegar-se als relats inventats que insulten tota mena d’intel·ligència; tot i que no em pronunciaré sobre l'artificial. El panorama, desolador, se sabia ja d’entrada; cada instància judicial només ha reiterat el que estava escrit d’avançada, però els i les catalanes som tossuts de mena. A banda que ens agafem a l’esperança que la raó haurà de brillar en algun moment; com a les pel·lícules de Hollywood d’una època que ja no hi és i que tampoc ha estat mai la nostra.
La consejera de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, Tomasa Hernández, diu que a l'Aragó estan molt “contents” i diu que l’escenari és d’“absoluta col·laboració” amb Catalunya. De fet, el president, Salvador Illa, es va pronunciar en aquest sentit la setmana passada, només conèixer-se la sentència. Per a ell, en un cas tan important, no només des del punt de vista cultural sinó també polític, només queden serrells tècnics. No opinaré sobre l’alçada de la figura política d’Illa perquè per ell mateix parla, però sí que volia fer una pregunta sobre els aspectes tècnics.
No en tenim mai prou, de debò hem de participar ara en el debat “tècnic” de preservació de les obres i fins i tot comandar-lo? Queda ben clar que hem estimat i tingut cura d’aquestes pintures quan a ningú li importaven un rave, però ara ja no està a les nostres mans. Retirem-nos amb dignitat! No hem de saber-ne més que els altres sobre què s’ha de fer amb les pintures i com s’ha de fer el trasllat! Els jutjats ens han dit una vegada i una altra que no és cosa nostra, doncs assumim on som i que agafin el testimoni des de l’Aragó. A banda que, a casa meva, d’això se’n diu ser cornut i pagar el beure!